Pingüins en bicicleta i esglésies en autostop a l’illa de Chiloé

Chiloé és la primera gran illa del sud de Xile, on segueix la cordillera de mar per acabar morint i desaparèixer. Just on la Xile continental acaba i comença la insulsr i la carretera austral per l’altre cantó,la projecció dels Andes a la Patagònia.
És una illa particular, amb costums curioses i folcklore propi com qualsevol illa, sembla ser origen real de la patata (els inques la van exportar d’aquí a Perú, on la van exportar els espanyols cap a Europa) i últim reducte que va remandre en mans d’espanyols per la guerra de la independència.
Per arribar aquí el bus ha d’entrar en un petit ferry per creuar els escassos kilometres que la separen del continent. Les vistes des d’aquí són boniques i emboirades, com imaginava jo que havia de ser aquesta illa, molt humida i ventosa. Finalment el bus arriba a Ancud, la ciutat més gran del nord i allí em quedo a dormir.

Bus in a boat

Dreta continent, esquerra chiloe

Un altre vaixell creuant

Al matí següent llogo una bicicleta per un preu estrepitós, però és lo que hi ha… uns 30 km després de puja i baixes molt accentuats, amb una bici que té la segona marxa gairebé inútil i per una carretera amb força cotxes, arribo a lloc. Entremig un seguit de paisatges preciosos que m’han recordat massivament al nord espanyol, Asturies i Cantabria basicament…

Paisatge del norte

Tremendes vistes

La platja on hi ha les pingüineres és absolutament preciosa, màgica… a més a més fa un dia preciós, potser inclús massa calor pel meu gust. Per veure els pinguins s’ha d’agafar un vaixellet que t’hi apropi. Un altre robatori però és quelcom em ve molt de gust. Veig els dos tipus de pingüins de la zona a milers, els magallànics i els de Humboldt. Es veuen protegint els nius al cim, nadant, conseguint menjar. Això i milers d’aus més ens entretenen una estona. I veure taaaaaans pingüins és realment interessant.

Arribant a pingüinera

Boat guiri trip

Pingu magallanico i cochayuyo

Colla de pingus

Tornar a Ancud amb la bici amb el cansament muscular anterior, els pujabaixes impossibles, la calor d’ara es fa una mica pesat però com es diu a poc a poc i amb bona lletra s’acava arribant a tot arreu.

Paisatge de tornada

La badia d'Ancud

Dino i per la tarda passejo per Ancud, un bonic poble-ciutat amb costanera, una fortificació espanyola i bones vistes. De camí em trobo un jovenet francès que viatja fent dit i que es dirigeix cap a la Patagònia, intentant estalviar el màxim possible. Parlem una estona, ens donem consells i torno a l’hostal, on sopo amb dos nois alemanys i una noia nordamericana i fem petar la xerrada sobre una mica tot…

Costanera ancudiense

Fort spanish

Al matí del dimecres em desperto per agafar el meu primer bus en un dia que s’espera assortit i complert, a més carregant les dues motxiles. Primer destí Quemchi, tot i que paro una mica abans i camino els gairebé 3 km per arribar a un petit pont que creua a una petita illa amb màgia, una església i un cementiri amb el bonic i poètic nom de isla de las almas navegantes.

Pont a l'illa

Tota l'illa en un punt

D’aqui començo el meu periple autostopero. No passen gaires cotxes però me les arreglo finalment per a que em recullin i em deixin al creuament amb la carretera que va a Quincaví, un bonic poble amb vistes als volcans de la zona continental andina i una magia especial. De fet es sospitava que aquí residuen els bruixots de l’illa.

Magia a Quincaví

D’aquí i a falta de moviment vehicular, aprofitant que passa el bus l’agafo fins a la zona de creuament de carreteres. Caminant un km arribo a una bonica cascada amb paisatges sobre la vall posterior.

