Les nostres vides es separen ( per uns dies) a Lombok

Doncs sí, arribem a Lombok i ens separem. Així, el blog ara serà en primera persona singular. Com sempre, jo tiro a la muntanya i pujar el segon volcà més alt d’Indonèsia s’ho mereix. Els sibilings decideixen anar a les platges del Sud, però això ja ho explicaran ells.
Per fi, compartim avió amb blancs, no com fins ara on tot eren locals arreu. Hi ha un bus públic que va de l’aeroport a la capital. Com és de tarda, fer seguit fins el meu destí, Senaru, serà impossible. Així doncs hauré de fer parada a Mataram, una ciutat lletja com el general indonèsic. El bus em deixa a una terminal pròpia, una mica més aprop que la terminal de busos però tot i així, on Déu va perdre les espardenyes… com sempre, la gent agobiant x agafar un taxi i un jalan jalan com a resposta. Camino,camino i res de res. Quan porto fet uns 3 km per fi trobo una senyal d’hotel, per un carreró. El lloc està molt bé i net, però al carrer hi ha un grup de gosso assassins que m’han espantat. L’habitació és un pèl cara per una sola persona però entre l’absència d’oferta, que es fa fosc i els gossos assassins al carrer, decideixo quedar-me.
Al matí següent torna a tocar jalan jalan fins la terminal de busos, lluny i apartada a més no poder. De camí, però,em trobo un baksero que no fa bakso, sinò una mena d’arròs com el del gado-gado fet dins plátan, amb fideus i uns polvos, un brou i katsup. Boníssim. Intento demanar el nom a l’home però no hi ha manera.
Uns 15 min després i a punt d’arribar a l’estació de bus, un minibus d’aquests ronyosos i destartalats a més no poder (de lo més destartalat del viatge, que ja és dir) em demana on vaig. Com no, és el meu. En un seient tant estret que ni síndrome del turista es pot tenir, rodejat de locals carregats de tot i que em miren alguns rient i altres de mal rotllo, comencem camí.
Quan 1hora després de sortir veig que hem fet uns 2 km, està tot dit. Would be a veeeeery loooooong way. Passem per vàries cases x carregar bidons de benzina ( veure com hi fumen a sobre és molt encoratjador), gallines i caixes de tot tipus. Afortunadament, quan sortim de ciutat la cosa comença anar més ràpida i cap a les 12 arribo a Anyar, el poble on en principi he d’agafar un bemito fins a Senaru, el meu destí final.
Quan arribo, però, només hi ha milers de motocicleros agobiants que volen portar-me amb ojek. Em diuen no bemo, i no me’ls crec, però quan començo a parlar amb els botiguers i em diuen el mateix, em plantejo pujar caminant. Compro aigua i dinar, però de camí m’ho repenso. Anar amb ojek és odiós; però són 10 km de camí, fa una calda tremenda i m’esperen 3 dies de caminada xunga. Finalment em deixo portar. Com no, em deixen ja a un hotel i un lloc concret perquè agafi el grup de guies allà.

image

De camí a Senaru

Positiu, no és una companyia sinó que és del rinjani trekking centre, com el lloc oficial. On ofereixen els tours més bàsics però a la vegada més barats. Prefereixo anar amb ells que amb una companyia orivada, i més sentint que n’hi ha algunes que maltracten als guies i als porters més encara… M’ofereixen el què pensava pagar pel trekking, inclús una mica menys, i dormir aquesta nit em surt gratis i el transport de sortida també. Això és fantàstic. En principi hem de ser 4 persones.
Així, he arribat a les 12:30 i a les 13:00 ja ho tinc tot fet. Si quan de pagar i fer serveis es tracta, són més eficients que ningú. El preu del trekking és força car i abusiu, però com dic ho esperava encara pitjor després de llegir internet. Són finalment 2 milions de inris, uns 140€ per persona, per 3 dies/2 nits dormint en tenda, amb un guia i un porter que et oorta menjar i cuina. Però tothom diu que val taaaant la pena que… per algo és la pasta a vegades.
Em diuen que hi ha unes boniques cascades prop del poble. Cap allà em dirigeixo i com sempre, quan menys ho esperava, em surt algú donant-me un tiquet d’entrada i demanant 10000 inris. No perdonen res aquesta gent.
Segueixo per un bonic camí al voltant d’arrossars i amb un canal al costat, molt ben cuidat i maco. Encara no m’ho puc creure!!!! En uns 20 minuts arribo a la cascada. Lo millor és que n’hi ha una altra. La majoria de gent va amb guia i com hi ha força camins els segueixo una mica, però resulta súperfàcil. Segueim altra vegada uns canals d’aigua molt bonics i ben fets (no vull ser dolent, però cosa dels holandesos?) i finalment hem d’atravessar 2 o 3 vegades un riu que arriba fins als genolls oer arribar fins a la cascada. Llàstima que no porto el banyador, un cop allà hi ha molta gent banyant-se…

