Pingüins en bicicleta i esglésies en autostop a l’illa de Chiloé

Chiloé és la primera gran illa del sud de Xile, on segueix la cordillera de mar per acabar morint i desaparèixer. Just on la Xile continental acaba i comença la insulsr i la carretera austral per l’altre cantó,la projecció dels Andes a la Patagònia.
És una illa particular, amb costums curioses i folcklore propi com qualsevol illa, sembla ser origen real de la patata (els inques la van exportar d’aquí a Perú, on la van exportar els espanyols cap a Europa) i últim reducte que va remandre en mans d’espanyols per la guerra de la independència.
Per arribar aquí el bus ha d’entrar en un petit ferry per creuar els escassos kilometres que la separen del continent. Les vistes des d’aquí són boniques i emboirades, com imaginava jo que havia de ser aquesta illa, molt humida i ventosa. Finalment el bus arriba a Ancud, la ciutat més gran del nord i allí em quedo a dormir.

Bus in a boat

Dreta continent, esquerra chiloe

Un altre vaixell creuant

Al matí següent llogo una bicicleta per un preu estrepitós, però és lo que hi ha… uns 30 km després de puja i baixes molt accentuats, amb una bici que té la segona marxa gairebé inútil i per una carretera amb força cotxes, arribo a lloc. Entremig un seguit de paisatges preciosos que m’han recordat massivament al nord espanyol, Asturies i Cantabria basicament…

Paisatge del norte

Tremendes vistes

La platja on hi ha les pingüineres és absolutament preciosa, màgica… a més a més fa un dia preciós, potser inclús massa calor pel meu gust. Per veure els pinguins s’ha d’agafar un vaixellet que t’hi apropi. Un altre robatori però és quelcom em ve molt de gust. Veig els dos tipus de pingüins de la zona a milers, els magallànics i els de Humboldt. Es veuen protegint els nius al cim, nadant, conseguint menjar. Això i milers d’aus més ens entretenen una estona. I veure taaaaaans pingüins és realment interessant.

Arribant a pingüinera

Boat guiri trip

Pingu magallanico i cochayuyo

Colla de pingus

Tornar a Ancud amb la bici amb el cansament muscular anterior, els pujabaixes impossibles, la calor d’ara es fa una mica pesat però com es diu a poc a poc i amb bona lletra s’acava arribant a tot arreu.

Paisatge de tornada

La badia d'Ancud

Dino i per la tarda passejo per Ancud, un bonic poble-ciutat amb costanera, una fortificació espanyola i bones vistes. De camí em trobo un jovenet francès que viatja fent dit i que es dirigeix cap a la Patagònia, intentant estalviar el màxim possible. Parlem una estona, ens donem consells i torno a l’hostal, on sopo amb dos nois alemanys i una noia nordamericana i fem petar la xerrada sobre una mica tot…

Costanera ancudiense

Fort spanish

Al matí del dimecres em desperto per agafar el meu primer bus en un dia que s’espera assortit i complert, a més carregant les dues motxiles. Primer destí Quemchi, tot i que paro una mica abans i camino els gairebé 3 km per arribar a un petit pont que creua a una petita illa amb màgia, una església i un cementiri amb el bonic i poètic nom de isla de las almas navegantes.

Pont a l'illa

Tota l'illa en un punt

D’aqui començo el meu periple autostopero. No passen gaires cotxes però me les arreglo finalment per a que em recullin i em deixin al creuament amb la carretera que va a Quincaví, un bonic poble amb vistes als volcans de la zona continental andina i una magia especial. De fet es sospitava que aquí residuen els bruixots de l’illa.

Magia a Quincaví

D’aquí i a falta de moviment vehicular, aprofitant que passa el bus l’agafo fins a la zona de creuament de carreteres. Caminant un km arribo a una bonica cascada amb paisatges sobre la vall posterior.

La bonica cascada

I el riu que conforma

Torno enrere i segueixo camí cap al poble de Tenaún, on hi ha una de les esglésies més boniques de la zona. Per la seva construcció en fusta, forma i colors les esglésies de Chiloé són patrimoni mundial de la Unesco.

Postal de chiloe

Església de Tenaún

D’aqui altra vegada he d’agafar el bus urba per anar fins a Dalcahue, ja un poble més gran i proper a la capital Castro, amb un passeig preciós. Desgraciadament se m’ha fet tard x creuar a l’illa d’Achao, just davant i on sembla hi ha un parell de bonics pobles. Enlloc d’això, em dirigeixo a Castro per veure els seus famosos palafitos, cases de fusta al mar amb estructures que les suporta amunt per les crescudes, res de nou tot i que et venguin com quelcom excepcional. D’aquí agafo el bus a Quellón, on a les 03 am surt el vaixell cap al Chaitén i el meu pas per la carretera Austral.

Típics palafitos de Castro

Afortunadament a les agències de la companyia em puc esperar fins la 01:30, hora en la que ja podem embarcar per dormir i seguir viatge.

Trekking sorrut al lago de todos los santos

Diumenge al matí em llevo força d’hora i faig un esmorzar espectacular a l’hostal. Un lloc molt recomanable, net, bonic, barat i uns amos brutals.
Camino cap a l’estació de bus i compro bitllet cap a Puerto Varas, un destí ja conegut fa uns dies i al que torno per fer alguna caminada.
Al despertar-me a Valdivia el cel està espectacular i blau i serè, després ja serà molt gris i emboirat, però s’anirà obrint i tornaré a tenir un dia esplèndid. La meva curta estada a Puerto Varas doncs és gris i hivernal, a sobre de trista i depresiva. Realment Xile té uns diumenges al matí depresius amb tot tancat i ningú als carrers…
Agafo un bus cap al Lago de todos los santos, pensant si baixar una mica abans als famosos salts del Petrohué, una caminada de mitja horeta a uns 6 km del llac… com vaig amb la motxila decideixo seguir endavant i primer buscar el lloc per dormir al llac. La idea és després fer caminant la ruta per carretera fins als saltos. Un cop al llac, però, em trobo amb un petit-gran problema. Els hostals són tots a l’altre cantó del riu, i s’ha de pagar a una embarcació per a que et creui. I no sempre et creuen, a vegades has de buscar algú i esperar força. Jo primer disfruto d’una vista del llac i dels volcans Osorno i Puntiagudo.

