Excursioneta a Baucau, la segona ciutat del país…

Com que l’expedició al Ramelau va sortir fallida, decidim agafar un bus a la segona ciutat més gran del país. La majoria un cop aquí segueix a Los Palos i d’aquí intenten arribar a l’extrem més oriental del país. Això però pot comportar molts dies i nosaltres tenim ganes de no tardar gaire per arribar a Indonèsia ja que ens hem de trobar amb la germana del Manel. A més la idea és anar a una zona de platjes, i ja sabeu com som nosaltres d’addictes a la platja, i més aquestes on hi ha cocodrils i el risc de que t’ataquin no és baix 😨😨.
Per arribar a l’estació de bus hem d’agafar dos mikrolets, sort que la gent és super entregada i t’ajuden tant com poden i a més mai t’intenten tangar. Arribem doncs perfectament a l’estació de busos i, altra vegada, afortunadament el bus marxa gairebé al pujar-hi. La carretera està força millor que l’anterior i va passant per la línea de costa, tenim mar per un cantó i muntanyes per l’altre. Desgraciadament fa un dia lleig i tapat i no podem veure les muntanyetes, però si no fos un país tant off the beaten track, estic segur que seria una de les carreteres més maques… Com les muntanyes i les palmeres es fonen amb el mar, en ocasions els arrossars… Feia molt temps que no teniem arrossars a la vista. Estan ben ufans i plens d’aigua, com ens agraden a nosaltres…
Arribem a Baucau al migdia, ens deixen al costat de la pousada, on hi ha 2 o 3 hostals però molt cars pel nostre gust. Caminant ens trobem una noia malaia del nostre hostal de Dili que ens diu on podem anar a dormir. És una casa una mica atrotinada i l’habitació igual, però surt molt més barata així que… Segons Manel és un dels llocs més atrotinats dels que hem estat. Això i una dutxa que és un forat a terra i un cubell per tirar-te aigua a sobre ho acaben d’adobar, però ja sabeu que nosaltres manies les mínimes…

image

Dutxa timorata

Un cop dinats en una paradeta del carrer on ens trobem un grup de noies adolescents que celebren un aniversari i que es tornen bojes amb nosaltres i ens demanen milers de fotos, agafem un microlet que ens porta a la platja. Una platja amb unes onades que fan por, molt maca i bucòlica però a la que ningú s’atreveix a entrar, plena de locals que han vingut a fer la bbq. La tornada la fem caminant i descobrim un petit rierol on es dutxen els locals, una zona per homes i una altra per dones. Nosaltres fem un bany amb els nens del poble. Un d’ells ens avisa que ens apartem i movem una mica de zona… Coco…coco! Sort que en sortim ja que als 5 minuts un coco-missil cau i entenem un altre perill de la zona, apart de malària; cocodrils; serps… Amb lo ben acostumats que estem naltros a una vida exempta de perills…

image

Platja tropical

image

Preciós....llàstima del perill de cocodrils


image

Nenes coquetes

image

Bany amb nens jugant

image

Paisatge rural

Tornem al poble i entre dutxa-barril d’aigua i xerrada amb la noia malasia, se’ns fa l’hora de dormir.
Al matí següent, anem fins a l’església. És diumenge i volem veure allò que ens han dit. Està l’església desbordant gent, que han de ser fora de les portes perquè no hi caben… Aquí els diumenges al matí gairebé es paralitzen per l’església… Tot seguit anem fins al mercat al costat de l’estació de busos, un mercat també rebossant de gent, amb galls, porquets penjant, jocs d’atzar (una ruleta molt exitosa i aconseguida) i menjar i roba de tot tipus.

image

Església de diumenge

Agafem un bus que vagi a Dili. Dóna un parell de voltes per recollir gent. En una d’aquestes, en un gir, xoca amb un mikrolet i es rasquen força… Ja la tenim muntada!!! Policies fent un atestat, mesurant distàncies… Quan veiem que tindrem per estona, anem en busca d’un altre bus i tenim sort, el trobem ben ràpid. Aquest també dóna un parell de voltes però s’omple ràpid i en 3 hores i escaig ens plantem a destí. 2 mikrolets després i anem a petar al nostre hostal.

image

Accident de busos...què fem?

