Ella

Doncs arribem a Ella el diumenge a la tarda i com no podia ser d’una altra manera ens rep una pluja torrencial mentre busquem allotjament, així doncs ens quedem en el que ens trobem quan comença a ploure a bots i barrals, amb la promesa de quedar-nos aquí tres nits aconseguim el preu que volíem. És una casa on sembla hi viu una vídua lleument malhumorada i antipàtica. Com plou d’aquesta manera, en plan tempesta tropical amb llamps i trons, ens quedem a casa i en un moment ens quedem sense llum i la dona ens culpa per tenir l’adaptador a la corrent, quan no hi teniem res endollat. Busquem un lloc on anar a sopar quan deixa de ploure una mica i descobrim el Kottu Roty i ens preguntem com havíem viscut abans sense conèixer-lo. És un plat amb pa del seu tallat i amb verdures, tot a la planxa i tallat molt finament. Aquest menjar, per canviar una mica del tant ressobat arròs, és fantàstic.
Ella és un poble a les muntanyes que s’ha fet famós pel tren i s’ha convertit en un poble turístic, de fet bàsicament hi ha guesthouses i llocs per menjar. És petitó i està envoltat de dues muntanyes importants, l’Ella’s Rock i el little Adam’s Peak. L’excursió més llarga és la de l’Ella’s Rock, i per això matinem una mica per anar-hi (entre que els dies són curts, al migdia la calor és horrorosa i es diu que a les muntanyeses tapa la vista molt aviat). Demanem un mapa per arribar-hi la guesthouse, ja que diuen és una mica complicat, però ens donen a la guesthouse un mapa molt útil i ben fet. A l’hora d’esmorzar ens trobem un noi anglès que ens diu que intentarà pujar i que ja ens hi trobarem, l’hi ensenyem el mapa i se’l mira per sobre.
La idea és anar fins a l’estació de tren i durant 2 milles (uns 3 km) caminar per les vies de tren. Sembla molt perillós però tenint en compte la velocitat dels trens aquí i el nombre de trens que passen a diari, no ho és gens… Resulta divertit que els locals fan servir aquestes vies de tren com a camins, i n’està ple. Mentre anem caminant trobem un local que se’ns posa a parlar i no sabem molt bé si només és simpàtic o ens vol acompanyar a la muntanya per a demanar-nos una propina (és una cosa molt típica aquí…).L’hi ensenyem cofois el nostre mapa i el noi, quan veu que no treurà res de nosaltres, marxa a la més mínima a buscar unes altres víctimes suposem.

image

Estació de tren de Ella

image

Així funcionen els trens aquí

image

Amb el nostre nou amic...

image

Cascades a les vies del tren

Arribant ja gairebé al lloc on hem de trencar a les vies ens trobem al noi anglès anant amb dues noies, una francesa i una alemanya, que no troben el camí. Trobem gent occidental amb la que parlar! Es refien de nosaltres i finalment trobem el camí de pujada,i després d’alguna petita perduda en una hora i mitja aproximadament som al cim. Les vistes la veritat no maten, és una muntanya més bonica des de baix que des de dalt. Ens apropem, però, a un temple- cova en 10 minuts passant per un bosc d’eucaliptus mig recremats i des d’allí sí qie són boniques les vistes. Allà descobrim perquè encara que no els donem res els gossos, ells segueixen els turistes a tot arreu. En un descuit de l’anglès que deixa la bossa a terra, el gos que ens seguia ja l’hi ha fotut queixalada al seu esmozar. I quina rialla que fot el gos…

image

Al cim d`ella rock

image

Bosc d`eucaliptus

image

La cova

image

Vistes des de la cova-temple

Al baixar ens donem el mail per poder compartir algunes fotos que ens hem fet. Just al arribar al poble es posa a ploure, cap a les 13h, més d’hora que mai… Quan baixa una mica busquem un lloc per dinar, fem tarda de ioga i lectura, i sense voler se’ns fa l’hora de sopar i dormir.
A l’endemà decidim a primera hora pujar el Little Adam’s Peak. És una petita muntanyeta just a l’altre costat de la que vam pujar ahir, s’hi arriba seguint carretera durant una estona i després pujant unes escales. En una horeta som dalt, aquí les caminades són més aviat curtes. Des d’aquí tenim una bona vista de les plantacions de te, de fet pujant ens trobem unes collidores de fulles de te treballant-hi. Aquest cim segueix en una petita carena fins dos cims més, els seguim i baixem així per un altre camí on ens trobem una cara menys amable i els fumigadors de la planta.

image

Recollidores de tè fent veure que recullen per uns guiris

image

Al cim del little Adam`s peak

image

Boniques vistes

image

Pensant?