Panoramica lago

Volcan puntiagudo

Lloc on arribo

Després creuo i busco l’allotjament que m’han dit que hi ha, la casa d’una dona que no està en el millor estat però que és força correcte. Dino quelcom del menjar que porto i se’m fa tard per creuar el riu i caminar fins als saltos. La dona que m’acull em diu que hi ha un camí per anar a un mirador. Aquest camí,però, està totalment ple de sorra i es posa difícil de pujar. A més el rastre es va perdent i arribo a un punt amb un mirador i ja no goso seguir més. Pujar amb sorra i sense camí es fa força complicat. La vista no es res espectacular però almenys ha passat una estona.
Despres d’aixo torno a l’habitació i surto s veure com va baixant el sol. Uns gossos de la casa venen a jugar amb mi… al cap d’una estona quan vull tornar a l’habitació no trobo la clau. Segur que se m’ha perdut per la sorra jugant amb els gossos. Una hora i mitja buscant la clau sense resultat… i la dona no té cap còpia. Quan estavem a punt d’esbotzar la porta tenim la genial idea que un nen entri per la finestreta. Les claus són a dins i jo vermell de vergonya!!!!Sopo qualsevol cosa i a dormir.

Pseudomirador

Vistes des del llac

Casa on dormo

A l’endema em desperto una hora més tard del normal. Espero a les 8, hora que he quedat per esmorzar amb la dona. A les 08:30 segueixo esperant i no apareix, així que pico la porta de la cuina. Al cap d’una estona m’apareix amb l’esmorzar. Surto i just un vaixellet marxa cap a l’altre costat. Faig els 500m obstacles amb motxiles incorporades i creuo amb ell. Arribo a la porta del parc i encara és tancada. Són les 09 i en teoria obren a 08:30. No sé què fer ja que vull deixar la bossa gran x no caminar amb tot. Hi ha un edifici com un consultori al costat. Els demano x guardar la bossa i em diuen que he d’esperar a obertura del parc per firmar i controlar la meva entrada. Els dic, però, que van tard. I tot sobtat m’espeten que són les 08am. O sigui que tinc el rellotge una hora avançat, per això la pobra dona no tenia l’esmorzar i els guardaparcs no havien obert… espero doncs a hora real i em guarden la bossa i m’expliquen lleument la ruta que vull fer.
Vaig caminant per un molt incòmode camí de sorra gairebé en pla per uns 5km. Després, amb la mateixa sorra, encara més molesta per pujar, ascendeixo fins a un mirador amb unes excelents vistes del llac i dels voltants, del volcan tronador…
Segueixo pujant pel camí, que es diu sendero paso desolado per alguna cosa. Jo i algun ocell semblem els únics éssers vius de l’univers… de tant en tant em trobo però vistes de formacions rocoses precioses i extranyes perspectives del volca Osorno. Finalment i amb molta insistència, amb menys sorra a últim tram, arribo al paso o coll, on no veig res per un núvol d’aquests boirosos. Torno a baixar pel mateix camí, una mica millor la sorra per baixar o menys intensa almenys. En el punt a uns 5 km em desvio cap a la pseudoplatja i faig un altre camí per la platja del llac.

Volcasorno i flors, sorra

Última vista del puntiagudo

Bonics núvols

Lago todos los santos desde mirador

Volca tronador i llac

Formes geològiques

Un amic al cami

Bonica muntanyeta

Baixant a la platja

Ultima vista del volca

Arribo a l’hora de dinar tardana a l’oficina, on recullo la bossa i em dirigeixo per agafar el bus. Dino quelcom i aquest surt, el conductor em diu que no val la pena baixar als saltos del petrohue ja que estan rehabilitant les passareles per la sorra de l’erupció que va haver fa uns mesos i causant que el camí estigui totalment ocupat per sorra també. Conec al bus una noia anglesa amb la que xerrem i decidim baixar igualment per veure el què. Afortunadament, ja que tot i tenir la part principal tancada, l’entrada ara és gratis i els salts del riu es veuen des de lluny i menys complerts, però es veuen…

El que es veu dels salts

El color del petrohue

Tornem a agafar bus per arribar a Puerto varas on la noia es queda per marxar demà i jo agafo el primer bus cap a Chiloé, el meu pròxim destí!!! Esperem que el bon temps m’acompanyi.

Torna a començar l’aventura. First stop Valdivia

Ja he acabat doncs les practiques, en total un mes de semirutina i estar al mateix lloc. No sé si m’hi podré acostumar. Ho celebro agafant un bus nocturn que em portara a Valdivia, segons m’ha dit tothom una de les ciutats més boniques de Xile.
Va ser fundada per Pedro de Valdivia, el mateix que va fundar Santiago, i és una de les ciutats més antigues de Xile. Es troba a la confluènciq de varis rius i a uns 15-20km del mar, estant doncs envoltada per un delta amb importants aiguamolls. Però si és famosa és per quelcom menys idíl·lic. Al 1960 va ser l’epicentre del terratrèmol més intens mai registrat a la història. Un 9,5 en l’escala de Richter, un terratrèmol que gairebé destrossa la ciutat i que va canviar la fisonomia de Xile i sobretot d’aquesta zona, creant nous rius i csnvis orografics.
Arribo ben d’hora a Valdivia, a les 08 am i vaig cap a l’hostal que he reservat (torno a ser a primer món i això de buscar lloc per dormir és molt més complexe). Deixo la motxila i em dirigeixo als llocs que m’aconsellen a l’hostal. La veritat és que fa un dia preciós i solejat.
Camino per la costanera, al costat del riu, fins al centre. Molta gent fent rem, uns llops marins descansant al costat del carrer, un mercat ple de productes locals com peix, fruites i algues com el Cochayuyo… També em trobo vaixells, un submarí, un pèndol de Foucault…

Llera del riu

Llops marins ferotges

Cochayuyooooo

Submari

Al sostre del mercat

Vistes de ka ciutat creuant pont de la teja

D’aquí a la Universidad austral, un bonic campus molt estès a la illa de Teja i amb un preciós jardí botanic. Agafo un bus 20 que em deixa al poble de Niebla i dono una volta per la seva bonica playa grande. Quan em dirigeixo cap al fuerte, un fort espanyol per defensar Valdivia, em trobo un bus que va a Curiñanco. Com m’han dit que hi ha pocs busos, l’agafo i a la tornada ja visitaré el fort.

