Cap a la frontera amb Timor occidental, aventuuuuraaaa!!!

Allò que havia de ser tant fàcil com arribar-nos fins a Batugade, el poble fronterer amb Indonèsia, resulta convertir-se en una aventura força curiosa…
Ens llevem força d’hora fent cas a la dona del nostre hostal, que ens recomana ser a estació de busos abans de les 08am ja que els busos són matiners de mena.
A les 07 ja som dins un mikrolet numero 10 i abans de les 07:30 ja som a la zona de busos… Amb una petita particularitat, ja no hi ha busos!!! Què fem? Tornem fins l’endemà i venim més d’hora o fem amb unes furgos un tros de camí i després busquem dormir o alguna manera d’arribar-nos fins a la frontera? Potser el hitchiking allà no és tan complicat… Tot serà probar sort.
Hi ha milers de minibusos que van a Maubara, la gent se’t llança a sobre i t’agafa les bosses per a que vagis al seu minibus, fan por… Un cop decidim que agafarem un d’aquests microbusos, pujem i donem un parell o tres de voltes per buscar més passatgers sense resultat. En una d’aquestes, el minibus es queda sense bateria, de tant tenir-lo engegat sense funcionar. Mentre alguns empenten, veiem que hi ha busos més plens i sortim del nostre, ja que veiem el plan… Això comporta que el nostre conductor surti tot emprenyat i intentant obligar-nos entrar dins del seu bus. Quan veu que nanai, s’enfronta amb un dels nois que ens intenta pujar a un altre bus i comencen a amenaçar-se i fer un amago de baralla. Definitivament, ja sabem quin bus no agafarem, aquest conductor agresiu no el volem. Donem una volta sense agafar cap bus, esperem una estona prudent i finalment pujem a un altre…
Estem encamimant-nos doncs cap a Maubara, en una carretera deplorable i plena de pols que no ens permet gaire veure el camí, que sembla molt xulo, sempre al costat del mar. Dins el bus sentim vàries versions del Papixulo (nosaltres que ja pensàvem estava morta aquesta cançó😨😨😨😨) i versions del bailando del Iglesias encara molt més patètiques… Tot plegat un nivelón musical de primer nivell!!!
Així, i gairebé 5 hores després de llevar-nos, arribem finalment a Maubara. Sembla un poble molt boniquet al costat del mar. L’únic problema és la falta d’allotjament conegut, així que després de dues fotos a la platja i un fort que hi ha, ens posem a fer auto-stop per veure si algú ens porta.
Estem davant un convent on unes monges deuen estar adoctrinant als nens del poble. De cop, els nens acaben classe i enlloc d’anar cap a casa, venen a mirar-nos què fem… I així trobeu per les carreteres de Timor dos nois fent dit i observats per uns 30 nens al darrera… Una curiosa estampa!!!

image

Al fort de Maubara

image

Adoctrinament de nens

image

Autostopping

La veritat és que passen molts pocs cotxes i després entendrem perquè… En passen, però, uns quants, tots ells 4×4 enormes i mig buits, però ningú ens para. També alguns camions, i l’únic que es para és per dir-nos que no ens pot dur, que viu al costat. Això ens fa perdre un parell de candidats que venien darrere🙅🙅🙅
Finalment un jeep d’un operador passa i ens porta… El dit aquí no és com a la resta del món, habitualment ens fan pagar el viatge a un preu que acordes abans de començar, finalment aconseguim anar fins la frontera per 10 dòlars els 2 després de molt regatejar. Just en el moment que ens passa això una monja molt agradable i amable ens havia vingut a parlar, interessant-se per nosaltres i pel què fem aquí. Una llàstima però l’hem de deixar amb la paraula a la boca ja que una oportunitat com aquesta no sembla es presenti gaire sovint en aquesta carretera on potser passen 5 cotxes en una hora.
60 km per la pitjor carretera que hem vist mai, on encara no entenem com passen els busos, ens fan arribar a la frontera doncs. Allí estan fent algun acte sembla ser, hi ha molta polícia i moltes celebritats amb cotxes oficials, etc… Així ens hem d’esperar una bona estona mentre tot està paralitzat per això. Un cop s’acava, s’aproxima un policia fronterer i ens firma la sortida.
Sempre ens ha encuriosit la terra de ningú que s’estableix entre 2 fronteres. Aquí hi ha una platja ben maca amb gent provant de pescar i suposem sense lleis ni altres 😉 Hem de caminar uns 250 m, atravessem un rierol i ja entrem a indonèsia. Com sempre, la gent molt amable, ens indiquen cap on hem d’anar i què hem de fer. El policia de frontera indonesi s’equivoca i ens posa 30 dies, l’hi fem mirar que el visat es per 60, amb el què ens ha costaaaat… Ho corregeix i ja som oficialment al quart país més poblat del món!!!