Mentre Manel perreja i arregla la bossa, en Lluis intenta anar al museu de la resistència, que parla de l’ocupació indonèsia… Com és diumenge, el tenen tancat, així que segueix camí fins al cementiri de Santa cruz, on va haver una massacre de timoratos…
Demà intentarem arribar fins a poble de frontera, la idea inicial era una altra però la propietària del nostre hostal ens diu que és moooolt dificil i nosaltres no estem massa aventurers així que… En el pròxim episodi explicarem les trifulques per arribar a la frontera!!!

Coromandel i nord de l’illa nord. El final s’acostaaa!!!

Després de llevar-nos ben de matí i espantats pel soroll del pàrking per les maniobres d’un senyor camió que venia a recollir una màquina, escalfem motors i ens n’anem cap al nord. Més cap al nord encara… Primera parada: Tauranga.
Les dones de l’i-site força estúpides (en general a illa nord molt menys majes i colaboradores i helpers que al Sud🙅). Gràcies a campermate però, trobem una dutxa calenta gratis (la primera que no és a casa d’algú)… Una triomfada!!

image

Despertador

Al costat d’aquí hi ha un poble de platja força turístic amb un volcà petit on pujar o donar la volta just al costat del mar. Per arribar són 5 km horribles de fàbriques, ports i empreses petroleres amb dipòsit (a algun lloc han de ser no?).
Ens arribem doncs a Mount Manganui i Lluis puja a dalt amb un plispas mentre Manel perreja… Al baixar dinem en una taula de picnic i fem una volta arround el volcanet. El passeig està ple de taules amb una mena de escalfadors per cuinar, però malauradament no funcionen… Haurem de gastar gas!!!

image

Vistes des del volcanet

D’aquí fem més via nord cap a Coromandel. És una península de la que ens han parlat força bé… A veure què hi trobem. La primera nit anem a un càmping d’on surt una caminada per visitar antigues mines d’or. Potser trobarem una pepita i no haurem de regirar més les escombraries?
La caminada ens encanta no… Lo següent. Passem per entrades d’antigues mines, fàbriques, un túnel amb vies de trenet per transportar coses, un túnel d’un km on passava un tren x transportar l’or… Molt complert, una caminada genial que ens ocupa bona part del matí i potser la part més històrica i cultural del viatge…

image

Hi ha llum al final del túnel

image

Preparats per buscar or

image

Perduts a la mina

image

Miner memo

image

Per la gorja, a dalt hi ha finestres

image

1km de túnel, quasi morim congelats

D’aquí i per una carretera bastant curvosa i marejosa que ens recorda els millors moments de Laos ens arribem a dues de les màximes atraccions de la zona. Una d’elles es la hot water beach, una platja on pots cavar a la sorra i et surt aigua calenta on estirar-te. El problema és que només es pot fer en low-tide i durant un temps limitat. Això i que surti com a must do a la Lonely planet fa que tot i ser ja temporada baixa està a reventar de gent i ni intentem posar-nos ja que estan tots cavant com possessos. Més divertit, ens banyem per primer cop a les nostres vides a l’Oceà Pacífic. Una tonteria però ens fa gràcia ves tu… I també curiós que un cop a l’aigua, trobem llocs on al enfonsar-se els peus i remoure mínimament la sorra amb aquest surt aigua cremant. El contrast de l’aigua freda del mar i la calenta que surt als peuets és molt curiós.
L’altra atracció que ens atrau és la zona de les Catedrals, una platja on l’acció del mar i vent sobre la roca ha creat una espècie de pilars de pedra tremendament espectaculars, amb unes formes d’obrir la boca i entrar mosques!!!
Després d’arribar ja de nit a un càmping on comencem a estar sols (x first time) i acabem amb una parella al costat (no tindrem ni una sola nit solitària 🙍).