La bonica cascada

I el riu que conforma

Torno enrere i segueixo camí cap al poble de Tenaún, on hi ha una de les esglésies més boniques de la zona. Per la seva construcció en fusta, forma i colors les esglésies de Chiloé són patrimoni mundial de la Unesco.

Postal de chiloe

Església de Tenaún

D’aqui altra vegada he d’agafar el bus urba per anar fins a Dalcahue, ja un poble més gran i proper a la capital Castro, amb un passeig preciós. Desgraciadament se m’ha fet tard x creuar a l’illa d’Achao, just davant i on sembla hi ha un parell de bonics pobles. Enlloc d’això, em dirigeixo a Castro per veure els seus famosos palafitos, cases de fusta al mar amb estructures que les suporta amunt per les crescudes, res de nou tot i que et venguin com quelcom excepcional. D’aquí agafo el bus a Quellón, on a les 03 am surt el vaixell cap al Chaitén i el meu pas per la carretera Austral.

Típics palafitos de Castro

Afortunadament a les agències de la companyia em puc esperar fins la 01:30, hora en la que ja podem embarcar per dormir i seguir viatge.

Cap a la frontera amb Timor occidental, aventuuuuraaaa!!!

Allò que havia de ser tant fàcil com arribar-nos fins a Batugade, el poble fronterer amb Indonèsia, resulta convertir-se en una aventura força curiosa…
Ens llevem força d’hora fent cas a la dona del nostre hostal, que ens recomana ser a estació de busos abans de les 08am ja que els busos són matiners de mena.
A les 07 ja som dins un mikrolet numero 10 i abans de les 07:30 ja som a la zona de busos… Amb una petita particularitat, ja no hi ha busos!!! Què fem? Tornem fins l’endemà i venim més d’hora o fem amb unes furgos un tros de camí i després busquem dormir o alguna manera d’arribar-nos fins a la frontera? Potser el hitchiking allà no és tan complicat… Tot serà probar sort.
Hi ha milers de minibusos que van a Maubara, la gent se’t llança a sobre i t’agafa les bosses per a que vagis al seu minibus, fan por… Un cop decidim que agafarem un d’aquests microbusos, pujem i donem un parell o tres de voltes per buscar més passatgers sense resultat. En una d’aquestes, el minibus es queda sense bateria, de tant tenir-lo engegat sense funcionar. Mentre alguns empenten, veiem que hi ha busos més plens i sortim del nostre, ja que veiem el plan… Això comporta que el nostre conductor surti tot emprenyat i intentant obligar-nos entrar dins del seu bus. Quan veu que nanai, s’enfronta amb un dels nois que ens intenta pujar a un altre bus i comencen a amenaçar-se i fer un amago de baralla. Definitivament, ja sabem quin bus no agafarem, aquest conductor agresiu no el volem. Donem una volta sense agafar cap bus, esperem una estona prudent i finalment pujem a un altre…
Estem encamimant-nos doncs cap a Maubara, en una carretera deplorable i plena de pols que no ens permet gaire veure el camí, que sembla molt xulo, sempre al costat del mar. Dins el bus sentim vàries versions del Papixulo (nosaltres que ja pensàvem estava morta aquesta cançó😨😨😨😨) i versions del bailando del Iglesias encara molt més patètiques… Tot plegat un nivelón musical de primer nivell!!!
Així, i gairebé 5 hores després de llevar-nos, arribem finalment a Maubara. Sembla un poble molt boniquet al costat del mar. L’únic problema és la falta d’allotjament conegut, així que després de dues fotos a la platja i un fort que hi ha, ens posem a fer auto-stop per veure si algú ens porta.
Estem davant un convent on unes monges deuen estar adoctrinant als nens del poble. De cop, els nens acaben classe i enlloc d’anar cap a casa, venen a mirar-nos què fem… I així trobeu per les carreteres de Timor dos nois fent dit i observats per uns 30 nens al darrera… Una curiosa estampa!!!