image

Sortida de Timor

image

Entrada indonèsica

Intentem treure diners del caixer, però el que hi ha aquí no accepta visa, així que hem de canviar alguns dòlars, almenys per arribar fins Atambua, el poble més proper!!!
Sabem que hi ha bemos o minibusos per moure’ns, però no sabem on i tots ens intenten entabanar per anar amb moto i pagar més pasta. Que si no n’hi ha, que si fins les 17h… Sort que estem curtits ja i els diem que naltros no tenim pressa, esperem el què faci falta! Finalment ens assenyalen on els hem d’agafar després de fer un mos, i anant cap allí en trobem un que ens recull. El condueix el noi potser més lleig que hem vist al viatge, pobre, i porten una dona moooolt i mooolt carregada. Primer van fins a un lloc que sembla un intent estació de busos al costat de la frontera… Coi que estan trafiquejant!!! La dona i tot el seu carregament, gallina inclosa, estan passant per una reixa per passar cap a Timor-leste tot de mercaderies ilegals… I és que amb la diferència de preus entre un costat de frontera i l’altre ja s’entén,ja…
Un cop feta la transacció i el contrabando, ens dirigim cap a Atambua. Hi ha dues maneres d’arribar, per una carretera que dóna volta però decent o per una altra destruida i més recta… El nostre mini-bus, com no, va per la derruïda. En una mitja horeta ens plantem al poble, on busquem l’hotel més baratillo, donem una volta al mercat on som la diversió del poble, fem arreglar les sabates d’en Manel que estan desastroses i a punt de morir (curiós que el noi que arregla les sabates no té cames) i trobem un caixer on disposar de les nostres preuades rúpies per viatjar pel país.

image

Arreglant sepatus

Un dia ben complert, que s’acava moooolt i mooolt bé amb una sopa de fideus boníssima (mee ayam bakso), el millor menjar que hem provat de fa molt i molt temps.

Resum Timor-Leste

Timor-Leste, país mes nou d’Àsia. Van deixar de ser colonia de Portugal al 1975 i es van independitzar d’Indonesia al 2002. Contrariament al que es pot pensar, els timorats són catòlics (a Indo són musulmans) i les esglesies estan a vessar. La gent tot i això és molt maca i curiosa. Sempre volen saber de tu i si els parles català/castellà que s’assembla al portugués pots arribar a entendre’t mínimament  amb ells. Si dius que ets de Bcn embogeixen.
Arribar a Timor-Leste és fàcil i ràpid si es fa en avió. Un cop a dins però, la vida relenteix i la paciencia és la teva màxima aliada. Les carreteres són per viure-les. Tothom aconsella fer el país en moto però creiem que és la idea mes descabellada que pots rebre. Si es comptavilitza preu pel nombre d’hores de trajecte, és economic; si mires preu per quilometratge és abusiu. Ara bé els mikrolets (transport de ciutat) son economics, 1/4$ per trajecte.
La cuina és força basica basant-se en Nasi Goreng i Bakso mes sosos que els d’Indonesia; arrosos amb curris no picants (el d’algues és el mes rar de tots); i bolleria fregida prou acceptable. Això és aplicable si es va a menjar a llocs locals, però si vols anar a llocs amb una mica cara i ulls (cadira de fusta) ja la broma et pot sortir a 8$ per un plat míser i una birra.
L’allotjament és prohibitiu i penós a no ser que vulguis pagar uns 30$ per algo que creus que en val 10 encara no. Això si, la diferencia entre dormitori per dos i habitació doble es mínima i val la pena evitar múltiples roncs etc.
A nivell paissatgístic es impressionant. Poc defrorestat i platges verges amb cocodrils. T’hi pots banyar perque segons diuen, que si ets bona persona no t’atacaran.
Aqui van amb dolars americans i els preus estan inflats. Doncs al contrari del que un espera d’un país del sudest asiatic, no és un país barat ja que no estan preparats pel turisme.