Al baixar agafem un bus a un poble anomenat Wellawaya, on uns kilòmetres més enllà hi ha uns budes esculpits a la roca. Per arribar-hi el bus ens deixa a uns 4 km, que caminem envoltats de horts on treballen els agricultors, veient mètodes tradicionals com el jou tirat per dos bous per exemple. La imatge és força idíl·lica. Passem també pel costat d’un tank i finalment arribem als budes, previ pagament d’entrada clar. No són res megaespectacular però estan força bé i ens agrada passejar-hi. Tornem amb el bus, on ens volen estafar i cobrar un 50% més del preu que hem pagat de baixada, així que els hi diem que nanai i que paguem el mateix preu d’abans per fer el mateix recorregut. El revisor, veient que l’hem enxampat, no tarda ni dos segons en canviar-nos el preu dels bitllets. El viatge en bus passa per unes cascades bastant impressionants.

image

De camí als budes

image

Bous amb jou

image

Agricultors tradicionals

image

Budes a la roca

image

Fent el memo per variar

La tarda, com sempre, amb pluja i plena de lectura. Avui però és diferent i encara més espectacular ja que hi ha una caiguda d’una roca a la torre de llum, quedant tot el poble sense electricitat, excepte alguns locals pijos que tenen generador. Així, ens quedem sense llum ,amb una espelma, una tempesta que fot por i finalment aconseguim dormir. Afortunadament volem dormir d’hora ja que l’endemà també hem de matinar per agafar el famós tren que ens portarà a Nuwara Eliya, el nostre pròxim destí. Malauradament, al dia següent, ens assebentem que la nit de la tempesta ha provocat una esllavissada a Badulla, on erem fa 3 dies, provocant uns 500 morts. I és que aquesta illa, al contrari del què pensàvem, no té un clima gens amable. De fet, encara no hem trobat cap dia que no plogués i l’hem definit com la illa esponja.

Despeses interessants:
Autobus a l`enllaç a Buduruwagala: 69 rislis.
Entrada a Buduruwagala: 300 rislis.

Allotjament:
Dormim al Green view Inn, la casa d`una senyora força antipàtica i malhumorada. Ens costa 2000 rislis per nit, la casa és maca i les habitacions són petitones.

Anuncis

Camí a les muntanyes, fora dels circuits habituals

Ja dèiem a l’altre post com vam canviar els nostres plans i vam decidir quedar-nos a mig camí abans d’anar a Polonnaruwa per fer cosetes en aquesta zona. Doncs com ens ha sortit prou rodó tornem a fer canvi de plans però ara ens passem aquesta ciutat a la que total no entrarem i seguim cap avall per anar enfilant ja camí cap a les muntanyes.
Avui és el dia dels busos i és que en total n’agafem 4… Sí,si, i a sobre fem mil coses o sia que no es pot dir que només estem al bus.
Primer hem de parar a una parada intermitja per a seguir camí endavant, cap al Sud. Ens decidim parar a Dimbulagala, una ciutat que no sabem perquè surt a la Lonely antiga però a la nova ni surt. Gairebé ens passem de parada ja que el revisor-venedor de bitllets d’aquests bus és una mica… lent de pensament diguéssim. Però ens baixem a la hora. Portem les motxilotes a sobre i des de baix ja veiem cap on hem d’anar. Des de baix sentiem els mantres i cants religiosos que venien de dalt, pensant com el pobre home no es quedava afònic. Hi ha un temple a baix, amb un petit temple escarvat a la roca. Ens ensenyen un camí de pujada que per uns rocs força ben posats tipus escala ens porten amunt a l’edifici sagrat que hi ha dalt la muntanyeta. Tot i que la construcció en sí no és gaire maca, les vistes i el lloc són forç genials. Després de l’intent de foto de un local (que esborrem de la dolenta que és); el somriure de molts presents (es nota que és dissabte i hi ha molts locals), decidim entrar a l’edifici, on en Manel acaba confonent un nen budi amb una figura i quan aquest es mou gairebé es moren els dos de l’espant… Quin riure!!! Una altra sorpresa que ens enduem és que els cants de sirena que sentiem des de baix, Oh!Sorpresa, eren gravats i es transmetien des de un cutre aparell. No era un home real, quina estafa!!!

