Borobudur, un temple budista “impezionante” a Indonèsia

A uns 30 km de Yogyakarta es troba Borobudur, un temple budista de més de 3000 anys d’antiguitat, patrimoni de la humanitat i un must do arquitectònic del sud-est asiàtic segons les guies, jumtament amb Bagan i Angkor wat.
La majoria de gent el visita des de Yogya en un dia, molts s’aixequen molt d’hora al matí per veure el sunrise des de dins o des d’una muntanyeta que hi ha ubicada propera; alguns hi van a una hora més normal i es troben amb milers de persones visitant-lo (és el monument més visitat amb diferència del país i això es deu notar).
Nosaltres decidim anar al mateix Borobudur a dormir per visitar la zona (diuen que els voltants són xulos) i per anar al matí ben d’hora just quan obren l’entrada i així evitar les masses que solen arribar a partir de les 8 del matí. A més, si dorms al poble mateix els allotjaments tenen un acord i et fan un 15% discount (sobre 250000 inris o uns 18€ no està gens mal).
Per arribar a l’estació de bus hem d’agafar un dels transyogya o busos públics. Com les parades són kilomètriques, hem de caminar un munt per arribar a una parada des de la que a sobre hem de fer trasbord (finalment i ara que marxem definitivament ens donen un mapa i veiem que teniem una estació molt més propera i directe al nostre destí).
Un cop arribem a la terminal Jombor, trobem seguidament un bus que marxa a Borobudur, que no ens deixa ni respirar. Com sempre, mirem què paguen els locals i els diem que naltros el mateix, ens volien cobrar 25000 i els locals paguen 20000. Quan arribem a Borobudur, després d’una retenció de nassos i gairebé 2 hores, ens encaminem al lloc on havíem reservat l’habitació. És una casa molt senyorial i molt ben arregladeta, encara no tenen la nostre habitació però ens ofereixen tè i pastetes.
Ens deixen un mapa, ens descriuen una ruta (intenten que anem amb ells però ja els hi diem que nosaltres som free) i ns diuen on llogar bicis. La Meri està una mica reticent però es deixa convèncer fàcilment. Agafem, doncs, una bici cadascun i ens perdem per camins secundaris passant per infinitat de camps d’arròs, poblets on tothom ens saluda i té un riure per nosaltres. A més d’arrossars trobem molts camps de tabac, ja entenem perquè fumen tant, n’hi ha infinits.

image

A pel tour

image

Memo-ciclistes

image

Tabac

Arribem a l’hora de dinar a un lloc on ens preparen uns mie ayam deliciosos i uns batuts de fruita suculents. Allå fem un amic que ens regala un oleh-oleh o pongo em forma de clauer (l’hi regala a la Meri). Nosaltres a canvi l’hi regalem un anell amb pedrota incorporada que ens va regalar una família de Sumatra a Yogyakarta perquè es van fer unes fotos amb nosaltres més contents que uns gínjols. Aquests anells són una mica excessius i serien propis de xonis a les nostres terres, però aquí els porten la gent amb possibles pel que hem vist i sembla tenem molt valor… per això millor el donem a algú que el pugui lluïr bé.
Just després de dinar ens trobem una casa que fabrica tofú. Hi ha un poble al voltant, on som ara, que és conegut per ser el princial productor de tofu de Java. No té una gran fàbrica, sinóque totes les cases tenen una mena de mini-fàbrica ilegal al parquing de casa seva i allà fan milers de tones de tofu. Et deixen entrar per veure com el fan i et regalen un plat de tofu (tahu en indonesi) ben bo amb allet, a canvi d’una propina. El lloc que vam veure era molt petitó però molt ben aconseguit. Una màquina triturava la soja ( unes llavors de soja enormes) i feia una pasteta. Bullien aquesta pasta i la cuallaven, separen l’aigua i el que queda sedimentat ho premsen amb unes caixes de fusta i el propi pes. Una hora de premsat després i ja teniu blocs enormes de tofu, que anaven tallant i fregien aconseguint uns talls de tofu frito boníssims.

image

A fregir infinit

image

Triturat, bullit i prensat

image

Nyam nyam

Amb la panxa ben plena del dinar tant bo i el tofu extra, agafem la bici i seguim camí, busquem un altre poble que en principi es dedica a la terrissa però no el trobem. Passem per una casa on ens diuen d’anar i veiem que tenen un vedell menjant estirat al terra i amb cara de sofriment. Amb gestos sembla que estan esperant que vinguin a matar-lo amb una injecció perquè està malalt, potser es penses que nosaltres som els que l’hi hem d’injectar, ens despedim i els diem el greu que ens sap (suposem per una familia rural que se’ls mori un vedell deu ser una pèrdua important).

