Borobudur, un temple budista “impezionante” a Indonèsia

A uns 30 km de Yogyakarta es troba Borobudur, un temple budista de més de 3000 anys d’antiguitat, patrimoni de la humanitat i un must do arquitectònic del sud-est asiàtic segons les guies, jumtament amb Bagan i Angkor wat.
La majoria de gent el visita des de Yogya en un dia, molts s’aixequen molt d’hora al matí per veure el sunrise des de dins o des d’una muntanyeta que hi ha ubicada propera; alguns hi van a una hora més normal i es troben amb milers de persones visitant-lo (és el monument més visitat amb diferència del país i això es deu notar).
Nosaltres decidim anar al mateix Borobudur a dormir per visitar la zona (diuen que els voltants són xulos) i per anar al matí ben d’hora just quan obren l’entrada i així evitar les masses que solen arribar a partir de les 8 del matí. A més, si dorms al poble mateix els allotjaments tenen un acord i et fan un 15% discount (sobre 250000 inris o uns 18€ no està gens mal).
Per arribar a l’estació de bus hem d’agafar un dels transyogya o busos públics. Com les parades són kilomètriques, hem de caminar un munt per arribar a una parada des de la que a sobre hem de fer trasbord (finalment i ara que marxem definitivament ens donen un mapa i veiem que teniem una estació molt més propera i directe al nostre destí).
Un cop arribem a la terminal Jombor, trobem seguidament un bus que marxa a Borobudur, que no ens deixa ni respirar. Com sempre, mirem què paguen els locals i els diem que naltros el mateix, ens volien cobrar 25000 i els locals paguen 20000. Quan arribem a Borobudur, després d’una retenció de nassos i gairebé 2 hores, ens encaminem al lloc on havíem reservat l’habitació. És una casa molt senyorial i molt ben arregladeta, encara no tenen la nostre habitació però ens ofereixen tè i pastetes.
Ens deixen un mapa, ens descriuen una ruta (intenten que anem amb ells però ja els hi diem que nosaltres som free) i ns diuen on llogar bicis. La Meri està una mica reticent però es deixa convèncer fàcilment. Agafem, doncs, una bici cadascun i ens perdem per camins secundaris passant per infinitat de camps d’arròs, poblets on tothom ens saluda i té un riure per nosaltres. A més d’arrossars trobem molts camps de tabac, ja entenem perquè fumen tant, n’hi ha infinits.

image

A pel tour

image

Memo-ciclistes

image

Tabac

Arribem a l’hora de dinar a un lloc on ens preparen uns mie ayam deliciosos i uns batuts de fruita suculents. Allå fem un amic que ens regala un oleh-oleh o pongo em forma de clauer (l’hi regala a la Meri). Nosaltres a canvi l’hi regalem un anell amb pedrota incorporada que ens va regalar una família de Sumatra a Yogyakarta perquè es van fer unes fotos amb nosaltres més contents que uns gínjols. Aquests anells són una mica excessius i serien propis de xonis a les nostres terres, però aquí els porten la gent amb possibles pel que hem vist i sembla tenem molt valor… per això millor el donem a algú que el pugui lluïr bé.
Just després de dinar ens trobem una casa que fabrica tofú. Hi ha un poble al voltant, on som ara, que és conegut per ser el princial productor de tofu de Java. No té una gran fàbrica, sinóque totes les cases tenen una mena de mini-fàbrica ilegal al parquing de casa seva i allà fan milers de tones de tofu. Et deixen entrar per veure com el fan i et regalen un plat de tofu (tahu en indonesi) ben bo amb allet, a canvi d’una propina. El lloc que vam veure era molt petitó però molt ben aconseguit. Una màquina triturava la soja ( unes llavors de soja enormes) i feia una pasteta. Bullien aquesta pasta i la cuallaven, separen l’aigua i el que queda sedimentat ho premsen amb unes caixes de fusta i el propi pes. Una hora de premsat després i ja teniu blocs enormes de tofu, que anaven tallant i fregien aconseguint uns talls de tofu frito boníssims.

