Paracas o allò que el vent s’endugué

Matinar és quelcom que sembla serà un continu en aquest viatge. De fet, amb encara un jet lag molt pronunciat, no em resulta gens difícil llevar-me a hores indecents. Ens despedim del nostre coucher Martin i sortim el carrer, sense encara estar segurs si agafar el bus o el taxi. Que en aquest moment i sense esperar res ens passi el bus, ens treu de dubtes. 1 solete al conductor i en uns 20 min. sense trànsit ens planta a estació de busos, on Max ens espera. Max és un noi francès de Lille que va conèixer Toni el seu primer dia aquí al hostel i que també s’apunta a fer una part de la ruta.
4 horetes de bus ens deixen a l’encreuament amb Pisco de la Panamericana o carretera x excel·lència del continent, que el creua de dalt a baix. Allí tenim 2 opcions… anar a Pisco o a Paracas. Els meus companys de viatje volen Paracas així que allí anem. Podriem agafar un colectivo (una mena de taxi o cotxe privat d’aquests que és barat perquè es mou quan s’omple) i després un altre, però al ser 3 el preu que ens fan amb taxi ens sembla perfecte i l’agafem. El conductor, com no, aprofita el trajecte per vendre’s la seva mare i intenta colar-nos tours a preus indecents,etc…
Jo ja vaig veient i captant que el tipus de turisme aquí té més de Thai o Vietnam que de Myanmar o Cambodja 😉 Només arribar a Paracas ja ens agobien amb allotjament i un sol home ens va perseguint i dient que treballa per tots els hostels pels que passem, suposem per treure comisió. Que cansino!!!!
Finalment i farts que ens emprenyi agafem un hostel on tenim habitació triple pel mateix preu que dormitori comú i amb bany a l’interior.
Hi ha un vent de collons i ens expliquen el perquè. Resulta que aqui ja hi ha força vent gairebé sempre, pel tema de la corrent de Humboldt (la que fa que tot i ser tropic l’aigua i l’ambient sigui moooolt més fred). A més d’això, aquí es crea un fenòmen amb nom propi, el viento Paracas. És un fenòmen que dura 3 dies aprox i el dia del mig és el més intens. Ha començat avui, o sia que demà serà el dia xungo. Alegriaaaaaaa!!!
Anem a dinar un menú que ens omple la panxa infinit i donem una volta pel poble, que sembla totalment apocalíptic amb aquest vent i gairebé ningú als carrers. Pugem a un petit mirador amb una extranya forma i donem una volteta pel litoral. Ara toca lo més dur. Les illes ballestas són accessibles només per mar. Així, la única forma d’arribar és via tour, vaja almenys naltros no som tan bons nadadors!!! Després de sondejar una mica preus, agafem un tour per 30 soles (a més s’han de pagar 3 soles per dret de moll i 10 per la reserva, si també vas a la reserva de Paracas 15 per les dues). Ens intenten colar per activa i per passiva el tour per la reserva i el preu no és dolent, però pel mateix preu nosaltres preferim fer-ho amb bici i al nostre aire…

image

Poble apocal·líptic

image

Anant al mirador

image

Posta a Paracas

Ens trobem un noi mexicà que estava allotjat amb el Martin a Lima també el meu primer dia i fem de pijos benestants i anem a pendre algo a una terrassa a primera línia de mar. Veiem la posta i de sobte la congelació. Ostres com refresca al marxar el Sol. Comprem una papaia i alguna cosa més i fem un sopar tranquil i relaxat al hostal, que encara estem tips del dinar abundant. Fem una mica de sociabilització i a dormir.
A l’endemà matinar altra vegada per fer el tour en vaixell. Es sol fer d’hora perquè el vent sol empitjorar durant el dia. De fet, al llevar-nos i amb la calma pensàvem que ens haviem escapat del vent fort. Primer el tour passa pel cactus o candelabre, una figura similar a les de nasca que sembla està feta per la cultura paracas.

image

Tour en vaixell

image

El candelabro

Després i ja per mar obert ens porta a les illes ballestas. Només arribar ja veig que això sera molt millor del que imaginava… veiem infinits lleons marins, alguns pingüins de Humboldt però, sobretot, milions d’aus… de fet fa por i impresiona la d’aus que hi ha aquí concentrades. També unes instal·lacions per recollir el guano o fertilitzant que surt de les aus, ens expliquen que el recullen en enormes quantitats cada 7-8 anys.
També ens expliquen la raó de tanta au. Les corrents de Humboldt creen unes aigües fresques i de temperatura constant al llarg de tot l’any, fent que hi hagi moooooooolt peixos que s’anomenen anxoives (no són anxoves però) i que encanta a tots aquests animalons que hi ha per aquí. Si això es suma a la falta de depredadors, entens la densitat del tema. Això sí, ja ens avisen que la sobrepesca estâ fent molt mal…

image

Lleó marí

image

Aproximant-nos

image

Havieu vist mai taaaants ocells?