image

Platja curiosa

image

Preparats pel bany pacífic

image

Platja catedratica

image

Platja catedratica II

image

Aparquem l'Eiçoneta aqui

Tot i que tenim a prop una vall amb unes muntanyes que semblen força interessants, el dimecres ens despertem mandrosots i decidim no anar a caminar. El dia s’està ennuvolant d’allò més… Passem per Thames, una ciutat sense encant i després enfilem camí cap a Hamilton. Amb això donem força volta però hem trobat un couchsurfer allí i ho volem aprofitar, tenim ganes de contacte social.
De camí passem per un poble on una lovely i very kind dona i-seter ens comunica la presència d’una fantàstica cascada (la més alta de l’illa nord) propera… Aprofitem per anar a veure-la, no sense abans dinar musclada al pàrking d’accés a la cascada. Avui fem musclos dels d’aquí al semi-vapor (com podem amb el què tenim per aquí), deliciosos i amb uns colors fantàstics.
Després del fantàstic dinar i mentre en Manel es queda al cotxe i mira la cascada de lluny, en Lluis emprèn la pujada cap a unes precioses Wairere falls. Primer uns 30 minuts per una vall molt tancada i una gorja espectacular fins a la base de les cascades. Després uns 30 minuts més per unes escales molt ben arranjades fins la top of the mountain. D’allà unes vistes amb un verd espectacular!!

image

Muscloooooos

image

Per fi variem una mica la dieta

image

image

Auest indret ens ofereix una de les millors post-postes de sol

Un cop baixem i per seguir camí, hem de passar per Matamata, un poble conegut per allotjar Hobbiton, on comencen les aventures dels hobbits. Una entrada de 70$ però ens frena ni intentar-ho!!
D’aquí anem a buscar el nostre refugi per dormitar aquesta nit, un riu-llac amb una posta espectacular. Les nostres aventures novazelandeses ja s’acaben…😨😨😨

Relajo cambodjà

Doncs si gent, no sabem què té Cambodja, però ens permet fer una mica més de vida contemplativa i de relax. Potser després de 3 mesos la necessitàvem!!! I l’ambient rural i de no estrés de la gent local ajuda.
Marxem del monument per excel•lència del país i anem a petar al riu per excel•lència del sud-est asiàtic, el Mekong.
Anem a Kompong Cham. I perquè aquí? Encara no ho sabem. Un punt al mig del recorregut a veure què trobem. Ens trobem una ciutat força avocada al riu; una posta de sol al Mekong que se’ns farà difícil oblidar (i nosaltres no som caçadors d’elles ni molt menys, però és que aquesta te la trobaves); un pont de bambú espectacular i impossible que fan cada any quan el riu és baix per connectar una illa inconnecta en època de pluges; un casament fantàstic just al davant de l’hotel on malauradament no ens van convidar… A tot això hem d’afegir un mercat amb molt bon menjar; un passeig en bicicleta per temples antics i nous i per pistes aèries ex-USA abandonades. Tot un mix fantàstic que ens permet disfrutar de 2 dies força relaxats.