Ultraresum:
Alotjament:
Hem dormit les sis nits als llocs més barats que hem trobat; en habitacions dobles i dormitoris.
130$ en total. Quasi 11$/persona i dia.
Àpats:
Hem anat de restaurant de guiris un dia i la resta a paradetes de carrer o llocs on mengen locals.
En total uns 80$. Uns 6$/persona i dia.
Transport:

Excursioneta a Baucau, la segona ciutat del país…

Com que l’expedició al Ramelau va sortir fallida, decidim agafar un bus a la segona ciutat més gran del país. La majoria un cop aquí segueix a Los Palos i d’aquí intenten arribar a l’extrem més oriental del país. Això però pot comportar molts dies i nosaltres tenim ganes de no tardar gaire per arribar a Indonèsia ja que ens hem de trobar amb la germana del Manel. A més la idea és anar a una zona de platjes, i ja sabeu com som nosaltres d’addictes a la platja, i més aquestes on hi ha cocodrils i el risc de que t’ataquin no és baix 😨😨.
Per arribar a l’estació de bus hem d’agafar dos mikrolets, sort que la gent és super entregada i t’ajuden tant com poden i a més mai t’intenten tangar. Arribem doncs perfectament a l’estació de busos i, altra vegada, afortunadament el bus marxa gairebé al pujar-hi. La carretera està força millor que l’anterior i va passant per la línea de costa, tenim mar per un cantó i muntanyes per l’altre. Desgraciadament fa un dia lleig i tapat i no podem veure les muntanyetes, però si no fos un país tant off the beaten track, estic segur que seria una de les carreteres més maques… Com les muntanyes i les palmeres es fonen amb el mar, en ocasions els arrossars… Feia molt temps que no teniem arrossars a la vista. Estan ben ufans i plens d’aigua, com ens agraden a nosaltres…
Arribem a Baucau al migdia, ens deixen al costat de la pousada, on hi ha 2 o 3 hostals però molt cars pel nostre gust. Caminant ens trobem una noia malaia del nostre hostal de Dili que ens diu on podem anar a dormir. És una casa una mica atrotinada i l’habitació igual, però surt molt més barata així que… Segons Manel és un dels llocs més atrotinats dels que hem estat. Això i una dutxa que és un forat a terra i un cubell per tirar-te aigua a sobre ho acaben d’adobar, però ja sabeu que nosaltres manies les mínimes…

image

Dutxa timorata

Un cop dinats en una paradeta del carrer on ens trobem un grup de noies adolescents que celebren un aniversari i que es tornen bojes amb nosaltres i ens demanen milers de fotos, agafem un microlet que ens porta a la platja. Una platja amb unes onades que fan por, molt maca i bucòlica però a la que ningú s’atreveix a entrar, plena de locals que han vingut a fer la bbq. La tornada la fem caminant i descobrim un petit rierol on es dutxen els locals, una zona per homes i una altra per dones. Nosaltres fem un bany amb els nens del poble. Un d’ells ens avisa que ens apartem i movem una mica de zona… Coco…coco! Sort que en sortim ja que als 5 minuts un coco-missil cau i entenem un altre perill de la zona, apart de malària; cocodrils; serps… Amb lo ben acostumats que estem naltros a una vida exempta de perills…

image

Platja tropical

image

Preciós....llàstima del perill de cocodrils


image

Nenes coquetes

image

Bany amb nens jugant

image

Paisatge rural

Tornem al poble i entre dutxa-barril d’aigua i xerrada amb la noia malasia, se’ns fa l’hora de dormir.
Al matí següent, anem fins a l’església. És diumenge i volem veure allò que ens han dit. Està l’església desbordant gent, que han de ser fora de les portes perquè no hi caben… Aquí els diumenges al matí gairebé es paralitzen per l’església… Tot seguit anem fins al mercat al costat de l’estació de busos, un mercat també rebossant de gent, amb galls, porquets penjant, jocs d’atzar (una ruleta molt exitosa i aconseguida) i menjar i roba de tot tipus.

image

Església de diumenge

Agafem un bus que vagi a Dili. Dóna un parell de voltes per recollir gent. En una d’aquestes, en un gir, xoca amb un mikrolet i es rasquen força… Ja la tenim muntada!!! Policies fent un atestat, mesurant distàncies… Quan veiem que tindrem per estona, anem en busca d’un altre bus i tenim sort, el trobem ben ràpid. Aquest també dóna un parell de voltes però s’omple ràpid i en 3 hores i escaig ens plantem a destí. 2 mikrolets després i anem a petar al nostre hostal.

image

Accident de busos...què fem?