image

Camí entre arrossars

image

Cascada number 1

image

Cascada number 2

image

Relajo a la room

El camí de tornada es fa encara més fàcil. Ara toca vegetar una mica, disfrutar de les vistes i fer la bossa per demà, no cal dur-ho tot. A les 7 ens reunim el grup, que finalment és de 2 persones… 2 s’han rajat. El preu es queda igual, així que no ens queixem. Ens expliquen la ruta, que sembla prou dura, i ens donen detalls. No caldrà ni dur el sac de dormir, ja el porten per mi. Això és fantàstic…
Després d’això i tot i que no tinc gaire gana, i no m’agrada sopar al lloc on dormo per això de diversificar l’inversió local del guiri, em quedo a sopar per conèixer una mica la companya de trekking amb la que estaré 3 dies. És una noia americana de nova york (no parem de trobar americans que ens trenquen els estereotips, però suposo que és perquè són els que viatgen i volen veure món). Està estudiant dietètica i aprofita un orograma de la seva escola que cada estiu si va a treballar (fer pràctiques) a l’extranger, l’hi paguen el viatge. Està treballant en temes de nutrició durant la maternitat i infantesa. Aprofita els caps de setmana per sortir i veure món i aquest toca pujar al Rinjani. Viu a Mataram i em confirma que és una ciutat horrorosa i sense res a fer.
Demà hem de matinar per començar el viatge… esperem tornar vius!!!!

Desviant-nos a les muntanyes cap a Arthur’s pass

Aquesta nit hem tingut un cel estrellat esplèndid. Com es nota que la lluna va minvant!!! I just avui fa 6 mesos que vam començar la nostra aventura!!!! Llàstima que al matí fa massa fred i anem massa dormits per recordar-ho.
Com vam dir, som prop de Hokitika, una zona coneguda pel seu or ( en alguns llocs encara n’extreuen) i pel seu jade.
Al sortir del camping fem una rutilla recomanada prop de la zona per anar a veure les Dorothy falls i la Hokitika gorge. Les primeres, unes cascades xulíssimes. La segona, una estafa. Un riu amb aigua molt blava sí (com la majoria aquí). Però a causa d’un desprendiment no hem pogut fer camí i gairebé no es veia res. Això sí, per arribar hem passat per alguns llocs ben bonics, i encara més amb les muntanyes ben enfarinades.

image

Dorothy falls & Manel

Després anem a Hokitika, ja una ciutat més o menys gran i pròspera gràcies a l’or i el jade. Des d’aquí se suposa en dies clars com avui es veu el mont Cook. Sí que veiem moltes muntanyes nevades i molt xules, no tenim clar haver-lo vist però segur que sí. Nova carregada al súper, actualització d’estat amics i família a la biblioteca i seguim camí.
Tot i que volem anar més al nord cap a les Pancake rolls, també tenim ganes de passar per Arthur’s pass, el pas de muntanya per carretera més alt per creuar els alps. Com queda per aquí i sembla encara queden 2 dies de bon temps, farem un petit desviament per apropar-nos-hi. Abans, però, passem per Goldsborough, una zona minera amb un track de 20 minutets per coves de mines d’or, i dinem a un picnic del costat.

image

A veure si trobem algunes pepites d'or

Uns quants km després passem per Otira (que ens van dir sembla Twin peaks, per gent freaky) i per un aqüeducte que fa possible arribar fins als 900 i pico de l’Arthur pass. La veritat és que les vistes pujant són dramatic landscape!!!. D’aquí ens arribem al poblet on ens informen de possibles caminades per fer. Mentre Manel perreja en cotxe, Lluís fa una miniexcursió d’1h ( mitja hora real) a una cascada al costat del poble. Camí glaçat però molt ben acondicionat i lloc preciós.