image

Dragonfruit. Insípida però colorida

image

El Mekong

image

Imatge de postal

image

Pont de bambú amb cotxe, moto i peatons

image

Posta de sol al Mekong


image

Bodorrio nocturn

image

Temple angkoriano

image

Pista d'aterratge vs carretera

image

Nou pont per creuar el Mekong

8 hores de bus infernal des d’aquí ens porten a Benlung, la provincia més al mig del no res de Cambodja i la zona més muntanyosa. Un cop arribats del viatge horrorós, ens trobem de nit i en una estació de busos a 4 km del nostre destí. Toca tuk-tuk per un dòlar per cap, que compartim amb 3 guiris més (anglesa, irlandesa i judaico-noruega). Acabem tots al mateix hostal guiril, nosaltres en una habitació justeta pel preu que ens fan pagar, però a aquestes hores… Qui es posa a buscar res!
És diumenge i lloguem una bici per descobrir la zona… Com comprobarem després ( nosaltres i les nostres cames), quan el camí no para de fer pujes i baixes, fer uns quants kilometrets en bici es fa mooooolt cansat. Però suposo encara l’hi tenim respecte a la moto i l’evitem sempre que podem.
Passem per paisatges terrossos molt bonics, per desgràcia molt desforestats… I també per plantacions immenses d’arbres de cautxú (sembla ser tots dels xinesos i dels vietnamites per aconseguir pasta, per algo és el país més pobre del SEA). Anem a buscar 3 cascades, totes elles amb entrada mínima (0,5 dòlars per cap), boniques i amb possibilitats de remullada (amb la calorada que fa no ens ho pensem ni mig minut). En una d’elles, malauradament, exploten elefants per fer passejos sobre ells. Esperem no arribar en aquest punt i no maltractar les pobres bèsties.

image

Banlung o terra vermella

image

Primera cascada

image

El caganer

image

Boscos de cautxú

image

Banyet en segona cascada

image

I tercera cascada

Pel camí ens trobem alguns pobles amb gent i nens molt simpàtics i efusius… Ens trobem tota una familia banyant-se a un pou d’aigua al costat de la carretera, juguem una estona amb els nens, sobretot amb un que té cara i posat d’entremaliat.
D’aquí marxem a un llac volcànic on es pot banyar, Boeng Yeak Laom, un bonic lloc on tots els locals venen a passar el diumenge. Format fa 700000 anys, l’aigua encara està calenteta i el lloc és preciós. L’entrada son 1,5 dòlars per cap i val molt la pena. Es pot passejar pel voltant del cràter i veure les cabanyetes que alguns locals tenen o lloguen per menjar-hi i fer-hi la tarda… Molt ben muntat i molt recomanable.

image

Familia dutxant-se

image

Cràter volcànic... Locals amb armilles per no saber nedar

image

Xiringuitos on menjar

image

Posta de sol al llac

Aquesta zona és zona de trekkings, però al veure que no ofereixen res de nou, ja que la vida tribal ja l’hem viscut amb la bici i en altres llocs, i que són molt cars ( uns 35-40 dolars per persona i dia), decidim passar ( un trekking de 3 dies a més on es camina un dia i els altres dos son de transport i fer xuminadetes amb elefants, etc).
Després de la posta de sol al llac del costat de l’hostal, busquem con anar a Pnohm phen. L’estació de busos ens queda molt lluny i preguntem en agències que venen bitllets. Tenim 2 opcions, el bus o un minibus VIP que ens venen que és moooolt més ràpid. Els dos costen el mateix, però no hem de buscar-nos la vida per arribar a l’estació de busos i és molt més ràpid… Arribar a la capital quan encara és de dia és un al•licient, buscar per dormir quan ja és de nit fa mooolt paaaal. Així que ens decidim per el minivan VIP. I això sí que és una decisió encertada!!!! El perquè ben aviat.

Primers dies al país de les mines antipersona

Vam acabar el relat just a la frontera tailando-cambodjana. Amb el que haviem llegit a les guies i posts i el què ens havia explicat la gent pensàvem que seria una experiència èpica plena de perills però realment ens va semblar una frontera més.