Jardi botanic

Bonica pintada botanica

Playa a niebla

Uns 20 km més enlla a la costa em trobo aquest bonic poble, sobre un espadat al costat del mar, amb una llarga platja de 7 km però no habilitada al bany per mala mar. Aquí, però, hi ha una reserva natural per fer una petita caminada amb uns miradors i una natura frondosa espectaculars. Un disfrute tremendo.

Vistes a l'arribada

Des d'un mirador al parc

Platges inutilitzades des d'un altre mirador

La foradada?

Ja a la tornada passo per Niebla altra vegada i entro al fort, un bonic mirador del delta i del Pacífic. Amb aquestes belles vistes torno a Valdivia, on descanso i socialitzo a l’hostal i vaig a dormir per seguir ruta.

Al fuerte español

Vistes al mar

Un diumenge a Valparaiso i un llarg cap de setmana de pega al sud

Després de l’espectacular excursió al cajón del maipo, que serà molt difícil de superar, i després d’un sopar amb Eugenio, un amico xilè que va venir a Catalunya a estudiar enologia, torno a matinar.
Avui vaig a Valparaiso, el port de Santiago. Agafo un bus que em porta a l’estació de busos i tot seguit un dels milers de busos que van cap allí. Una horeta i mitja i ja hi sóc. Arribo a l’estació de busos de Valparaiso, una mica allunyada de la zona turística però al costat d’un mercat dominical ple de colors.

Típic ascensor

Graffiti nomes arribar

D’aquí camino mitja horeta fins el què seria el centre turístic i on em trobo a la parella d’holandesos que vam coincidir gairebé 2 mesos abans a Paracas i un mes a Copacabana. Sobretot m’encanta el nom d’ell Jordy, que pronuncia diferent però és el nostre Jordi de tota la vida ;). L’hi explico, clar, l’importancia del seu nom al customari catala.
Valparaiso és una ciutat força pobra però amb un port i un conjunt de 12 o 13 cerros que l’hi donen aquesta fisonomia ondulada. Aquesta característica unida a la gran quantitat d’ascensors o funiculars per salvar tan desnivell i la presència de milers de pintades d’artistes professionals (mesura que van implantar per evitar letjos graffitis que feia la gent) són els grans punts crida i realment harmonitxen molt bé, convertint la ciutat en el punt backpacker per excel·lè

Punt de trobada

ncia.

Nosaltres disfrutem molt de les vistes, del puja i baixa, de l’art al carrer, de unes bones empanades vegetarianes. En resum, un dia molt bonic i complert. I afortunadament, ben solejat. La tornada, però, em deparara una sorpresa. Al ser diumenge tarda, hi ha escassetat de places de bus i els preus d’aquests s’inflen, essent el doble del preu habitual. Per mi és curiós que els bitllets de bus valguin segons demanda i no segon un preu establert. Això i un taco com diuen aquí per un accident a la carretera em fan tornar a Santiago cansat i més pobre. Però amb un bonic diumenge que ha valgut la pena.

Vistes del port

Terrassa bonica amb els holandesos

Carrer qualsevol de valparaiso

Vistes amb pallasso fragmentat

Carrers amb colors

Vistes del cementiri

Després d’una dura setmana de pega o feina segons els xilens (com m’agrada queixar-me, hehe), el cap de setmana em depara un premi/putada. El dr. Silva, el meu professor naturòpata, viatja al Sud a veure els seus pacients d’allí i jo vaig convidat amb ell.
Dissabte matinem per agafar el primer vol a Puerto Montt, hem quedat a les 06 per avió a les 07:30. Vol sense problemes i arribada a aeroport, amb taxi fins a l’hotel on ens allotjarem. El metge esta en procés de convertir una part de l’hotel en consultori i fer una clínica amb pacients ingressats. La veritat el lloc té molt potencial per la situació, les vistes i tot plegat.
El dissabte tenim festa (el meu metge diu que almenys necessita un dia de descans i per ell és dissabte) i anem a vistar Puerto Varas, un bonic poble de llac alemany on ens fa un dia preciós i en el que tenim la sort de veure la figura del volca Osorno al fons, un bonic volca de forma típica i amb el cim nevat. La tarda la guardem per descansar.

Banc d'enamorats

Passeig lacunar

Autopicture o selfie

Volca osorno al fons

Bonica casa alemana

Bonica església a puerto varas

Diumenge toca currar, però afortunadament em donen a mi mitja tarda lliure que aprofito per visitar Puerto Montt. Es una ciutat força gran i la capital de la región de Los Lagos, tothom me n’havia parlat tant malament que al final m’agrada i tot. Esta situada al punt on el Xile continental entra al mar i ja només queda la cordillera dels Andes amb mar intermig. Passejo per la ciutat, el centre, el carrer de costa, vaig fins s Angelmo, el port i mercat típic de la zona i aprofito per caminar els 8km de carretera que em portaran fins a l’hotel on som, pel canal de Tenglo, amb boniques vistes i un dels camps de futbol considerats entre els 3 més bonics del món segons m’informen, per l’entorn i l’edifici en sí.

Puerto montt i el seu port

Vista del canal

Angelmo typical market

Turisme amorós?