image

Viaducte de Twin Peaks

D’aquí anem a buscar camping, fa un fred de collons i es nota que estem alts però trobem un lloc preciós prop de l’excursió de demà. Hi ha reviews que diuen hi ha ratolins, esperem que pel fred hagin mort o estiguin hibernant. El que si trobem són uns quants Kea, una mena de lloros alpins que menjen deixalles i carronya i que ens demanen evitem alimentar. Bona i fredíssima nit!!!!

image

Kea

image

Cara de fred forçada


image

Una posta rosadeta (com la majoria a aquí)

I tant freda… Com que ens llevem i fins i tot l’aigua de dins el cotxe està congelada. Estem per sota dels 0°C. Però hem sobreviscut!!!!
Ens llevem doncs i fem esmorzar tant ràpid com podem. Estem abrigats com si anéssim a la Sibèria i donem mil gràcies als compis de Bangkok que ens van passar jaquetes.
Avui farem una caminada al Bealey Spur, recomanats pels del doc d’arthur’s pass. Hem demanst una caminada facileta i amb poc bushline i això és el què ens ha donat. Tot i que hem pujat força ha sigut progressiu i per un camí molt més fàcil i obert amb fantàstiques vistes de les valls i muntanyes del voltant. El dia amb vent fred però fantàstic…
Un cop ens arribem però al hut, les vistes d’allà són cutres… I decidim seguir un tros més de camí. Bé, la testosterona d’en Lluís decideix arribar fins al cim, per un camí amb una mica de neu, per dir que cim fet i vistes esplèndides. En Manel amb el fred que fa només l’hi toca seguir.

image

Testosterona levels raising

image

Panoràmica 1

image

Fent el gamarús enmug d'una bonica estampa

image

El fred ja és patent

image

Des del pseudocim

image

Panoràmica 2

Al final en 5 horetes ja tornem a ser al cotxe ben satisfets i ja més calentets. Fa un aire fred però el sol escalfa una micona. Busquem una zona de pic-nic per dinar i fem via per tornar cap a la Wet coast, que afortunadament segueix solejada (sort o la gent exagera?).

image

Pic-niquejant

Pel camí de tornada passem pel llac Brunner, per un poble que sembla fet de joguina, amb unes cases ideals i un entorn que sembla de peli. Després seguim avall i anem a parar a un dels càmpings més originals, una mena de casalot del s.XIX amb un jardí, el centre cívic del poble on ofereoxen estar-s’hi per 5$ i dutxes per 2$!!! Toca dutxa, que béééé!!!!

image

Estem dins una peli? Es un poble idil.lic

image

Campsite remot però amb molt d'encant

The Catlins

Els Catlins (no sabem perquè ens sonen però el nom és molt sonor i bonic, sembla una sèrie de televisió o algo) són la zona més al Sud de NZ. Una zona on el mar i la muntanya es troben i on també és molt fàcil observar vida animal.
Primer però ens llevem als Sinclair wetlands, on fem una passejadeta matinal per la zona… Molt recomanable!!

image

Als wetlands

D’aquí als Catlins hi ha uns 50 km de carretera que en un moment tenim fets. Ens arribem a un i-site on com sempre unes dones encantadores ens omplen d’informació, panfletos informatius,etc… Hi ha una ruta per aquesta zona que deu fer més o menys tothom i que ens porta primer a un poble amb un nom graciós, Kaka point. D’aquí al nugget point, un extrem amb un far i vistes del mar amb uns nuggets de roca sorgint d’aquest. D’aquí anem a Surat bay, una platja on trobem lleons marins dormint i entre els que passejem (què fort, els tenim dormint allà al costat, no menys de 10m però per si es tornen agresius). Això sí es avistament de wildlife i la resta son xorrades!!! La nostra idea era caminar fins a canibale bay per una bonica passejada per la platja, peròfa un vent horrorós i ens comença a ploure així que tornem enrere.