image

A fregir infinit

image

Triturat, bullit i prensat

image

Nyam nyam

Amb la panxa ben plena del dinar tant bo i el tofu extra, agafem la bici i seguim camí, busquem un altre poble que en principi es dedica a la terrissa però no el trobem. Passem per una casa on ens diuen d’anar i veiem que tenen un vedell menjant estirat al terra i amb cara de sofriment. Amb gestos sembla que estan esperant que vinguin a matar-lo amb una injecció perquè està malalt, potser es penses que nosaltres som els que l’hi hem d’injectar, ens despedim i els diem el greu que ens sap (suposem per una familia rural que se’ls mori un vedell deu ser una pèrdua important).

image

Paisatges preciosos

image

Camps amb borobudur mooooolt al fons

Seguim camí i passem pel costat oest (el contrari de l’entrada) del temple. Just quan passem surt una gent per allà i ens intentem colar però hi ha uns guardes que no ens deixen passar (perquè som tant dolents en aquestes coses???). Des d’aquí tenim una visió bonica del temple, però no fem cap foto pensant que a l’endemà ja hi anirem (com sempre, quan penses això la cagues, ja veureu perquè).
Arribem esgotats al nostre allotjament, descansem en una terrasseta preciosa que dóna a uns camps d’arròs amb una llum deliciosa i anem a sopar, uns bolets sofregidets típics de la zona que estan deliciosos (la meri és la que s’atreveix aprovar-los i la que ha encertat de totes totes).
Dijous al matí ens llevem que encara és mig fosc per ser a l’entrada a les 06 del matí. Tothom recomana això per evitar la calor i les grans masses. Com diem, aquest temple és el més visitat d’Indonèsia i ara som super high season (s’acumula high season guiri i local per ser els dies post-ramadà), així que tot el que sigui evitar agonies millor que millor. A les 06 del matí, quan obren la porta, sembla ser que encara no hi ha gaire gent. Els grups que van a veure el sunrise apareixen cap a les 08, ja que van a veure el sunset a una muntanyeta una mica llunyana i que s’ha de pujar una mitja horeta. Els tours normals també solen arribar cap a les 08. Sí que hi ha gent que paguen un dineral per veure el sunrise dins el monument (300000 inris extra,uns 20€ extra al ja inflat preu normal), però són molt poquets.
Nosaltres som els primers en arribar i quan obren a les 6 unes 30 persones, gairebé tot guiris, som a la porta esperant per anar a comprar les entrades. El procés és força ràpid i eficient i el descompte ens dóna una alegria. Ens conviden a un tè o ampolleta d’aigua, un detallàs pels gairebé 20€ d’entrada.
Hem de dir que mentre esperàvem estàvem pensant en els pobres pringats que han pagat un dineral i han matinat infinit per entrar a veure el sunrise o per anar a veure el mateix des de la mumtanyeta. Amb la boira espessa que hi ha, veure és el que menys deuen haver fet. Quan entrem i veiem les cares llargues que porten de decepció ho diuen tot. Quan nosaltres entrem encara no hem vist el sol i fins gairebé les 07:15h del matí el sol no s’ha deixat veure.
Borobudur és un temple budista situat en una muntanyeta, quadrangular i amb 4 nivells d’alçada. Cada nivell és una mica estret, és a dir, té un format piramidal. Els tres primers nivells es poden recórrer, normalment seguint les agulles del rellotge, i estan plens de relleus explicant vàries històries de budha i altres sers de la religió budista. Molts dels relleus veiem que estan recol•locats, ja que el temple ha viscut incendis, terratrèmols (és el que té trobar-se al costat d’una zona volcànica molt activa). Lo curiós és que fins i tot gent 0 experta com nosaltres veiem peces que no encaixen i no es troben posades on haurien d’anar. Aquesta part gairebé ningú la mira ja que tothom es dirigeix ràpidament al pis superior, ple d’unes estructures com campanes o pagodes, cadascuna amb un budha a dins.