image

Illes ballesta

La tornada, amb el vent ja molt més actiu, sembla ja més un Dragon Khan que un passeig en barqueta i acabem una mica xops però adrenalínics totals.
Ara toca llogar les bicis. Els preus són cars i les aconseguim per 20 soles després de batallar molt, però semblen molt bones. I sort, ja que el poble és un oasis comparat amb el vent que fa quan en sortim. I pedalejar uns 12-15km en contra del vent es fa molt dur, i a sobre en petita però constant pujada. 2 hores després i morts arribem al mirador de la catedral, un lloc màgic que ens fa oblidar tot l’esforç anterior. A més anar en bici per un desert té el seu què…
Ja el que queda de ruta és favorable al vent més o menys (o almenys no en contra) i es fa molt més amable. Passem per platges i paisatges espectaculars fins l’istme, la playa roja i la lagunilla, un lloc ple de restaurants per menjar però ja desert per l’hora que ens ocupa.
D’aqui ja tornem en el que ha estat un circuit d’yns 35 km totals. Abans passem pel centre interpretació on hi ha un mirador de flamencs, però són tan lluny que no es veu massa res.
Mort, comprem per fer el sopar i menjem, descansem i a les 10 ja som al sobre.

image

Lluitant contra el vent

image

Vistes des del mirador

image

La catedral amb arc caigut per terratrèmol

image

Platja espectacular de cami

image

La playa roja

image

Pink flamingos

BiciNinh

Aquesta és una parada no esperada durant el viatje, però veient que teniem un dia extra i podiem arribar fàcilment aquí des de Cat ba ens decidim a visitar el lloc.
Ninh Binh és una ciutat sense cap interès en si mateixa. Però té als seus voltants unes formacions geològiques reconegudes com reserva de la biosfera per la Unesco l’any passat i que anomenen el Ha Long al terra, ja que són formacions similars però al voltant d’un riu i rodejades de temples i camps d’arròs.
Arribem a Ninh Bihn a mitja tarda i afamats. Tant afamats que preferim primer buscar lloc per menjar i ja trobarem quelcom per dormir… Sempre ens agrada més al contrari per deixar les bosses i així dinar sense preocupar-nos per elles. A més som una bona corrua de gent. Venen amb nosaltres la parella d’argentins i una noia belga que ha conegut la Marta al bus. Com anem amb més gent ens hem d’adaptar i acabem en un local recomenat per la Lonely planet. Amb el què ens agraden a nosaltres aquests llocs… Menjar en rang alt de preus per nosaltres però res exagerat. Una recomanació… No demaneu verdures bullides mai amb arròs acompanyat. Un problemilla amb això ja que Lluis ho va demanar i van dur un plat enorme només amb col bullida… Intentem discutir sobre què significa el plural i que verdures vol dir més d’una i que almenys porti una mica de pastanaga per acompanyar (i que sol ser el què posen, col i pastanaga). La noia deia que no i que a Vietnam verdures bullides volia dir només col i fregides col i pastanaga. Finalment i de mala gana porta un bol amb unes rodanxetes de pastanaga (afortunadament). Cal dir però que apart d’aquest incident, la resta molt contents pel seu menjar i ens va regalar uns palets per picar i un quart de mandarina a cadascú…
Després toca buscar lloc per dormir…Des de que hem sortit de l’autobus tenim un senyor molt pesat que ens va seguint perquè anem al seu hotel. Nosaltres l’hi diem que fins que haguem menjat no hi volem anar però el maleït senyor insisteix. Finalment i per atzar, tot i que no volem anar al seu lloc per pesat, al ser difícil trobar habitacions triples acabem allí, afortunadament en una de les millors habitacions cost-qualitat del viatge… I amb aigua calenta real, que amb el fred que fa s’agraeix i molt…
Un cop ben dutxadets i vestidets anem a donar un volt pel poble i ens acostem fins al mercat, on ja estan tancant. El poble en sí no ens atreu gaire però s’ha de dir que ja és fosc i no hi ha vida al carrer…
Anem a sopar molt tard i les opcions són molt escasses. Com no volem repetir lloc guiri i típics fried rice o demés acabem en un local fashion teenager especialitzat en postres tipus iogurt amb fruites però que també fan menjar… Piquem unes patates? extranyes i menjem sopeta i pollastre, no és el sopar de la nostra vida. Però quan arribem als postres, la veritat és que són deliciosos…
El diumenge ens llevem a una hora decent i quedem amb la noia belga ja que està sola i penjada i ens demana per arrejuntar-se. I com més serem més riurem!!!
Esmorzem un arròs tremendo i lloguem unes bicis que després d’uns kilòmetres per carretera horrible ens acaben duent a la zona de Tam coc, o 3 coves, la més famosa i turística. Abans però ens trobem un poblet amb el seu mercadillo i com no ens hi parem per xafardejar i comprar alguna cosa.