image

Això si es vida

image

Nugget point

image

Lleó marí fent migdiada

image

Jugant a la platja

image

Foques i sealions


image

Surat bay

D’aquí ens parem a fer el dinar i seguim camí cap a unes cascades molt xules. Abans teniem previst anar a visitar un forat on hi ha aigua de mar separada 100m de la costa, una cosa que ja hem vist a la costa asturiana a la zona de Llanes, però aquí està plovent força i decidim passar… El jacks greyhole haurà d’esperar uns altres guiris.
Fem doncs ruta de cascades i un cop vistes anem a un mirador des del que hi ha una vista de la platja que tampoc ens entusiasma. Estem fent temps per anar a veure la cova de les catedrals, que s’ha de veure amb marea baixa (a les 6-7 de la tarda). Mentre fem temps anem al Wilkie lake, un llac amb un bosc preciós i d’aigües totalment reflexants tot i el dia de pluja i mal temps que ens està fent. Ja es va fent més tard i anem cap a les catedrals. Fan pagar 5$ per persona i tot i que està xulo. Una cova enorme als penya-segats de la platja per l’acció de les onades contra les roques, puc assegurar que les catedrals de casa nostra (Asturies altra vegada) valen molt més la pena… Sortim cagant llets per arribar fins al nou campsite on deixarem el cotxe x fer una ruta de caminada l’endemà. Arribem mig fosc i ens fem el sopar…

image

Cascadetes

image

El llac que reflexa

image

Reflexes

image

Les catedrals

Al dia següent ens llevem a una hora decent per després fer el catlings river track, una caminada de tot el dia i 24 km que porta pel riu dels catlins, boscos plens de bolets de tots tipus i colors (a l’altra banda del món viuen contents els barrufets), per ponts de dubtosa estabilitat, zones de bosc moooooooooolt humides amb unes molses i falgueres que ja voldriem per casa nostra i viewpoints de dubtosa qualitat. El recorregut pel riu són 12 km i la tornada es fa per 12 km de pista per evitar tornar pel mateix camí… Passes per un petit cim que és opcional amb unes vistes com hem dit abans poc agraïdes. Almenys hi trobem unes pedres x seure i dinar… Finalment arribem on el cotxe, avui no ens movem… Demà ja serà un altre dia!!!

image

Bosc de conte

image

Un pont pel riu. El més emocionant de la ruta

I l’endemà ens servirà per descobrir la resta dels Catlins, la zona occidental. Al I-site no ens en vam fer gaire esment i entenem perquè… Ens intenten vendre un bosc fòssil a la platja però amb prou feines s’intueix; el punt més al sud de l’illa amb arbres torts pel vent que només ens aporta saber la latitut en la que ens trobem; i Invercargill, una ciutat on aprofitem per comprar, dutxar-nos, penjar entrades del blog a la biblio i passejar per un parc enorme… Catlins adeeeeeeeu!!!!

image

Suposat bosc fòssil

image

La força del mar

image

Punt més al Sud

image

Efectes del vent

Luang Prabang, antiga capital

Luang Prabang és la ciutat “bonica” de Laos. Una ciutat que va ser capital en el seu moment i que va conservar una espècie de casc històric que l’ha fet merèixer ser Unesco. Al costat té el riu Mekong i un afluent que hi desemboca, formant una mena de península…
Nosaltres veniem avisats de que tot estava ple i era una ciutat amb allotjaments cars, però el furor del nou any xinès ja ha passat i descobrim una guesthouse barateta i prou decent sense haver de buscar gaire. Estem una mica allunyats del riu però en 10 min ens hi plantem caminant així que no ens és cap drama especial.
Arribem a la tarda i fem una passejada, no sense abans barallar-nos amb tuk-tukeros que ens volen estafar per dur-nos al centre i això que el preu està estipulat en cartells (de totes maneres després del bus horrorós tenim ganes de caminar els 3 km que ens separen del centre així que fem servir les cames…). Teníem por fos una espècie de Disneyland com Hoi An però després de visitar aquest, això ens sembla una maravella. I això que al capvespre al carrer principal momten un tinglado de mercat guiri espectacular. Però no és perenne i no ens molesta tant, mira tu. Just prop de l’hotel trobem un restaurant indi i fem una excepció i mengem una mica diferent i en un restaurant (la qual cosa agraïm profundament). Just al costat del nostre guesthouse trobem una paradeta de postres que serà la nostra perdició total els pròxims dies.