image

Entrada est

image

Quan ja comença a animar-se

El lloc és bonic, i quan surt el sol potser una mica més, però no passa d’això. Això sí, la boirina i el fet que ara hi hagi encara poca gent és d’agraïr i fem mil fotos del lloc.
Aquí, però, ve el problema de les expectatives. Trobem que comparar això que hem vist ara amb Bagan o Angkor watt és una gosadia. Això és un temple que pot arribar a ser maquet si te’l mires amb ganes, però res de l’altre món. No trobem justificada ni de conya la fama, la confluència de gent, la comparació ni el preu d’un lloc desangelat i que no recomanaríem a ningú que no sigui un fan d’aquest tipus de llocs. Una gran desi•lusió, vaja, potser instaurada per les grans expectatives que hi teniem posades.

image

Autofotoooooo

image

Campana sobre campana

image

Gairebé ningú, un miracle

image

Foto maca

image

Surt el soooool

image

Més sirenos

image

Buscant diversió entre runes

En horeta i mitja ho tenim vist i sortir del recinte ens porta gairebé més temps, passant per passadissos impossibles d’evitar amb milers de paradetes que per sort encara estan obrint i no ens emprenyen per intentar vendre’ns res. Aquest obligar-te a passar per milers de parades de souvenirs és un altre factor que ens infla les…. i més ara que tenim gana i volem arribar a l’hotel a esmorzar.
Per seguir amb el ritme, ens tarden una hora. aportar-nos dues torradetes a cadascú amb un tè i una mica de platan i papaia tallats. Quin problema tenen aquí amb els esmorzars? Un cop esmorzem, agraïm que ens hagin baixat el preu de l’habitació ja que ens van dir seria familiar i ens han donat una més petita ( tot i que hi cabiem bé, però al arribar ens podrien haver avisat). Marxem a l’estació de busos on ens espera un periple per arribar fins al nostre pròxim destí, el Dieng plateau. Però això ja ho explicarem en la pròxima entrada!!!!

Un passeig pel nord thailandès… Tercera (i última?) oportunitat

Un cop hem decidit canviar una mica els nostres plans i buscar un nou lloc on anar, tenim 2 setmanetes per arribar a Bangkok, recollir el passaport i anar fins a Kuala Lumpur on volarem fins al nostre pròxim destí… El cos ens demana descansar uns dies a Bangkok però abans d’això donarem una altra oportunitat al nord, ja que tothom diu és molt millor. A més, i principalment per aquest motiu, així ens trobem en Marcos en el seu periple asiàtic i coincidim un parell de dies.
Per arribar agafem un bus infernal de unes 15hores de durada. Sortim de l’estació de Luang Prabang encara mig buits però sabem que això no pot durar. I així és… En menys de mitja hora entren 3 famílies amb una mitja de 5 nens per família… No hi caben tots i va pujant més gent, així que acabem sent unes 70 persones, 15 d’elles infants (Marta recuerdas tu pesadilla? I éstos si eran niños movidos y pesados…ja sabeu com ens entusiasmen els nens…) i gairebé tots concentrats a la nostra zona. Afegiu a aixó una carretera extremament marejosa i amb moooolts sotracs; nens al mig del passadís que mentre dormen plàcidament (perquè ells sí que dormen) t’agafen dels peus i les cames com si fossin la mare; mocs i crits per tot arreu… Obtindreu una barreja explosiva jeje.
Arribem a les 08:20h a l’estació de busos del poble de frontera (Huay xey) i ens hem de posar a córrer. Aquí podem agafar un tuk tuk fins la frontera que ens estafa o caminar 1,5 km fins l’altra estació de busos, on a les 9 am surt un bus cap a chiang rai.
Hi ha 2 opcions. La cara i còmoda d’agafar aquest bus fins Chiang Rai. En total 220 baths i et passa frontera i et porta a la ciutat. O la barata i una mica més complicada però factible, la que decidim nosaltres vaja. El mateix bus fins frontera tailandesa són 30 bhatmans. Un cop allà i passada la frontera caminada de 2,5km (us intentaran dir més per agafar tuk-tuk) fins a la carretera que va a Chiang rai. Un cop allí i quan veus un bus vermell el pares i et porta allí per 65 bhatmans més… Una ganga perquè a més aquest ens deixa al centre i l’altra deixa a estació de busos moooooolt lluny per variar.