Mentre Manel perreja i arregla la bossa, en Lluis intenta anar al museu de la resistència, que parla de l’ocupació indonèsia… Com és diumenge, el tenen tancat, així que segueix camí fins al cementiri de Santa cruz, on va haver una massacre de timoratos…
Demà intentarem arribar fins a poble de frontera, la idea inicial era una altra però la propietària del nostre hostal ens diu que és moooolt dificil i nosaltres no estem massa aventurers així que… En el pròxim episodi explicarem les trifulques per arribar a la frontera!!!

Expedició fallida al Ramelau

Ens llevem al matí, esmorzem i ens trobem amb en Nick i l”Elizabeth. Agafem taxi fins a estació de bus ja que entre quatre costa més o menys el mateix i no hem de fer transbords amb totes les maletes i demés…
Només arribar tenim sort i ens trobem un camió que és a punt de sortir i que ens portarà per 3 $… Té uns fantàstics seients als laterals així que està prou bé. Quan vols t’aixeques i vas de peu, quan vols t’asseus i ja…
Comencem la pujada cap al centre de l’illa, on es troba la muntanya. Primer anem a Maubisse, el poble gran més proper d’on hem d’anar. Les carreteres en aquest país són, sense dubte, les que tenen un pitjor estat i pitjors condicions dels paísos que hem visitat fins ara. L’asfalt és gairebé inexistent i , quan hi és, millor evitar-lo de lo boterut que està… Les vistes que anem tenint de Dili i la línia de costa quan anem pujant, però, són impagables. La bellesa dels paisatges del país és tremenda. A més està poc explotat, gens desforestat i les construccions en generals són decents. Suma la natura i els boscos i vegetació d’Sri lanka amb les cases de fusta de Myanmar, la platja accidentada i remota dels millors punts de Thailàndia i aquí ho tens.

image

Al camió pujant amunt, amb pols per tot arreu

image

Companys de viatge

Tothom ens avisa muito frio a Maubisse, i 5 hores després quan arribem ho podem comprovar… Cels encapotats, boira que no deixa veure res i pluja barrejada amb fred humit. I nosaltres en un camió sense tapar. Quan ja estem a punt d’arribar i després de mitja horeta sota la pluja, ben xops, el conductor pensa en posar un plàstic per impermeabilitzar-nos, tot un detall!!!
5 hores de camió per fer uns 70 km. Això és un bon resum de com estan les carreteres ;). Només arribar a Maubisse anem a preguntar per dormir a la Posada. Entre la pluja i la boira, ser hora de dinar, el poble està desert. La pousada està una mica allunyada en un petit cim que deu tenir unes vistes impresionants, però ara res de res. És una casa que sembla un pazo de segle passat (del XIX, fa dos segles vaja), entrem i no hi ha ningú… Donem una volta i sembla desert. Trobem un telèfon apuntat i mentre truquem apareixen del no-res dues dones timorates que van vestides com l’assassí de “alquien sabe lo que hicimos el último verano”.
Tot plegat, la casa del segle passat, la boira, la pluja, 4 guiris molls i perduts, les dones que apareixen… Hi haurà algun assassinat? Perquè ingredients de peli de por no en falten… Per sort sempre mor primer una noia, no? Tot i que en presència de mariques no sé jo….
Total, que irònicament no tenen aigua (això descobrim al trucar), les dones igualment ens volen vendre l’habitació però no ens volen fer rebaixa. Anem doncs a l’altra guesthouse del poble, una mica més barata, i allà ens quedem a dormir… La pluja ens acompanya tot el dia i ens anem desanimant… Ens quedem unes hores sense llum… Unes espelmes ho arreglen 😉