image

Paisatges preciosos

image

Camps amb borobudur mooooolt al fons

Seguim camí i passem pel costat oest (el contrari de l’entrada) del temple. Just quan passem surt una gent per allà i ens intentem colar però hi ha uns guardes que no ens deixen passar (perquè som tant dolents en aquestes coses???). Des d’aquí tenim una visió bonica del temple, però no fem cap foto pensant que a l’endemà ja hi anirem (com sempre, quan penses això la cagues, ja veureu perquè).
Arribem esgotats al nostre allotjament, descansem en una terrasseta preciosa que dóna a uns camps d’arròs amb una llum deliciosa i anem a sopar, uns bolets sofregidets típics de la zona que estan deliciosos (la meri és la que s’atreveix aprovar-los i la que ha encertat de totes totes).
Dijous al matí ens llevem que encara és mig fosc per ser a l’entrada a les 06 del matí. Tothom recomana això per evitar la calor i les grans masses. Com diem, aquest temple és el més visitat d’Indonèsia i ara som super high season (s’acumula high season guiri i local per ser els dies post-ramadà), així que tot el que sigui evitar agonies millor que millor. A les 06 del matí, quan obren la porta, sembla ser que encara no hi ha gaire gent. Els grups que van a veure el sunrise apareixen cap a les 08, ja que van a veure el sunset a una muntanyeta una mica llunyana i que s’ha de pujar una mitja horeta. Els tours normals també solen arribar cap a les 08. Sí que hi ha gent que paguen un dineral per veure el sunrise dins el monument (300000 inris extra,uns 20€ extra al ja inflat preu normal), però són molt poquets.
Nosaltres som els primers en arribar i quan obren a les 6 unes 30 persones, gairebé tot guiris, som a la porta esperant per anar a comprar les entrades. El procés és força ràpid i eficient i el descompte ens dóna una alegria. Ens conviden a un tè o ampolleta d’aigua, un detallàs pels gairebé 20€ d’entrada.
Hem de dir que mentre esperàvem estàvem pensant en els pobres pringats que han pagat un dineral i han matinat infinit per entrar a veure el sunrise o per anar a veure el mateix des de la mumtanyeta. Amb la boira espessa que hi ha, veure és el que menys deuen haver fet. Quan entrem i veiem les cares llargues que porten de decepció ho diuen tot. Quan nosaltres entrem encara no hem vist el sol i fins gairebé les 07:15h del matí el sol no s’ha deixat veure.
Borobudur és un temple budista situat en una muntanyeta, quadrangular i amb 4 nivells d’alçada. Cada nivell és una mica estret, és a dir, té un format piramidal. Els tres primers nivells es poden recórrer, normalment seguint les agulles del rellotge, i estan plens de relleus explicant vàries històries de budha i altres sers de la religió budista. Molts dels relleus veiem que estan recol•locats, ja que el temple ha viscut incendis, terratrèmols (és el que té trobar-se al costat d’una zona volcànica molt activa). Lo curiós és que fins i tot gent 0 experta com nosaltres veiem peces que no encaixen i no es troben posades on haurien d’anar. Aquesta part gairebé ningú la mira ja que tothom es dirigeix ràpidament al pis superior, ple d’unes estructures com campanes o pagodes, cadascuna amb un budha a dins.

image

Entrada est

image

Quan ja comença a animar-se

El lloc és bonic, i quan surt el sol potser una mica més, però no passa d’això. Això sí, la boirina i el fet que ara hi hagi encara poca gent és d’agraïr i fem mil fotos del lloc.
Aquí, però, ve el problema de les expectatives. Trobem que comparar això que hem vist ara amb Bagan o Angkor watt és una gosadia. Això és un temple que pot arribar a ser maquet si te’l mires amb ganes, però res de l’altre món. No trobem justificada ni de conya la fama, la confluència de gent, la comparació ni el preu d’un lloc desangelat i que no recomanaríem a ningú que no sigui un fan d’aquest tipus de llocs. Una gran desi•lusió, vaja, potser instaurada per les grans expectatives que hi teniem posades.

image

Autofotoooooo

image

Campana sobre campana

image

Gairebé ningú, un miracle

image

Foto maca

image

Surt el soooool

image

Més sirenos

image

Buscant diversió entre runes

En horeta i mitja ho tenim vist i sortir del recinte ens porta gairebé més temps, passant per passadissos impossibles d’evitar amb milers de paradetes que per sort encara estan obrint i no ens emprenyen per intentar vendre’ns res. Aquest obligar-te a passar per milers de parades de souvenirs és un altre factor que ens infla les…. i més ara que tenim gana i volem arribar a l’hotel a esmorzar.
Per seguir amb el ritme, ens tarden una hora. aportar-nos dues torradetes a cadascú amb un tè i una mica de platan i papaia tallats. Quin problema tenen aquí amb els esmorzars? Un cop esmorzem, agraïm que ens hagin baixat el preu de l’habitació ja que ens van dir seria familiar i ens han donat una més petita ( tot i que hi cabiem bé, però al arribar ens podrien haver avisat). Marxem a l’estació de busos on ens espera un periple per arribar fins al nostre pròxim destí, el Dieng plateau. Però això ja ho explicarem en la pròxima entrada!!!!