image

Monjo escapant de la calor

image

Bomic temple al capvespre

image

Postres insans... mhmhmhmh

Al dia següent, diumenge, ens llevem al matí i busquem quelcom per esmorzar. Trobem un lloc on fan una mena de sopa d’arròs, que resulta molt similar a l’arròs depuratiu que et fas a casa amb caldet quan vols restrenyir-te una mica. Després d’això anem a donar una volta. La ciutat està gairebé buida a aquestes hores. És molt típic aquí molt d’hora al matí que els guiris vagin a veure les ofrenes als monjos (monjos que reben menjar i pasta a canvi de resos i felicitat eterna, un robo consentit qie nosaltres ja hem vist molt a Myanmar i Cambodja), sembla ser que és tan turístic que sembla una mena de zoo. Nosaltres pasem d’això. Donem una volta pels carrers amb edificis força xulos, indrets bonics, tot molt tranquil i asserenat. Ens acostem fins al punt de trobada dels dos rius, amb un pont de bambú per creuar el riu que s’ha de pagar per creuar. Nosaltres ja anem bé veient-lo des d’on som. Seguim el riu, passejem una mica més i quan la calor es fa insuportable decidim marxar a refrescar-nos a casa. Quan la calor cedeix hem quedat amb un xicot irlandès que hem conegut per anar a un bar on posen una peli en pantalla semi gran simuladament gratis (a canvi d’una consumició vaja).

image

Bonic pont de bambú a la zona de d'aiguabarreig

image

L'afluent del Mekong rivaaaa

image

Amb el nostre irish guy en un pont que fa por

El dilluns en Lluis es desperta amb energia i en Manel amb perreria, senyal que disfrutarem d’un dia d’anar al nostre aire. Jo Lluis tinc ganes d’una mica d’exercici i llogo una bici (aquest cop una decent ja que toca fer uns 65 km) per anar fins unes cascades que estan a uns 32 km (per desgràcia s’ha de fer ida i vuelta). En tuk-tuk compartit entre un màxim possible surt per 40000 kiplins amb 2-3 h d’espera per visitar les cascades, el mateix que val la bici, però hi ha ganes de moure l’esqueleto. El trajecte és força bonic però no deixa de ser força repetitiu del que ja portem vist. Al arribar, un passeig per les cascades. Només entrar hi ha primer un espai de conservació dels óssos d’aquí, sembla que estan en perill d’extinció. Després a les cascades, un dels llocs més xulos i espectaculars que hem visitat en aquests mesos. Són diferents nivells, primer amb petites caigudes d’aigua i després una cascada força espectacular. Hi ha una zona de bany en uns gorgs entre salt i salt amb un color turquesa d’aigua espectacular.
A més es pot pujar fins dalt la cascada per un caminoi una mica dur després del kilometratge en bici però que es pot fer molt rebé. Un cop dalt hi ha un camí que en 3-4 km porta a una cova i d’aquí es podria tornar al camí principal, però amb la bici ja n’hi ha prou i la cova es quedarà allí on és… Un bon “xapussón” després i tornada amb la bici, no sense parar pel mig per menjar un arros molt bo!!!

image

Yaks roses al riu

image

Ossos en captivitat jugant

image

Sembla de postal

image

Aigües calmades després de la cascada

image

I no és bonic això?

image

La cascada

Per la tarda descans, buscar opcions per dirigir-nos cap a Thailàndia i poca cosa més. Ah, sí, una cosa important. Anar un lloc d’internet per comprar el nostre pròxim voool. En dues setmanes tornarem a volar i anirem a un destí inesperat. Caldrà esperar per saber cap on anem 😉
A l’endemà ens toca bus nocturn cap a la frontera amb Thailàndia nord. Preguntant a les agències ens volen vendre el trajecte per l’escandalós preu de 300000 kiplins, uns 33 euros. Manel però aprofitant la bici ha anat a l’estació de busos (s’aprofiten sabent que hi ha 3-4 km ) i ha preguntat obtenint preus més realístics. Bus nocturn sense places per dormir per 120000 kiplins. Després creuar la frontera i un bus fins a Chiang Rai seran uns 40000 més per cap. La meitat del preu vaja (es que són uns estafons, sempre mirar preus a estació de busos per no deixar-se estafar!!!).
Fem el gos per l’hostal, algun passeig, xarrem una estona amb uns argentins que ens trobem i que van cap a Myanmar i els donem uns quant consells… A canvi ells, que han viscut un any i mig al nostre destí més pròxim, ens dónen consells també. Quan s’acosta l’hora cap a l’estació de busos. Hi ha un bus més barat a les 17:30 i un altre a les 19h. El venedor ens enganya per intentar fer-nos agafar el car i guiri de les 19h però nosaltres no volem i ens quedem amb el barat que surt abans. Us escrivim des del bus i jo crec que l’experiència serà inoblidable. Debem ser més de 65 persones en un bus de 50, amb tres mares amb uns 4-5 nens cadascuna al nostre sector, al costat i darrere nostre. Obres amb molta pols entrant, uns bots tremendos…a veure com acabem i si aconseguim creuar la frontera! Explicarem en pròximes entrades…