image

Imatge impagable del nostre hostal a Maubisse

Quan anem a sopar a les 19h ja no plou afortunadament. Estan els 2 restaurants del poble tancats, en un però ens obren i ens acaben fent uns fideus, una dona amb un anglès molt bo ens atén…que maca!! Ens diu que aquí és temporada de plujes al contrari que a la resta de l’illa.😭😭
Al dia següent ens llevem al matí i esmorzem a l’hostal. Allà trobem un home indonesi que està treballant de supervisor de carreteres per la zona. Ens informa que en últimes dues setmanes ha plogut a diari i els núvols no surten ni volent… Això ens fa repensar lo d’intentar pujar a la muntanya… Quina gràcia té pujar si no veurem res de res, amb la pluja… A més a més, s’ha de tenir en compte que per arribar a Huilico, el poble des d’on es puja, hem d’agafar un camió que ens deixa en un trencant i d’aquí caminar 18km o tenir sort que passi algú i ens dugui, algo molt improbable amb aquest temps. Caminar sense roba adecuada, 18 km amb les maletes plenes i sota pluja no és la nostra idea d’un trekking agradable.

image

Mercat emboirat a Maubisse

Així, decidim tornar cap a Dili, així podrem recollir ja els nostres passaports i no haurem d’estar pendents d’aquests. La parella americana, com naltros, decideix tornar a Dili. De fet només la experiència d’estar en aquest poble, la carretera i vistes, ens ha valgut molt la pena i ens ha encantat.

image

Imatge de baixada

A més al arribar a Dili i anar fins a l’ambaixada, recollim els passaports que venen amb un regalet. Tot i que deien que no era possible, ens han donat 60 dieeees!!! Bien.
Per la tarda fa molta caloooor i decidim descansar i sociabilitzar amb la gent a l’hostal. Quan es va enfosquint decidim sortir i donar una volta, ens apropem a un lloc per sopar que ens han recomanat, molt barat i al costat del mar, molt romàntic tot plegat i amb unes espelmes per acabar d’arreglar-ho. La brisa del mar, fresca, és una delícia… Aquests moments de relax i bona vida a vegades ens ajuden a seguir tot i la morrinya de casa.

Benvinguts a Timor-leste. Tornem a ser extraterrestres!!!

Timor-leste o timor oriental. Un dels països més nous del món, creiem el tercer després de Kosovo (no reconegut pel nostre meravellós i democràtic país) i Sudán del Sud.
Timor-leste era una colònia portuguesa que compartia illa amb Indonesia (antiga colònia holandesa per altra banda). Al 75 els portuguesos la van deixar ser independent però ràpidament els indonesis se la van quedar per la força. Al 2002, després de vàries ràtzies i intents per separar-se, una massacre a la població al cementiri de Santa Cruz que va ser televisat va clamar la opinió internacional i els indonesis van ser forçats a donar-los la independència.
És un curiós país, un dels més empobrits de la regió per tota aquesta inestabilitat política, però a la vegada dels més cars. Aquí hi ha un clar exemple del mal que a vegades fan les Ong sense voler. Hi ha tantes Ong i tants occidentals amb preus d’allà, que s’han creat 2 economies, apretant i ofegant l’economia local, amb restaurants luxosos i caríssims i allotjament a preu exorbitant.
Dili és la capital i aquí arribem provinents de Darwin. Només tenen connexió internacional via aire amb Darwin, Bali i Singapur (i no cada dia). Després d’un vol amb més turbulències de les que volíem arribem a l’aeroport, una pista en un raconet no massa gran amb un aterratge també lleument accidentat. L’aeroport deu tenir el tamany del de Reus com a molt i sortim de l’avió caminant. Es respira un aire i ambient srilankès!!!

image

Arribem a Dili, just baixar de l'avió

image

Voltants de l'aeroport

Passem a pagar el visat, pura formalitat per recaudar pasta, agafem les bosses i sortim. Busquem primer una tarja de telèfon per res i després caminem una mica per afafar un mikrolet, els busos urbans d’aquí, que ens portarà per 25 centavos al hostal (fan servir dòlars USA però parteixen en centavos, equivalent cent centavos a un $). Es posa a ploure mentre som al mikrolet però ens deixa al costat de l’hostal.
Quan deixa de ploure anem a dinar. Acabem en un filipino menjant arròs amb uns curris, un d’ells fet amb unes algues bastant plasticoses i asqueroses. Ens surt força barat, i és que si no vas a un restaurant d’aquests per occidentals pots menjar bé i barat…
Després d’això anem al centre comercial ja que necessitem imprimir coses per fer el visat cap a indonèsia. Al voler creuar per terra, hem d’anar a embaixada indonèsia i fer visa, ja que en la frontera no ens la poden fer on arrival. Necessitem foto amb fons vermell, una carta de perquè anem a indonèsia, la primera nit, extracte bancari i vol (en el nostre cas, ja ens hem fet experts, el fem fake). Per tornar a l’hostal trobem molta gent entrant i sortint d’una espècie de passadís molt estret entre 2 contàiners de transport. Nosaltrs, com no, seguim a la gent i descobrim un mercat dels nostres i que trobàvem tant a faltar. Gent que ens toca, mira i riu com si fóssim d’un altre món, que volen que els fem fotos i intenten parlar amb nosaltres. Parlen tetum, la llengua del país, que té algunes paraules del portuguès com obrigado, buens dies i boas tardes, així que aquí ho tenim fàcil per ser amables 😉