image

Familia al mercat

image

Pedalejant per la zona

Tam coc és una zona plena de muntanyes kàrstiques. La forma més usual de visitar-se és per un passeig en barca. Abans entre l’entrada a la zona i la barca pagaves uns 4-5 euros per persona (això diu la guia més actual). Però sembla ser que això de ser Unesco els ha flipat i ara val entre entrada a la zona i passejada en barca uns 10 dòlars. Nosaltres no estem conformes amb aquest robatori i decidim visitar-ho amb les bicis, que surt gratis (només has de pagar entrada que són 6 $ si agafes el vaixell). I la veritat és que no ens en penefim gens. Per variar el dia està entre gris i boirós, amb moments de pluja lleu… Per tant la visió no és massa bona. Però amb la bici ens fiquem per caminets impossibles on trobem molts treballadors de l’arròs plantant aquest i demanant que anem a treballar amb ells, molts locals simpàtics que ens saluden i ens regalen un somriure, algunes coves i temples… Així visitem una zona ben bonica sense que ens estafin d’aquesta manera.

image

Bonics paisatges entre arrossars

image

Amb la nostra amiga belga

image

Nens vietnamites que ens miren com bitxos raros


image

Passejada genial

image

Treballant l'arròs...això si que sembla dur

Per dinar acabem en un bar a casa d’una gent que ens fa uns noodles fregits boníssims. A més vivim l’escena d’un avi amb el seu nét i també aquest avi intentant-nos explicar coses de la guerra i lo bé que estava ara vietnam comparat a quan l’hi queien bombes… Una família molt simpàtica. A més a més mentre menjem tenim la presència acústica de la matança del porc, ja s’està tothom preparant pel tet o cap d’any xinès!!! Després els que van al lavabo tenen una visió curiosa del porc mort per alimentar a la familia.

image

Retrat familiar

image

Compartint pà d'arròs

Per tornar evitem la carretera i anem per camins enmig dels camps d’arròs, al costat del riu, deixant-nos tot plegat una idea de la vida local. I la veritat és que tothom és molt simpàtic, amb un somriure a la cara i un altre als ulls…i oferint-te un hola sense després oferir vendre’t quelcom. Ens trobem un temple al que s’ha de pujar per unes escales però se’ns està fent fosc i decidim no pujar. S’ha de pagar però el preu és irrisori. Llàstima de la falta de temps, ja que sembla ha de tenir molt bones vistes des del capdamunt.
A part d’aquesta zona, també hi ha la zona de Trang Anh, similar a la que hem fet, tot i que diuen és menys turística i més virginal (cosa qie deu haver canviat des de que és Unesco). Nosaltres no tenim temps d’apropar-nos i ens quedem amb la sensació que potser seria millor tenir un parell de dies mínim per fer aquesta zona…

image

Entorn a la tornada... Com molaaa

image

Fent el guiri-memo!!!

Un cop arribem, tornem bicis i agafem el bus local (molt fàcil, només cal anar a l’estació de busos i en surt un cada res) per tornar a Hanoi..
Com sempre que agafem una bici i ens perdem, una experiència mooolt recomanable i que ens encanta!!!

Bici i platja; quedem exhausts a Dawei

Després de 12 hores de vaixellet infernal (portàvem només un kg de unes fruitetes com raïm, una guava i molta aigua; i el pitjor de tot aguantant cançons burmalítiques i versions de Madonna i Abba en burma; s’ha de dir però que les vistes de com surt el sol entre les illes de l’arxipièlag de Miek no tenen preu) arribem al port de Dawei, situat a 10 km d’aquest. Just al sortir unes noies ben mones amb el seu maquillatge típic (thanaka) ens apunten amb una mena de termometres digitals a la cara. Passem olimpicament d’elles perquè volem arribar al poble i buscar un lloc on dormir. Pugem a un camió tipus militar amb gent de tot tipus, militars, dones amb paquets enormes, funcionaris, etc… Resulta que és un transport gratuït que entra al preu del vaixell (ja s’ho val ja).