Dilluns torna a tocar treballar i em tornen a deixar la tarda lliure, que jo aprofito per anar a visitar Frutillar, un altre poble a la llera del llac Llanquihue, amb suposades vistes als volcans (el dia esta massa gris) i amb aquest aire alemany per la repoblació alemanya de la zona al s. XIX. Un bonic passeig per tornar a l’hotel, on el metge arriba amb retard i sopa relaxadament mentre jo ennerviosat per l’hora. Finalment sortim de l’hotel a les 21:40 i tenim al vol a les 22:35 hora de sortida, i l’aeroport és a 25km…. total el taxista fot canya no, lo següent,i entrem els últims a l’avió. Ficar-se el cinturó i volar!

Museu alemany a Frutillar

Escena lacustre

I segueixo naturalizing a Santiago

La segona setmana laboralment és molt menys interessant que la primera, ja que el meu metge de referència és a un congrés a Arequipa i em deixen amb un metge tan dolent que l’únic per al que em serveix és per pensar que si algú tan dolent es pot dedicar a això, jo també podria…
També és la setmana de tantejar la gent per veure si vaig a l’illa de Pasqua o no. Finalment i després de molt rumiar, guanya el no per tenir més temps pel sud de Xile i no perdre un dia de vol per anar i un altre per tornar. Anar a una illa tropical enmig del Pacífic amb volcans és quelcom que tampoc em crida massa i imagino no molt diferent a algunes illes indonèsiques desconegudes a les que vam estar. Em sap greu perdre’m els moais, és cert, però només és un em sap greu, sense més. I a canvi d’això m’imagino els fantàstics trekkings que faré al Sud, per altra banda durant la millor època, encara no temporada alta, el mes que menys plou, blabla (un juny qualsevol).
La setmana me la passo currant i sense fer massa res interessant, quedant per sopar amb algun amic que he fet per aquí sense més. Divendres en donen festa a mig matí, així que aprofito per anar al cerro Manquehue, un volcà apagat que és el punt més alt dins la ciutat, a 1630m.
Per arribar he d’agafar un bus fins a Lo Curro i anar a parar al barri més ric de Santiago, ple de casetes o torrasses amb espais ajardinats tremendos. Pujant i codejant-me amb la crème de la crème santiaguina, arribo al parking des d’on la gent normal comença el trekking, una hora de caminata després.

Casa de pobres al barri lo curro

Smoog pujant al parking

El cerro Manquehue i el Manquehuito es veuen molt bé i la base i l’aproximació es gfan pesadets. Un cop arribat al coll ja tenim unes vistes tremendes de la cordillera i de la ciutar i el seu smoog, i més avui amb aquest dia tan genial.

Vistes al coll i manquehue

Manquehuito al fons i panorama

Animal de companyia, guineu

Els últims 400m d’ascensió són realment durs amb vàries zones on s’ha de semigrimpar per arribar finalment a la creu i la bandera que ens indiquen el cim. Entremig em trobo una simpàtica guineu, milers de plantes carnoses i vistes non stop.

La cordillera sempre al fons

Cim i banderes

Smoog evident. Aixo respiro cada dia

La baixada es fa dura pel terra relliscós i la pendent, però en menys del pensat arribo a baix. En resum, una gran experiència per tenir bones vistes de la ciutat i el seu smoog i per tenir una bona vista dels Andes.
Dissabte toca una altra excursió. En aquest cas he de matinar per anar fins a una estació de bus amagada i difícil de localitzar. A més just abans sóc atacat per un grup de cans rabiosos que afortunadament no em fan res però em fan cagar-me a sobre.
Suat i a últim moment arribo al bus diari que em porta a Baños Morales, des d’on començarà el meu trekking. Són dues hores de bus (una mica més per les voltes que dóna per Santiago, exasperant) amb uns paisatges cada vegada més apassionants pel Cajón del Maipo (ja entenc perquè la gent era tan efusiva parlant del lloc).
Un cop arribo a Baños morales, entro al parc nacional Monumento el Morado. Tot i que entrada per guiris son 5000, doble del normal, el simpàtic guia en fa el pressupost per autòctons (vives por aquí verdad?). Ueeee. I el que es veu des d’aquí ja em dóna idea de que la caminada m’agradarà.

Pujant pel cajon

Cajon ja cap al capdamunt

Vistes des de Baños morales

La mala noticia, es un camí lineal de 8 km anar i 8 tornar fins a una glacera x veure-la. Per època de l’any, primavera i la calor esperada, hi ha alt risc d’allaus i molta neu, per tant no permeten arribar fins la glacera, només fins a un llac un parell de km abans. Què hi farem…
La caminada resulta un dels llocs més bonics que he vist. Una vall preciosa que acaba en aquest llac i la glacera de Sant Francisco amb uns colors grisos, terrosos i morats (x això el nom del lloc suposo). Un riu preciós, caminar molt per sobre de neu ja molt trepitjada.

Pujant el vall

San francisco i morado al fons

Preciosa vall

Caminant per neveros

Arribant al llac

Una estona al llac pseudoglaçat de dalt amb bany de peus i Raynaud inclòs, temperatura de potser 3-5°C.
Cóndors, volcans desperts nevats, termes, una zona que donaria per un ampli cap de setmana i una tenda de campanya. Totalment imperdible i més amb un clima com el que ens ocupa.

Laguna morales

Peus congelats

Aguila volant

Al no poder fer el tram final, acabo molt més d’hora de l’esperat. A les 3 tarda ja sóc al poble i fins les 6 no hi ha el bus. Vaig fins a la carretera passant per un pont amb vistes brutals i em poso a fer dit. Hi ha un cotxe cada 10 min, però el segon m’agafa i em porta fins al poble gran del cajón, des d’on amb bus cada 10 min arribo fàcilment a Santiago. Hurra, estalviats una pasta i molt temps 😉

Vista enrere tornant

Volcà actiu des de Baños Morales

Santiago, first week

Doncs ja sóc a Santiago, el motiu principal del meu viatge.
El dilluns agafo el metro (això sí que és un metro col·lapsat i la resta són tonteries) i arribo a Manquehue. Uns 20 minuts de caminada i arribo a la feina, una bonica caseta de 2 pisos amb un jardinet preciós. Allí conec al Dr. Silva i em passo el dia amb ell veient visites. Dimarts més de lo mismo i dimecres aprofito que hi ha un metge acupunturista per apendre quatre coses d’ell. El dijous toca pràctica, m’aplicaran a mi els tractaments hidroteràpics que se solen donar als pacients, per veure com es fan i com se sent un. Geniaaaal!