image

Fotos per a l'ocasió (visa)


image

Imatge del mercat

image

Bojos pels galls


image

Noies i porquet al mercat

image

Boges per la curtura ( droga vermella fastigosa)

Al dia següent toca anar a embaixada. Només donen 60 números al dia, així que la gent hi va molt d’hora. Tant que ja han establert un sistema de torns molt curiós. A partir de les 06 am tu pots arribar allà i firmar i posar el teu número de passaport, si ets dels primers 60 després pots passar a les 09 a fer-te el passaport. Curiós sistema oi? Sort que dormim molt a prop i ens arribem abans de les 06 com ens han recomanat. Ja hi ha unes 6 persones esperant, però no hi ha cua formada. Quan es fan les 06 ja hi ha força gent, no 60 per això, sense cua i passen un paper per firmar i passaport. Això sembla can pixa, ni ordre d’arribada ni res.
Una monja que ha arribat la última és la primera a firmar i en Manel per aquí no passa, s’indigna amb la monja i acabem robant el paper de les mans d’algú per poder firmar, si ells són xungos naltros més!!!
A les 09 tornem i veiem que el número de tanda de les 06 no té cap validesa i afa sí que toca fer cua, absurd… Primer passem per una taula on miren que tinguem tots els documents que demanen i després passem per una finestreta on recullen, pagues els 50$ i apa. Demanem visa per 60 dies ja que el vol de sortida és en 2 mesos, però ens diuen que no pot ser i que només fan 30 dies😨😨. Ja hem llegit i altre gent s’ha posat xunga per veure el jefe, però tenim una burròcrata de les pitjors i ens ha dit que ja podem ampliar un mes més a Indonèsia (pagant més pasta clar).
Sortim de l’embaixada, en total hem estat una horeta, menys del què imaginàvem… Donem una volta per la costa i la zona del far. Després decidim anar fins al Cristo Rei, el segon més alt després del de Rio. Un regal d’Indonèsia per buscar bon rotllo amb la població, molt catòlica per la influència portuguesa. Fa 22 metres, tants com provincies tenia Indonèsia, i es diu que el crist dóna l’esquena a Jakarta.

image

Cristo rey

Per arrivar agafem el mikrolet fins a un punt on aquest gira i seguim la línea de costa fins al Cristo. Els 6 km se’nd fan eterns, però passem per platges ben maques i amb aigües cristalines, una zona amb platja de sorra blanca i un parell d’hotels de pasta… I finalment arribem al capdamunt, amb unes vistes ben xules a la badia i a una platja impresionant a l’altre cantó, però que sembla estan espatllant per construir algun complexe segurament.
Tornem caminant, i ens acalorem un culló… Trobem un lloc on dinar, un menjar molt barat i bo. És curiós perquè el menjar és molt sud-est asiàtic però aquí tenen posada música caribenya i del tipus, semblant doncs que ens trobem a centre o sudamèrica… I alguns d”ells podrien passar perfectament per brasilenyos.

image

Platja idíl•lica, excepte pels cocodrils

image

Escena de mar

image

Platja a punt de ser derruïda al fons

image

Passejant de tornada pel passeig marítim

Tornem caminant fins a l’hostal i socialitzem amb la gent, avui està full… Tot i no ser el destí més turístic del món, fins i tot aquí hi ha motxileros. Ens trobem una parella Usaenca que fan similar a nosaltres, venen de nova Zelanda i Austràlia i després van a Indonèsia. Ells volen intentar pujar al mont Ramelau, el més alt del país, i com nosaltres també, acabem decidint anar junts cap allí, així compartir possibles despeses de guia per pujar, etc…