Al fort de Maubara

Adoctrinament de nens

Autostopping

La veritat és que passen molts pocs cotxes i després entendrem perquè… En passen, però, uns quants, tots ells 4×4 enormes i mig buits, però ningú ens para. També alguns camions, i l’únic que es para és per dir-nos que no ens pot dur, que viu al costat. Això ens fa perdre un parell de candidats que venien darrere🙅🙅🙅
Finalment un jeep d’un operador passa i ens porta… El dit aquí no és com a la resta del món, habitualment ens fan pagar el viatge a un preu que acordes abans de començar, finalment aconseguim anar fins la frontera per 10 dòlars els 2 després de molt regatejar. Just en el moment que ens passa això una monja molt agradable i amable ens havia vingut a parlar, interessant-se per nosaltres i pel què fem aquí. Una llàstima però l’hem de deixar amb la paraula a la boca ja que una oportunitat com aquesta no sembla es presenti gaire sovint en aquesta carretera on potser passen 5 cotxes en una hora.
60 km per la pitjor carretera que hem vist mai, on encara no entenem com passen els busos, ens fan arribar a la frontera doncs. Allí estan fent algun acte sembla ser, hi ha molta polícia i moltes celebritats amb cotxes oficials, etc… Així ens hem d’esperar una bona estona mentre tot està paralitzat per això. Un cop s’acava, s’aproxima un policia fronterer i ens firma la sortida.
Sempre ens ha encuriosit la terra de ningú que s’estableix entre 2 fronteres. Aquí hi ha una platja ben maca amb gent provant de pescar i suposem sense lleis ni altres 😉 Hem de caminar uns 250 m, atravessem un rierol i ja entrem a indonèsia. Com sempre, la gent molt amable, ens indiquen cap on hem d’anar i què hem de fer. El policia de frontera indonesi s’equivoca i ens posa 30 dies, l’hi fem mirar que el visat es per 60, amb el què ens ha costaaaat… Ho corregeix i ja som oficialment al quart país més poblat del món!!!

Sortida de Timor

Entrada indonèsica

Intentem treure diners del caixer, però el que hi ha aquí no accepta visa, així que hem de canviar alguns dòlars, almenys per arribar fins Atambua, el poble més proper!!!
Sabem que hi ha bemos o minibusos per moure’ns, però no sabem on i tots ens intenten entabanar per anar amb moto i pagar més pasta. Que si no n’hi ha, que si fins les 17h… Sort que estem curtits ja i els diem que naltros no tenim pressa, esperem el què faci falta! Finalment ens assenyalen on els hem d’agafar després de fer un mos, i anant cap allí en trobem un que ens recull. El condueix el noi potser més lleig que hem vist al viatge, pobre, i porten una dona moooolt i mooolt carregada. Primer van fins a un lloc que sembla un intent estació de busos al costat de la frontera… Coi que estan trafiquejant!!! La dona i tot el seu carregament, gallina inclosa, estan passant per una reixa per passar cap a Timor-leste tot de mercaderies ilegals… I és que amb la diferència de preus entre un costat de frontera i l’altre ja s’entén,ja…
Un cop feta la transacció i el contrabando, ens dirigim cap a Atambua. Hi ha dues maneres d’arribar, per una carretera que dóna volta però decent o per una altra destruida i més recta… El nostre mini-bus, com no, va per la derruïda. En una mitja horeta ens plantem al poble, on busquem l’hotel més baratillo, donem una volta al mercat on som la diversió del poble, fem arreglar les sabates d’en Manel que estan desastroses i a punt de morir (curiós que el noi que arregla les sabates no té cames) i trobem un caixer on disposar de les nostres preuades rúpies per viatjar pel país.

Arreglant sepatus

Un dia ben complert, que s’acava moooolt i mooolt bé amb una sopa de fideus boníssima (mee ayam bakso), el millor menjar que hem provat de fa molt i molt temps.