Fent tractament

Estic aprenent un munt de coses noves. I a més avui em dónen la tarda lliure, en el primer dia solejat que porto per aquí, així que aprofito per anar al cerro de san Cristóbal a caminar una mica. És una muntanyeta al costat del centre tipus Montjuic, des del que hi ha boniques vistes de la ciutat. Per arribar passo pel riu amb el seu pont i sempre amb el Costanera centre (l’edifici més alt de Sudamèrica) de referència. Aquí estem a la primavera i esta tot força florit.

Creuant el riu

Camps florits

Vistes del cerro

Panoramica

Dissabte torno a aquest fantàstic cerro, que té moltes zones i vistes diferents, amb en Hardy, un infermer actor de teatre que he conec per intermediaris i al que l’hi agrada també anar al monte. Una altra cosa no sé, però els xilens en general que he conegut són molt amables i molt bons hostes.
En aquesta segona visita a San Cristòbal, anem a la zona més a l’est, llunyana al centre, i pugem fins a l’auditori de Pablo Neruda, no sense abans disfrutar de boniques vistes i milers de flors per tot arreu. Està preciós, i això que el matí s’ha llevat tapat i gris. L’auditori o mini teatre a l’aire lliure està força deixat i abandonat, però des d’aquí tenim vistes a la part menys afortunada i rica de Santiago, una zona que encara no havia vist, a la vertent dirigida a l’oest o oceà.

flors i ciutat

Desenfoc

Camps grocs

Santiago i el seu smoog

Diumenge al matí matino per anar a fer una excursió a la quebrada de Macul (quebrada és una vall estreta). Matino per a no gaire res, i és que els diumenges en aquesta ciutat el metro obre a les 08!!! Si, a les 08, que fort…
De totes maneres el dia està gris, com tots els meus matins aquí. Un cop obren el metro, agsfo aquest i després un bus, camino uns 2 km i arribo a l’entrada de la quebrada, que afortunadament és gratis (aquí la majoría d’accessos a la muntanya et fan pagar una entradeta) i on m’inscriuen pee controlar no em perdi. La meva idea és pujar fins al cerro La Cruz, però la noia de l’entrada m’ho desaconsella totalment per perillositat.
El primer tros de camí és al costat del riu Macul, un camí ample i fàcil per a tots els públics. A la hora aprox hi ha un desviament per seguir fins a una cascada i zona de bany, on es queda tothom, o per pujar amunt. Com no, jo cap amunt… aquí conec a un noi xilè que ha vingut a fer exercici i que m’acompanya cap amunt, mentre xerrem de mil coses. Ell està estudiant kinesiologia (fisioteràpia per naltros) i és del Sud, em dóna mil consells de llocs on anar per la zona austral. Cada vegada tenim San Ramon, una muntanya de mes de 3000 davant i que necessita mínim dos dies per pujar o baixar… les vistes són gratificants i el cel s’ha enblavit i està preciós ara. Des d’aquí també veiem una mica Santiago i el seu famós smoog ( o almenys ho intuïm).
A cert punt el meu nou amic m’abandona per baixar cap avall i jo segueixo pujant. Arriba un punt però on ja no hi ha camí per seguir i una boira i grisor comença a aproximar-se. Entre terra relliscós, que vaig sol i tot això decideixo fer cas a la guarda del parc i anar enrere, almenys veig el cerro i el coll, amb això en tinc ben prou.

Entrada al parc

Pujant la quebrada

Santiago al fons

La cascada

A la baixada vaig disfrutant de la natura i de la soledat, fins que ja arribo a la zona del riu, amb bonics saltirons d’aigua (res espectacular) i molta més gent. El cel cada vegada està més tapat, no per ploure però amb llum cagada. Arribo al capdavall des d’on tinc una vista de Santiago i tot el seu fum… Ara toca altra vegada caminata, bus i meteo fins arribar a casa, dutxa i volteta pel centre, descansar i s’ha acabat la primera intensa setmana!!!

San ramon al fons

Coll i cerro la cruz

Vista de santiago des de sortida del parc

San Pedro part two I un etern viatge en bus

En aquest tercer dia a la zona de San Pedro d’Atacama, amb en Quentin, el noi francès que vaig conèixer l’últim dia a Uyuni, marxem en un tour als géisers del Tatio.
Són uns géisers que m’han recomanat perquè m’han dit que són espectaculars I molt més grans, variats I espectaculars que els de Uyuni.
Ens llevem a hores impossibles I a les 05am ens recull el bus. D’aquí una mica més de 2 hores de conducció fins que arribem a la zona dels géisers. Un cop allí, dir que són bonics però res de l’altre món ni molt diferents als vistos a Uyuni. Sí hi havia algun d’aquests que treu aigua (un xorrito de no res), I el morbo de saber que una turista va morir fa una setmana amb els maleïts selfies.

Géisers del tatio

Fumarolas

Géiser en roca

Passejem una horeta per aquí I quan acabem ens donen quelcom d’esmorzar. D’aquí ens dirigim a unes termes d’aigua calenta per banyar-nos. L’enclau és preciós, l’aigua relativament calenta. Fot un fred que pela, som a més de 4000m, així que estem els pocs que ens banyem tots morts de fred intentant trobar d’on surt l’aigia calenta. En mitja horeta ja tots canviats I de camí cap a San Pedro.