image

Estalviem uns 500 m fins la carretera gràcies a un amable thai

Chiang Rai. Hem sentit molt a parlar però no entenem gaire perquè. És una ciutat on menjar i dormir resulta molt econòmic. Al dir que nord era muntanyós jo crec ens imaginàvem una petita ciutat entre muntanyes. Res més lluny. Els trekkings es fan a força km d’aquí perquè tot és pla.  Nosaltres disfrutem del mercat, d’una celebració molt important que és la tercera lluna plena on renten els seus pecats, d’una gent molt amable per estàndards thais… Però no de muntanyes… una dona ens ajuda a demanar dinar al restaurant vegetaria que hem trobat, la dona a mit dinar ens porta un plat de tallerines i diu que ens invita pq deia que nosaltres voliem un altra cosa. Total ens botim i a l’hora de pagar la dona ho havia pagat tot i ja havia marxat. Li agraim mentalment i ens plantegem si tenia gaire pecats acumulats.
Al dia següent lloguem una bona bici i fem una ruta que ens donen en un mapa per visitar el temple blanc i 4 coses més. Nosaltres la canviem una mica x fer-la una mica més llarga i veure una mica més. Passem per un petit llac, una carretera horrenda, un parc de shinga que sembla en construcció i finalment arribem al temple blanc, una paranoia d’un arquitecte d’aquí on es barregen motius budistes amb doraemon, predator, i altres freakades… El lloc però ens encanta. Si sou per aquí val molt la pena.

image

Monument més emblemátic de Chiang rai

image

Bicicletejant pel Shinga park

image

Bonics racons a vegades

image

Predator a un temple budista. Whaaaat?

image

Temple blanc a hora de dinar (així surt buit)

A la tornada passem per una mena d’urbanització amb unes casetes colonials fantàstiques però mig abandonada. A veure si ens en comprem una. Al costat hi ha l’anomenada platja local, un lloc on el riu es fa molt ample i hi ha terrasses a banda i banda on la gent dina, beu i es banya. Quan arribem nosaltres hi ha un grupet d’adolescents passant-s’ho teta.

image

Caseta abandonada...algú ens la compra?

image

Adolescents a la platja...

Després d’atracar el mercat i dormir ben cansadets per la bici, empaquetem i anem a l’estació de busos. Primer agafem un que va al nord per parar al mal anomenat temple negre o black houses, un altre arquitecte iluminat que ha fet tot un petit poble amb temple i tot amb cases de fusta negra…ens encanten i és una zona més tranquila que la del temple blanc.

image

Casetes de color negre com el carbó

image

Algú ens la vol regalar?

image

Museu a l'aire lliure i free...això ens encanta

D’aquí tornem a l’estació de busos esperant a la carretera i agafem un bus a Chiang mai, la ciutat més gran de la zona nord, on ens trobarem amb Marcos, un amic que també està fent un tour llarg per la zona, però només porta dues setmanetes.
Chiang Mai és una ciutat mooooolt turística. Té un casc antic amb molts temples i pel que sembla parcs on visitar elefants i tigres (que no estan en llibertat sinó engabiats, per tant no anem). Al ser tan turística trobem habitacions hipermegabarates després de buscar molt bé. Trobar menjar bo i barat ja serà quelcom més difícil però…
Ens passem 3 dies descansant força (les ferides de Marcis ho exigeixen i el nostre esgotament físic també), però voltem pel poble, visitem alguns dels seus temples, les muralles, provem el seu plat estrella (khao soi, una sopa de fideus molt bona i densa) recomanats per un ladiboy que va conèixer Marcos… Total, el nostre periple pel nord de Thailàndia es pot resumir en descans; res és el què pensàvem (molt més pla del nostre imaginari i ciutats molt més grans); i que es podria perdre molt temps per aquí, una zona on la gent és molt més simpàtica i amable que al Sud.