image

Zona neutra intrafronterera

L’únic la discusió amb el militar que per posar-nos el visat ens volia cobrar 100 bats extra. Els dius que vols una factura i que has llegit en pàgina oficial que són 30 dòlars, que no tens batmans… Et fan esperar una mica i et miren amb cara de pomes agres però t’ho acaben fent. Després d’això passes la frontera real, et posen el segell d’entrada al país envoltat de casinos (més cutres del què pensàvem, glamour 0), i a córrer. Primer t’intenten estafar amb un pick-up gratuit que et porta a una estació de busos on els preus són inflats. Tu els dius que et quedes aquí i segueixes recte un tros pel carrer i ja vas trobant diferents companyies de bus amb preus reals. Nosaltres anem a Sysophon, un poble proper i creuament de camins per decidir la nova etapa.
La nostra arribada ve acompanyada per una sorpresa general del poble. Molts pocs occidentals paren per aquí. La gent et somriu, tornem a ser a Myanmar???? S’hi acosta força almenys. Trobem un hotel molt bé de preu (aquí els allotjaments són molt barats i força bons en general) i donem una volta pel poble. Té un mercat força bonic, menjem molt bé per 4 xavos, veiem a uns nens assajant danses tradicionals i anem a reposar per millorar el peu de’n Lluís. Busquem una companyia de bus pel nostre pròxim destí. Es bo preguntar a diferents companyies ja que canvien molt els preus. Si en un país s’ha de regatejar molt és Aquí. La noia de l’hotel és moooolt maja i té penjades les fotos del rei i la reina i una altra amb dos adolescents molt mudats. En Manel l’hi pregunta si són el príncep i la princesa i la noia diu: no, sóc jo al meu casament!!! Està tan repintada que no és gaire reconeixible, però qui li diu això a la noia!

image

Botiga de cortines a Sysophon

image

Joves assajant balls tradicionals

Al matí següent arribem a Battambang, la segona ciutat del país. Allà volem agafar un bus per anar a Pailin però és complicat. Ens diuen que la millor manera d’anar es amb un taxi compartit, una manera de moure’s per aquí molt utilitzada. Ens recull un cotxe a l’estació de busos i ens porta al lloc del taxis compartits… Ara toca esperar que s’ompli. Un moment el taxista ens diu que va a buscar uns clients per omplir el taxi. I marxa amb les nostres bosses al maleter… Tornarà? Al cap d’una estona veiem les nostres bosses anant d’un cotxe a un altre. El nostre primer taxi deu haver omplert i ens passa a un altre i torma a esperar a omplir… Nosaltres ens indignem, agafem les bosses i fem l’amago de buscar un lloc per dormir aquí i no pujar a Paillin. Amb això conseguim que el cotxe surti en 5 min. Lo del taxi compartit és una bona idea però creiem que no tenen el sistema ben aconseguit. Fan una mica campi qui pugui, amb gent diferent esperant en diferents cotxes. Si ho organitzéssin i anéssin per ordre de ben segur seria més fàcil, almenys des d’un punt de vista occidental, que en el fons nosaltres tenim.
Arribem 2 hores després d’una experiència religiosa dins un taxi compartit amb el conductor i 4 passatgers més (sí, som 7 al cotxe), amb dues siameses al davant molt simpàtiques que ens van convidar a prunes i que esnifaven molt d’un pot extrany, i dos locals masculins callats i que no van interaccionar massa. I de fons, com no, música cambodjana. Pailin és un poble just a la falda de les muntanyes,  molt tranquil. Trobem un altre hotelet molt bo i baratet, anem a menjar al mercat i tornem a fer un descans a les hores de calor. Ha sigut arribar a aquest país i aplatanar-nos i tenir ganes de reposar. A mitja tarda anem caminant fins a una muntanyeta on hi ha un temple molt curiós, ple de gent passant la tarda. Passejar, menjar, descansar… Això és el paradís. Aquí l’arròs és molt bo i menjem força bé, només que quedem una mica tips de tanta carn, ja que és molt difícil evitar-la, la foten a tot arreu.

image

Compartint taxi

image

Sistema d'esxombraries. Una mica xic no?