Bonic brollador

Banys al fred

Al camí ens deturem en una mena d’aiguamolls amb aus molt xules, I ens parem a fer fotos a lo japo.
Ja l’última etapa del camí és un petit poblet de la zona molt típic amb tots els edificis amb sostres de palla I cases molt cuques, sobretot l’església. Aquí tothom es torna boig I comença a comprar xorradetes a preu d’or pels guiris.

Riuet

Ocellets

Boniques maresmes

Vicuñas

Bonica esglesia

Casetes del poble

Un cop arribem a San Pedro, anem a dinar quelcom bbarato I deixo passar l’estona x anar a l’estació de busos. A les 04:30 de la tarda surt el meu fantastic bus, afortunadament llit finalment (tampoc cal ser tan rata) que arribara en unes 24 hores a Santiago de chile, passant per la costa boirosa del nord del país, res similar a allò que imaginava. Les meves primeres hores en aquesta ciutat amb metro I que sembla ja tornar a occident les passo com a zombie, disfrutant del meu genial hostal.
Al diumenge, meu últim dia de vacances, dóno una volta per la ciutat, els seus jardins I parcs, acabo visitant el mercat principal I quedo amb el meu contacte, que m’ensenya el meu departament I em dóna els detalls per l’endema… quins nerviiiis. A treballar!!!!

Edifici santiaguino

A la Vega

San Pedro d’Atacama, un dia intens de bici pel desert

Doncs sí, les aventures viatgeres es van acabant i ja he entrat al meu últim país d’aquest periple per sudamèrica, a Xile. Només entrar ja es veu el canvi, l’ordre, lo bé que estan les carreteres… agafem un bus que en una hora ens duu de més de 4500m als 2500m de san pedro, la capital del desert més sec del món (en un dels anys més plujosos segons ens diuen, de mitjana 14mm anuals).
Un cop arribem toca passar la frontera xilena. Avui fan vaga i hi ha serveis mínims. Per sort hem estat dels primers en arribar i en una hora passem frontera, pobres els que van al darrere. Ens deixen al punt d’estacionament i busco el meu hostal, força cèntric i correcte pel preu. La parella anglocanadenca decideixen venir amb mi i la tarda la passem descobrint el poble, un altre centre turístic  sense gaire res mes. Anem descobrint on comprar per fer-nos el menjar, laundry, canvi de moneda. Sí que ens adonem que en aquesta part de món els preus són molt elevats. És interessant però veure aquest poble enmig del desert i totalment envoltat de volcans nevats… els mateixos causants de la sequera, ja que no deixen passar un sol núvol.

San pedro i volcans al fons

Esglesia san pedro

El dijous els 4 decidim llogar una bici a primera hora del matí i anar al valle de la Luna, un lloc a uns 20 km del poble. Matinar tant ens dóna dos avantatges, ens estalviem pagar els 3000 pesos d’entrada i ho visitem tot naltros sols. Tothom ve aqui per la tarda x veure sunset, naltros estem sols i fantàstics.
El valle de la luna és una formació d’aquesta zona i realment sembla que estiguem en un altre món. Per arribar a les zones interessants son uns 15km de bicicletada de sube-baja, però a partir d’aquí anem trobant paisatges cada vegada igual o més meravellosos, esplèndids, com la gran duna, l’amfiteatre…

De ciclista

Formacions geològiques

Panoramica

La gran duna

Vall de la lluna i les seves formacions

Amfiteatro

Tenim opció de tornar enrere o seguir endavant i fer un loop una mica més llarg, pel qual ens decidim. Així descobrim les tres maries, una formació geològica curiosa.

Les tres maries

Quan pensàvem que ja res ens podia emocionar després dels 3 dies fantàstics de uyuni, resulta que encara podem trobar escenaris i paisatges que ens captivin, i a més totalment diferents… Queda una baixada coberta de sal i una zona molt més seca que la resta, amb exemples de escorça resseca però a la vegada amb flors que han florit… un contrast preciós. Després d’això, empalmem amb la carretera que va fins a san pedro de calama, primer amb pujada pesada i després amb un mirador brutal i baixada continua fins al poble, on anem a fer un bon dinar un cop hem descobert llocs de cuina local 😉

Baixada de sal

Flors al desert

Vistes de la carretera

Per la tarda perdem a la parella i sortim cap a la vall del nord del poble. Seguim el riu i el passem un parell de cops fins arribar a la pucara, una construcció inca sobre una muntanya… volem entrar però ens diuen que en total són unes 2 hores i no volem perdre tant temps ja que tenim moltes coses per fer. Seguim doncs uns kilòmetres més fins a la quebrada del diablo.
La quebrada no deixa de ser una vall molt i molt estreta creada per l’acció de l’aigua el poc que plou. La vall és molt irregular i tot i que es pot fer amb bici si a vegades la carregues a sobre,naltros la fem caminant. Un cop arribem al final ens trobem un camí que puja al cim d’una muntanyeta, que ens deixa unes vistes de 360 graus. Quan penses que no pots veure res que et sorprengui, sempre hi ha un paisatge nou que et deixa la boca oberta!!!

Cap a la quebrada

Vista de la quebrada des de l'aire

Més vistes espectaculars i verdor al desert

Un cop tornats a les bicis, queda el més complicat. Pujar fins a un túnel que està força sobreelevat, per un camí durillo però factible. Un cop arribem al túnel, fem les fotos corresponents i el creuen per passar a una vall totalment diferent. Aquí hi ha un camí per tornar i fer loop per la vall de la mort, sort que m’he baixat el tracking ja que no es veu gens… sembla molt perdedor.
Ens sorprèn que hem de seguir pujant i quan hem pujat encara hi ha més pujada. No és això una vall? Encara no sanem perquè l’hi diuen així, té unes vistes impresionants però el camí consta en carenejar i carenejar de forma infinita fins arribar prop de la carretera per on hem passat al matí. El problema és que el temps se’ns ha tirat a sobre i ja està marxant el sol i nosaltres encara no hem arribat a la carretera. El camí sembla que dóna molta volta i hem de baixar molt per pujar altra vegada molt, cosa que en Quentin, súpercansar i mort, es nega a fer… ens atrevim doncs anant pel mig i com podem pujant i baixant molts cops amb la bici a sobre… just quan el sol marxa, arribem a la carretera… salvaaaaaaats!!!! Baixem corrents x tornar les bicicletes i fem una última foto al capvespre. Una ditxa, dopem amb els nostres amics i alguns afegits més i a dormir per descansar, demà encara esperen moltes emocions!!!