image

Amb Marcos i alguns locals passejant

image

Sopa típica de la zona, i molt bona

image

Riuet pel lloc de les antigues muralles

image

Un dels milers de temples

Però la burrocracia truca a la porta i hem de tornar a Bangkok, així que ens despedim de Marcos i de la ciutat i agafem un tren nocturn cap a la capital.

Luang Prabang, antiga capital

Luang Prabang és la ciutat “bonica” de Laos. Una ciutat que va ser capital en el seu moment i que va conservar una espècie de casc històric que l’ha fet merèixer ser Unesco. Al costat té el riu Mekong i un afluent que hi desemboca, formant una mena de península…
Nosaltres veniem avisats de que tot estava ple i era una ciutat amb allotjaments cars, però el furor del nou any xinès ja ha passat i descobrim una guesthouse barateta i prou decent sense haver de buscar gaire. Estem una mica allunyats del riu però en 10 min ens hi plantem caminant així que no ens és cap drama especial.
Arribem a la tarda i fem una passejada, no sense abans barallar-nos amb tuk-tukeros que ens volen estafar per dur-nos al centre i això que el preu està estipulat en cartells (de totes maneres després del bus horrorós tenim ganes de caminar els 3 km que ens separen del centre així que fem servir les cames…). Teníem por fos una espècie de Disneyland com Hoi An però després de visitar aquest, això ens sembla una maravella. I això que al capvespre al carrer principal momten un tinglado de mercat guiri espectacular. Però no és perenne i no ens molesta tant, mira tu. Just prop de l’hotel trobem un restaurant indi i fem una excepció i mengem una mica diferent i en un restaurant (la qual cosa agraïm profundament). Just al costat del nostre guesthouse trobem una paradeta de postres que serà la nostra perdició total els pròxims dies.

image

Monjo escapant de la calor

image

Bomic temple al capvespre

image

Postres insans... mhmhmhmh

Al dia següent, diumenge, ens llevem al matí i busquem quelcom per esmorzar. Trobem un lloc on fan una mena de sopa d’arròs, que resulta molt similar a l’arròs depuratiu que et fas a casa amb caldet quan vols restrenyir-te una mica. Després d’això anem a donar una volta. La ciutat està gairebé buida a aquestes hores. És molt típic aquí molt d’hora al matí que els guiris vagin a veure les ofrenes als monjos (monjos que reben menjar i pasta a canvi de resos i felicitat eterna, un robo consentit qie nosaltres ja hem vist molt a Myanmar i Cambodja), sembla ser que és tan turístic que sembla una mena de zoo. Nosaltres pasem d’això. Donem una volta pels carrers amb edificis força xulos, indrets bonics, tot molt tranquil i asserenat. Ens acostem fins al punt de trobada dels dos rius, amb un pont de bambú per creuar el riu que s’ha de pagar per creuar. Nosaltres ja anem bé veient-lo des d’on som. Seguim el riu, passejem una mica més i quan la calor es fa insuportable decidim marxar a refrescar-nos a casa. Quan la calor cedeix hem quedat amb un xicot irlandès que hem conegut per anar a un bar on posen una peli en pantalla semi gran simuladament gratis (a canvi d’una consumició vaja).