image

Manicura i pedicura al mercat

Al dia següent és dissabte, volem llogar una moto per anar fins les cascades (aquí no hi ha manera de llogar bici). Demanem a la recepció d’hotel i truquen a un número.  Hem intentat llogar una moto al carrer però ens engeguen, després ens enterem que molta gent les roba i marxa a Thailàndia amb la moto (estem a 15 km de ka frontera), per lo que no les lloguen si no és per mitjà de l’hotel, per tenir una assegurança més. Costa 10 dòlars però què hi farem, volem visitar una mica els voltants. Ens porten la moto sense casc, en Manel fa una ruta pel poble amb l’home ja que l’hi diem sense casc res de res… Finalment quan torna i marxa l’home de la moto, aquesta s’apaga de sobte. L’intentem engegar de la forma normal i res de res. Parlem amb el de l’hotel i tampoc ho aconsegueix. Truca per avisar, però a l’home equivocat, entre una cosa i l’altra una hora després apareix el que ens ha llogat la moto i ens diu que això és perquè la moto no té starter i s’ha d’engegar amb el pedal, però al cap de res es torna a apagar. L’hi diem queno ens dóna bon rotllo i no ens volem quedar tirats al mig del no res, així que ens acabem quedant sense moto i ja a una hora tardana.
Una de les coses que voliem fer era anar a una cascada, a 12 km del poble. Decidim anar caminant. El camí és bonic però força monòton. Un local que va amb moto ens vol portar però 3 en una moto, amb el peu com està i un camí extremadament boterut i polsegós, en Lluís fa parar l’home i prefereix anar caminant, hem perdut una gran oportunitat. Entremig trobem milers de milions de kilos de yuca trossejada assecant al sol. Resulta que aquí n’hi ha molta i la fan en pols per exportar-la. Arribem a les cascades previ pagament d’un dòlar per cap. Són força xules, tenen diferents nivells i algunes gorges per banyar-se. Trobem molts locals dinant, tots ens ofereixen birra o arròs o curri… Al final acceptem una mica de pollastre d’un grupet que tenim al costat i xerrem una estona amb ells. Són familia i amics, el noi que més xerra amb nosaltres ens explica que ha vingut a veure la familia, ells viu i treballa a Corea del sud. Ens ensenya uns videos d’ell treballant a la fàbrica.

image

Yuca infinita assecant-se al sol

image

Compartint menjar


image

Després de la remullada

Un banyet del Manel, una caiguda d’en Lluis amb bany amb pantalons incorporada i somriures dels que estem allà i tornem cap al poble. Extranyament la tornada es fa força més curta i només arribar fem un bon dinar. Reposem una estona, sopar i dormir.
Al dia següent volem agafar el bus per tornar a Battambang, però creiem que hi ha un compinxament i al final sembla ser està el bus ple i hem de tornar a fer el taxi compartit. Doncs apa, ara toca compartir amb una senyora gran de cara amargada i la seva neta amb un nen petit, molt simpàtics. Exceptuant algún element, la gent aquí torna a ser extremadament amable i maca… Molt mamomeo pero ho fan tant bé i tant simpàtics que t’és ben igual.
A Battambang trobem la ganga del segle, una habitació força millor que altres en les que hem estat, una mica bàsica però molt bé, per 3 dòlars la nit. Sembla impossible. Tot i ser la segona ciutat del país és d’un ambient molt rural, gens estressant i molt agradable per passejar. Aquí fem el curs de cuina, descans i poc més. Coneixem una dona d’una botiga que té una pseudorita molt maca anomenada July i a la que visitem sempre que podem. Com a anècdota dir que el diumenge al arribar veiem un seguici d’un cotxe de morts i dilluns a la nit veiem uns focs artificials mentre sopem, ens atansem al temple d’on provenen i ens trobem amb el mateix mort, que resulta l’estan cremant amb taüt i tot… Una experiència molt curiosa, sembla que tindrem enterraments a tots els països, i cadascun a la seva manera.

image

Amb el gos/sa July

image

Petanca cambodjana

Així passem 2 dies de relax a Battambang i d’aquí ens dirigim al destí turístic principal del país, Siem reap. Però això arribarà al pròxim post.