El tunel

Valle? De la muerte

Arribant al capvespre

Flamencs, llacunes i molt més, cap a Xile pel parc Eduardo Avaroa!!!

Ens toca, doncs, seguir ruta pel tour de 3 dies per Uyuni. El salar, de fet, només és el primer dia. La resta de tour és per visitar el parc Eduardo Avaroa a la zona anomenada dels Lípez. Primer, però, hem d’arribar. Sortim de l’hostal més tard que la resta, ja que a Alvaro no l’hi agrada anar enganxat amb els altres. En un punt es separa de la ruta que fan tots i ens diu que ens porta x altres camins que a ells l’hi agraden molt més. El primer visitable avui és força lluny (per hora de dinar) i per arribar hi ha forces rutes, nosaltres segons el conductor anirem per la llarga i difícil, però més maca. A l’inici dubtem d’ell, anem per una carretera sense res especial, passant per pobles que ens interessen més aviat poc. A més amb la sensació de donar voltes i estar perduts. Això per agafar primer un camí horrorós i en el que s’acaba de sobte el camí, intentant vendre’ns que ens ha portat x aquí per fotos, quan no hi ha res interessant. Segon, un altre camí que agafa resulta estar tallat per uns camps. Segons ell, aquí els agricultors fan el què volen i s’apropien del terreny que volen, tallant suposats camins o carreteres (de fet ens perjura que va fer aquesta ruta fa 2 setmanes i el camí estava genial).

Cementiri al costat del salar

Tornem una mica enrere i fem volta x arribar, passant ara sí per uns llocs preciosos, amb quebradas, canyons i zones amb pedres impresionants. És curiós lo desèrtic del lloc, però amb la vall formada pel riu molt verda en contrast. I plena de llames pastant herbeta. Una imatge idíl·lica. D’aquí ens dirigim al mirador de l’únic volcà semi-actiu de Bolívia i cap a la primera laguna, x un camí que no és ni camí però per uns llocs i muntanyes brutals. Els paisatges són espectaculars.

Quebrada

Cañon

Volca semiactiu

Arribem a l’hora de dinar a la llacuna i ens donem compte que esten en un dels llocs més màgics del viatge. Pell de gallina. Els flamencs a milers, el color de la llaguna, amb el blau i el blanc del borax (un dels minerals), les muntanyes… en aquest paisatge endrapem el nostre dinar i disfrutem com enanos.

Flamingooo

Llacuna i muntanyes

A partir d’aquí passem per vàries llagunes, a cada quina més espectacular i preciosa. Ben es val l’entrada de 150 bolivians que ens faran pagar després. Rodejats de llagunes altiplàniques i volcans, a gairebé 4500m d’alçada, estem en xoc de tanta bellesa. Mil voltes al salar en sí, sense dubte. Pel camí passem també per un petit desert i el cerro colorado, on ens fem una fotillo de grup. L’únic que no m’agrada de la ruta és que anem amb presses i només tenim 5 minuts x foto ràpida i apa a seguir cotxe…

Llacuned

I mes llacunes

Cerro colorado i memos

Passem finalment per l’arbre de pedra, un conjunt de rocs que formaven un sol estrat però que per erosió eòlica i hídrica s’han anat separant donant extranyes formes, la més coneguda un arbre. I l’última parada d’avui, la Laguna colorada, un lloc encara més espectacular que els previs, amb color vermell a més dels blaus i blancs, provocat per un fong que hi ha. Espectacular!!!!! D’aquí al hostal, on compartim tots una habitació i on es suposava faria moooooolt fred i tampoc va ser per tant.

Arbol de piedra

Panoramica laguna colorada

Llaguna

Al tercer dia del tour toca matinar, ja que hi ha moltes coses a fer i a les 09 hem de ser a la frontera xilena. 04am despertador, 04:20 esmorzar i abans de les 05 sortim. Fora fa molt fred i gràcies als guants no moro de congelació. Ens fiquem dins el cotxe i comencem camí per arribar als géysers just quan surt el sol. Seguim amb paisatges espectaculars que ens fan caure de cul a terra, i els colors de l’albada ajuden molt.

Geiser

Fred i calooor

Aquí ens informa l’Alvaro que portarem el tros que ens queda un nou polissó ja que un cotxe ha fet pana i no pot seguir camí. Sort que no queda massa tros, ja que 7 i conductor en un petit jeep és quelcom incòmode. De camí encara ens queda banyar-nos en unes aigües termals a 40°C ( i amb un fred horrorós fora); visitar el desert de Dalí (anomenat així pels rocs de formes dalinianes que té) i acabar a la laguna verde amb vistes al volcà Licancàbur, el més complicat i que fa de frontera amb Xile (desgraciadament no fa vent i el fenòmen de l’aigua verda no apareix, però el lloc segueix sent preciós).

Banyet calent

Desert de dali

Laguna verde

Arribem a temps a la frontera xilena, on em despedeixo dels meus companys de viatge dels ultims dies. Adeus Carlijn, Jasper i Geeta. Ara segueixo amb en Quentin, el francès octavo pasajero i la parelleta d’en Mark i la Kathy, els anglocanadencs. Adéu Bolívia, després d’un tast pels teus paisatges excepcionals, de ben segur que tornaré!!!!