image

Bonic pont de bambú a la zona de d'aiguabarreig

image

L'afluent del Mekong rivaaaa

image

Amb el nostre irish guy en un pont que fa por

El dilluns en Lluis es desperta amb energia i en Manel amb perreria, senyal que disfrutarem d’un dia d’anar al nostre aire. Jo Lluis tinc ganes d’una mica d’exercici i llogo una bici (aquest cop una decent ja que toca fer uns 65 km) per anar fins unes cascades que estan a uns 32 km (per desgràcia s’ha de fer ida i vuelta). En tuk-tuk compartit entre un màxim possible surt per 40000 kiplins amb 2-3 h d’espera per visitar les cascades, el mateix que val la bici, però hi ha ganes de moure l’esqueleto. El trajecte és força bonic però no deixa de ser força repetitiu del que ja portem vist. Al arribar, un passeig per les cascades. Només entrar hi ha primer un espai de conservació dels óssos d’aquí, sembla que estan en perill d’extinció. Després a les cascades, un dels llocs més xulos i espectaculars que hem visitat en aquests mesos. Són diferents nivells, primer amb petites caigudes d’aigua i després una cascada força espectacular. Hi ha una zona de bany en uns gorgs entre salt i salt amb un color turquesa d’aigua espectacular.
A més es pot pujar fins dalt la cascada per un caminoi una mica dur després del kilometratge en bici però que es pot fer molt rebé. Un cop dalt hi ha un camí que en 3-4 km porta a una cova i d’aquí es podria tornar al camí principal, però amb la bici ja n’hi ha prou i la cova es quedarà allí on és… Un bon “xapussón” després i tornada amb la bici, no sense parar pel mig per menjar un arros molt bo!!!

image

Yaks roses al riu

image

Ossos en captivitat jugant

image

Sembla de postal

image

Aigües calmades després de la cascada

image

I no és bonic això?

image

La cascada

Per la tarda descans, buscar opcions per dirigir-nos cap a Thailàndia i poca cosa més. Ah, sí, una cosa important. Anar un lloc d’internet per comprar el nostre pròxim voool. En dues setmanes tornarem a volar i anirem a un destí inesperat. Caldrà esperar per saber cap on anem 😉
A l’endemà ens toca bus nocturn cap a la frontera amb Thailàndia nord. Preguntant a les agències ens volen vendre el trajecte per l’escandalós preu de 300000 kiplins, uns 33 euros. Manel però aprofitant la bici ha anat a l’estació de busos (s’aprofiten sabent que hi ha 3-4 km ) i ha preguntat obtenint preus més realístics. Bus nocturn sense places per dormir per 120000 kiplins. Després creuar la frontera i un bus fins a Chiang Rai seran uns 40000 més per cap. La meitat del preu vaja (es que són uns estafons, sempre mirar preus a estació de busos per no deixar-se estafar!!!).
Fem el gos per l’hostal, algun passeig, xarrem una estona amb uns argentins que ens trobem i que van cap a Myanmar i els donem uns quant consells… A canvi ells, que han viscut un any i mig al nostre destí més pròxim, ens dónen consells també. Quan s’acosta l’hora cap a l’estació de busos. Hi ha un bus més barat a les 17:30 i un altre a les 19h. El venedor ens enganya per intentar fer-nos agafar el car i guiri de les 19h però nosaltres no volem i ens quedem amb el barat que surt abans. Us escrivim des del bus i jo crec que l’experiència serà inoblidable. Debem ser més de 65 persones en un bus de 50, amb tres mares amb uns 4-5 nens cadascuna al nostre sector, al costat i darrere nostre. Obres amb molta pols entrant, uns bots tremendos…a veure com acabem i si aconseguim creuar la frontera! Explicarem en pròximes entrades…

Iso-Laos

Hi ha algun lloc més remot que el centre del punt que és el punt i coma de Laos? Segurament sí, però nosaltres no hi hem estat.
Deixem la turística però bonica Vang Vieng per dirigir-nos a Phonsavan, al mig del no-res. Preguntem i altra vegada el mateix… No busos. La única manera mitjançant un minibus o furgo plena però afortunadament no fins a rebentar. L’estació de bus està a uns escassos 4 km però com només ens carreguen 5000 kiplins extra ens deixem pickupejar a l’hotel.
La carretera un infern i no ens hauria sobrat un parell de pastilles pel mareig. Al principi els paisatges són molt xulos però hi ha un moment on les ganes de vomitar guanyen al enjoy del paisatge. Parem per dinar en un poblet molt idíl•lic. Nosaltres previsors ja portàvem sticky rice i coses per barrejar-hi així que dinem per allà i esperem a que serveixin a la resta i acabin.