image

Sunrise a les myeik

image

Amb cara d'adormits però flipats

image

Gran buda a una illa del camí

image

Camió-presó gratuit a Dawei

La carretera es desastrosa, un fil de quitrà que amb prou feines hi passa un cotxe. Passem per zones amb casetes molt maques fetes de fusta i el paissatge es meravellós, una zona deltaica agrícola (serà arròs?) amb les casetes i palmeretes. Després d’ abandonar el vaixell tot es maco, però coi! Tardem una hora a arribar, i això que no fa parades. El bus ens deixa a les afores del poble ja que no poden entrar vehicles pesants dins. Toca caminar, és l’últim que ens ve de gust. Després de demanar on hi havia un hotel i la gent no entendre res, en trobem un i sene pensar-nos-ho ens hi quedem. Està be de preu i l’habitacio està molt mes que bé. Què pasa quan un hotel està a les guies? Que esta ple de guiris. Fins ara no haviem vist gaire estrangers, però avui és el dia. Son joves que no paren de demanar cervesa i es creuen els déus per estar a un lloc molt verge turísticament (Manel dixit). N’hi ha un que fins i tot ens ofereix un tour per la ciutat on ens explicaria una mica de cultura Burmalesa i una mica d’història (que deu haver llegit a internet) sobre la construcció del que en diuen el tren de la mort: en resum per fer la via de tren el govern va utilitzar gent per fer-la i la van dinyar molts. El govern nega que fossin civils i diu que eren militars. Declinem la proposta del guiri; si fem algo ho farem amb gent local. I com no fem un sopar ben bo a un llogaret local amb uns noodles fantàstics i després un postre típic boníssim (lluis dixit que només pensa en l’estómac).
L’endemà ja recuperats del viatge dels nassos, lloguem unes bicicletes de muntanya per anar a la platgeta. Són unes 15 milles nomès anar amb una mica de pujada (una bona pujadeta) que disfrutem d’allò mes bé: necessitavem esport i suar una mica. La baixada però, és la glòria. En remullem (1minut)  fent torns a la plaja (no podem deixar la bossa sola, ja que es el cop que portem mes diners i coses importants a sobre) i fem un beure d’allò mes refrescant tot mirant noies amb safates al cap amb menjar de tot tipus (peix fregit, fruites, etc.). Decidim anar a unes aigues termals que som incapaços de trobar, pero pel camí trobem la desembocadura d’un riu (net) d’allò més maca. Com dèiem ser un lloc turísticament verge té les seves avantatges i els seus inconvenients, un d’ells que pots estar al costat d’una cosa però no trobar-la perquè no saps com comunicar-te i després de uns quants asentiments de cap que no ens portaven a enlloc girem cua. La tornada es en plè migdia, llestos nosaltres eh?, la pujada la tornem a disfrutar, però l’hotel no arriba mai. Dinem al primer lloc local que trobem i resulta ser un dels pitjors àpats que hem tingut al llarg del viatge(tot està fet amb pasta d’aquesta de peix podrit del que ja vam parlar i que només per la olor ja odiem).

image

Cascs d'obra a la moto

image

Escena de platja local

image

Xiringos de platja

image

Xulangues fent un refresc amb noia carregant pes amb el cap

image

Bici i platja combinació genial

A l’hotel, una dutxa refrescant sempre és d’agraïr i una estoneta de descans. Toca tornar amb les bicis! Volem anar a veure un Buda reclinat (són els millors) gegant. Just al poble un nen amb tota la seva vestimenta de ciclista ens persegueix, i de tant en tant ens avança. Ens porta a un temple força atrotinat, solitari i realment és el que li dóna més encant. Sembla que ens fem amics d’ell (té un nom impronunciable) i seguim tots tres a la cerca del buda. Avancem: Ell no parla anglès i no té ni la mes remota idea d’on cau el buda. El nen pregunta on pot estar i el seguim. Ens porta per un cami pitjor pel que anàvem, sense enquitranar, i cada vegada va a pitjor, ja que està farcit de pedrotes que no permeten pas de bicis que no siguin en condicions. Li diem de recular. Seguim per la carretera i sortosament no ens atropellen. Arribem al buda i el Manel està exhaust. Però el buda és maco i te les pestanyes fetes d’acer, cosa que el fa mes curiós;  val la pena la peripècia. A la baixada el nostre company de peripècies se li espatlla el canvi de marxes. Nosaltres no sabem què fer ja que no tenim ni idea de bicis i ens queden 5 milles tortuoses. El nen pregunta i decideix seguir el seu camí a la cerca d’un taller. Pobreeeeeeet nosaltres seguim tot ben tristois (en Manel no tant) jijiji

image

Cases típiques de Dawei

image

Vistes de temple abandonat

image

Budha enorme i nen ciclista

image

Boniques vistes del camí

Un cop a l’hotel en Manel opta per caure mort i en lluis per comprar els bitllets cap a Mawlamyne.