Frontera boliviana. Adeeeu bolivia

Uyuni i la salera, o com fer el guirimemo

Doncs sí, diumenge ens llevem a Potosí amb molt de fred i després d’esmorzar anem amb la nostra nova adquisició, la Geeta, cap a Uyuni per fer el tour pel famós salar. El recorregut en bus ens han dit que és molt bonic i realment es passa per llocs corprenedors i només són 4 horetes, així que estem contents d’haver decidit viatjar de dia.

Paisatge cap a Uyuni

Quan arribem a Uyuni, una mixtura de sensacions. Sembla un semipoble fantasma polsegós, però després, a la vegada, amb un parell de carrers que semblen trets d’un altre món, plens de restaurants per guiris i amb preus infladíssims i agències per contractar rutes. Uyuni era també un poble miner i la pseudofrontera de pas per portar els minerals a Xile. Ara és bàsicament una base d’operacions pel salar d’Uyuni i la zona. Diàriament deuen sortir d’aquí unes 300-500 persones per fer tours (woooooow). Naltros, després de dinar en un lloc guiri car i malament (són gairebé les 16 i no hi ha més obert), pensant que necessitarem anar a mil agències, comencem la ruta. Tothom ens diu el mateix, totes són gairebé el mateix i a vegades si no omplen et canvien a una altra, o sigui que a la barata… i a la segona, entre que ens escolten, expliquen bé el tour i ens fan un preu genial (menys 100$ per 3 dies, 680 bolivians) i coneixem el que serà el nostre conductor que arriba avui del tour amb uns francesos molt entusiàstics, decidim no donar més voltes. Així, anirem amb l’empresa Latitudes i l’Alvaro será el nostre conductor!!!
Pel vespre trobem un lloc més local per sopar amb amanida buffet inclosa (nyamnyam) i juguem una estona a cartes abans d’anar a dormir.
Dilluns em desperto i vaig a migració després d’una bona dutxa, per segellar el passaport de sortida boliviana. Es pot fer a la frontera, però m’han recomanat que és millor així, 15 bolivians per sortir grrrrrr… Després al mercat a comprar esmorzar i provisions i ens dirigim a l’agència a les 10, hora pactada, on trobem als 2 que ens falten x omplir el 4×4, una parella ella anglesa i el canadenc que viuen a London i estan viatjant també per llarg temps…

Uyuni town

Pujem al cotxe. Primera parada, a 3km, unes vies amb un cementiri de trens. Unes vies que les companyies que explotaven els minerals van construir per portar minerals a Xile i que ara estan molt en desús (encara hi ha tren per aquí, però només quan hi ha força demanda, ja que tothom creua fins a Xile per la ruta que fem naltros; i els minerals x carretera que es troba en millor estat). Després d’unes fotos fantàstiques (els trens abandonats solen ser molt fotogènics), seguim ruta cap a l’entrada del salar, a un poblet que fa de frontera i on veus fàbriques de sal, milers de xiringos amb productes locals (que són els mateixos des de Colòmbia fins al nord de Xile, segurament fets a Xina o altres)…

Trens yunencs

Poble del salar

I sí, ja ha arribat l’hora, entrem al salar més gran del món. És unes quatre vegades més gran que el segon, inagineu. Són antics mars o oceans dessecats i que al caure en zones desèrtiques, així han quedat. La gràcia és que té força illes entremig, però això vindra després… Hi ha al inici unes zones anomenades ojos del salar, on el salar és tant prim que deixa sortir aigua que té sota. Molt interessant…

Ojos del salar

Primera parada, un antic hotel de sal. Eren molt comuns dins el salar, però els van eliminar tots ja que dormir dins el salar volia dir molta més contaminació pel salar, i només va quedar aquest com a museu. Just a l’entrada hi ha una senyal del París-Dakar, que es celebra per aquí tot i no venir de camí, des de fa uns 3 anys (de fet ara es celebra per Xile-Argentine-Bolívia). Primer van venir les motos i després els cotxes i ara fins i tot camions… potser això és encara més contaminant que els hotels de sal, però la pasta és la pasta.
Dinem un fantàstic dinar amb quinoa i vegetals i carn i seguim camí cap al mig del salar. Està tapat i el sol no és el millor, peró què ho farem… arribem a un punt on parem per fer el guiri màxim i ens estem hora o més fent típiques fotos cutres per jugar amb la perspectiva…

Bici. Viatgera

Cutrefoto number 1

Cutrefoto number 2

Aplastant amb el pandero

Quan acabem la sessió de fotos, en un paisatge que tampoc em diu massa res (exactament igual que las Salinas grandes a Argentina, però més gran), ens dirigim al lloc més espectacular del dia. L’illa Incahuasi, on hem de pagar una entrada de 30 bolivians. És una d’aquestes illes de l’antic ocea, feta amb gran quantitat de coralls morts, plena de cactus típics i amb unes vistes al·lucinants del salar i dels volcans del voltant. A més el dia se’ns va arreglant, ajudant molt a tenir una fantàstica llum.

Platja de. Sal

Salar al fons

Finestra de corall

Caaactus

Volca al fons

D’aquí tot recte fins al límit del salar, on dormirem en un hotel de sal, aquests ja permesos per estar fora del salar en sí. Com que és una carretera sense cap complicació i recte, el nostre guia-xofer, l’Alvaro, ens deixa conduir, però només els altres dos nois ho fan, la resta deixem que els mascles se sentin més mascles.
L’Alvaro, el nostre xofer-guia-cuiner es un noi molt majo de 21 anys, que està estudiant ambientals a Sucre i que treballa d’això per pagar-se la carrera. Porta currant pel turisme des dels 15 i a més és escriptor de poesia com a hobby i per a les seves enamorades. Té un nivell d’anglès justet i explica tot en castellà, fent jo normalment de traductor.
Arribem al nostre hotel de sal, un edifici amb molt mala pinta des de fora, però que per dins és genial. Sopar, partida de cartes i ampolleta de vi que portem d’uyuni, avistament de lluna quan els núvols milloren (no hi ha estrelles per gran claror de la lluna plena). Demà ens espera un dia mooooolt llarg.

Hotel de sal