image

Assenyalant on som...al mig del no res

Unes hores després arribem a Ponshavan. És un poble conegut i mitjanament turístic per tenir les plains of jars. Són unes zones plenes de gerres que s’ha descobert eren funeràries aproximadament de l’edat de bronze nostre. Sembla ser que encara estan estudiant la cultura que les va crear. N’hi ha aquí, índia i Indonèsia.
A més d’això, aquesta zona és coneguda per ser la més densament minada en el país més densament minat del món. De fet estan pendents de ser Unesco però abans volen tenir tota la zona clarament descontaminada com diuen ells. Els 3 llocs principals estan totalment nets de mines i es poden visitar sense perill. I com sempre sentit comú… Per on ja hi ha camí no hi ha perill, no en surtis i ja està!!!
Quan arribem anem a petar a una guesthouse amb bungalows molt barata i que ens agrada molt, amb un petit jardinet i una zona comú on al vespre fan foc (això és molt alt i als vespres refresca). Després donem una volta pel mercat on descobrim tenen postres dels nostres cambodjaaaans. Que feliços que ens posem!!! D’aquí anem al centre de visitants de l’UXO (unexploded ordenance), que són les mines i bombes que no van explotar i estan putejant a base de be aquesta gent. Hi ha molta gent amb molta gana però que no s’atreveixen a cultivar noves terres per por a morir per un d’aquests. Molt gore tot. Dins de entitats associades veus Japó, unió europea i molts altres i no veus res dels EEUU. Com pot ser que els causants d’aquest desgavell no estiguin obligats ells a netejar-ho? Ens indigna sobremanera!

image

Granotetes al mercat...cada vegada més freakies

image

Les nostres postres ens fan feliços

image

Mapa de bombes i mines tirades... un escàndol

Al dia següent lloguem una bici per anar al lloc número 1 i si podem al 2. Però les bicis que ens lloguen són dolentíssimes i Manel no es troba en el seu millor moment intestinal, per lo que finalment només fem el lloc número 1. Hi ha excursions que et porten als 3 llocs però són un robatori i ens volen cobrar uns 20€ només pel transport i després pagar les entrades. Així, amb un tenim de sobres. El lloc ens agrada i fem mil fotos. A l’entrada hi ha un centre d’informació molt recent. I hi ha una cova on sembla ser incineràven els cadàvers dins les gerres. A més aquest lloc 1 és el més gran i el que té més gerres i les més importants. Perquè volem mes?

image

La jerra se m'empassa!!!

image

Cràter de mina envoltada de gerres. I les que es deuen haver perdut

image

Ozú que caló

image

I aquesta té tapa? Què tindrà dins?

image

Ja tocava fer de sireno!!!

image

De model a les plain of jars

De tornada enlloc d’agafar la carretera anem per un caminet que ens porta a cases molt xules i zones més rurals. Està tot mooolt sec però ara. També visitem un memorial de les victimes de Vietnam i un altre de les de Laos, anem al mercat a dinar i descobrim, apart dels boníssims postres, els rotllos tipus canalons amb pasta d’arròs que ja vam descobrir al nord de Vietnam. Yummi yummi!!
A la tarda mentre Manel vegeta al bungalope, en Lluis acaba d’aprofitar la bici i va a un cementiri als voltants. Té d’interessant que és l’únic on hi ha enterrats al mateix lloc animistes i cristians (sembla ser normalment no comparteixen cementiri).

image

Memorial de guerra

image

Vistes del cementiri

Al dia següent volem anar a Xam Neua, un poble prop de Vietnam conegut per unes coves on vivia la gent per defensar-se dels atacs americans. Tot i estar relativament a prop són moltes hores de bus i decidim fer una parada intermitja a Muang Kham on hi ha unes hot springs i una cova també on van morir unes 300 persones per una bomba americana.
Per arribar aquí i per variar un minibus, aquest cop només amb locals. És un poble petit amb 2 guesthouses però que semblen moooolt per locals. Ningú xapurreja ni mitja paraula en anglès. Com podem pactem per habitació a un dels hostals i demanem per llogar bicis, servei que ens intenten explicar és inexistent aquí al mig del no-res. La gent somriu molt però no hi ha manera d’entendre’s ni mitjanament amb ningú, cosa que en part ens fa gràcia! Així doncs, tot i no ser molt lluny les dues coses que volem veure, com són en direccions oposades, hem de triar i triem la cova. Les hot springs no en deixen clar si un s’hi pot banyar o no i hem llegit que no valen massa la pena. Caminem doncs amb tota la solana a sobre els 6 km que ens porten a la cova!!! Com tot aquí, una entrada pagada, irrisòria però vas sumant i… La cova té un petit memorial i en alguns punts encara es veu negre del fum de l’impacte, però no és res de l’altre món… És més saber què ha passat aquí que no el que s’hi pot veure ara. Tornem per un altre camí, una micona més llarg però així canviem. Passem per una botiga i comprem un dolç per passar millor el tràngol, ja que tenim aigua de sobres. Allà està ple d’adolescents que ens miren com extraterrestres i al entrar fem efecte crida i venen milions més a observar-nos. Intentem parlar amb ells però com sempre ni papa d’anglès. Només en algun lloc de Myanmar ens hem sentit tan observats. De camí passem per un lloc on hi ha unes dones que menjen una fruita extranya i ens conviden a probar. És la cosa més aspra i àcida que ens hem ficat a la boca… A més la mengen embolicada amb fulla d’all tendre. Tot plegat mooolt curiós. En aquest país els encanten els gustos mooooolt potents. Amb una boca com la del Suprunaman (realment se’ns queda així) seguim fins arribar insolaos al poble. Hem intentat fer dit però han passat pocs cotxes i ens han obviat. Mengem quelcom extrany (tampoc tenim massa tria) i ens fem una dutxa amb aigua freda que ens proba la mar de bé… Anem a veure la posta de sol que no té res d”especial a uns jardins que veiem i sopem a una fira que tenen muntada (ja és al tercer o quart lloc que en trobem una muntada, molt curiós). Per la nit ens desperten les veus d’un home cridant però ràpidament es calmen i podem tornar a dormir, no sense abans assegurar-nos de tenir la porta tancada.

image

Memorial dels morts per la maleïda bomba

image

La cova. Cada montanyeta un mort

image

Escolars avistant extraterrestres

image

Amb la fruita més sour del món... ufffff

I a l’endemà ens arriba la part negativa de ser al mig del no res i de que ningú ens mig comprengui. La nit abans ens haviem intentat comunicar per saber com agafar el bus per anar al pròxim destí. 3 respostes cadascuna diferent… Comencem bé. La dona del nostre hostal amb ajuda de teaductor google i el vocabulari de la guia ens diu i confirma el què hem vist per internet… Anar a carretera i esperar al bus que se suposa surt de les 8 i passa per aquí a les 9-9:30h. Seguim doncs aquesta premisa. A les 08:30 som ja esperant i a les 11 marxem d’allí fastiguejats d’esperar i morts d’insolació (no hi ha ni una ombra). Conclusió, només tenim una opció, tornar a Phonsavan i allà agafar el bus. Tornem, sí, però tan desmotivadets (ja fa dies que comencem a estar cansats del sud-est asiàtic i veiem que necessitem un canvi) que ens quedem a Phonsavan però per anar cap a Luang Prabang enlloc de recórrer tota aquesta zona central que volíem fer molt desconeguda… Simplement seguim el què el cos ens demana!!!! I 10 hores després d’un viatge en bus força infernal i patint per un bebè a punt de saltar per la finestra dels bots que hi ha al primer bus que agafem del país, arribem a l’antiga capital i ciutat més guiri i charming de Laos…