image

A baix a Dimbulagala

image

Vistes del monestir de dalt

D’aquí sortim i enlloc de seguir el mateix camí de baixada, segons el consell d’un local baixem per l’altre cantó, seguint unes fletxes blanques (i a vegades liles) que hi ha pel camí. En un moment aquestes fletxes blanques es separen en dos, un camí que segueix baixant i un altre que gira cap a la dreta. Nosaltres primer seguim aquest en busca de coves, però quan duem uns 15-20 minuts amb la motxilota a sobre, cada vegada pujant més per un terreny relliscós i veient que no sabem on ens porta, decidim finalment baixar i tornar cap avall (no sóc gaire aventurer jo, què hi farem 😦 ). Així, anem baixant sense tenir gaire clar on anem ,de sobte el camí es fa molt clar però les pintures desapareixen i uns 15 minuts de seguir el corriol sortim de la selva espessa i ens trobem amb una cova i un camí…. Estem salvats. En aquesta zona hi ha vàries coves habitades, la primera que trobem la més maca de totes. Passem també pel que semblen les runes d’un gran monestir, de les que no queda gaire res.

image

I ara cap on anem?


image

Una cova-casa espectacular

image

Ruines en peu i gratis!


image

Moment artístic

image

Baixant a la carretera

Arribem a la carretera però uns 5 km abans de on hem deixat el bus. Trobem una parada de bus i unes dones assegudes, però quan els diem cap on anem ens diuen que aquí no para l’aurobús que volem i que hem d’anar caminant fins al punt de inici. Quina putada!!! Anem caminant, a la que passa un bus l’intentem parar però els malp….. passen de nosaltres. Afortunadament quan ja crèiem que moriem de calor i després d’uns 3 km, surten del no res uns tractors que porten uns pagesos a resar, i uns d’ells ens recullen i de forma desinteressada ens porten fins al poble.

image

Disfrutant d`un magnífic viatge en tractor

Un cop aquí agafem un tercer autobús que ens deixa a un poble on hi ha un temple, però ens fa mandrota anar. Allà dinem i agafem el nostre següent i últim bus, que ens portarà a Badulla, el nostre destí final. És una ciutat força gran, on arriba el tren de les muntanyes, el deu destí final. Ràpidament trobem un lloc que ens fa el pes i donem una volta per la ciutat, anem a un temple on trobem uns nens que van vestits folklòrics, ens diuen que actuaran a les 10 de la nit. Quan volem anar cap allà ens trobem que el nostre hotel tanca les portes i, com a favor, ens deixen fins les 10 en punt per anar a veure l’espectacle… Fan com una mena de teatre amb un home vestit ranci i que no para de fer el memo, els nens vestits s’ho miren però desgraciadament no els veiem en acció.

image

Posant espelmes en temple budista. Som tan diferents?

image

Folcklore


image

Obra de teatre a l`aire lliure

Al dia següent només llevar-nos anem fins a unes cascades que hi ha a uns kilòmetres de Badulla, el nostre poble de dormir. Agafem el bus que ens deixen a l’entrada. Com tot en aquest país, s’ha de pagar i si ets estranger moooooolt més que si ets local. Entrem i ens trobem un camí molt ben cuidat que va passant per milers de tenderetes que t’intenten vendre de tot. Desgraciadament el sol no ens permet tenir la millor vista dels salt d’aigua, però la veritat és que resulta força espectacular. Ens trobem al camí de tornada un homenet amb una samarreta de la tele i una càmara que sembla d`aficionat que ens fa una entrevista per a que diguem què ens semblen les cascades.

image

Dunhinda falls. Un banyet?

image

El nostre reportero dicharachero

Tornem a Dambulla on donem la volta per un buda enorme i un temple hindú que com sempre ens apassiona i horroritza a la vegada, on veiem una versió de la verge del pilar d’aquesta religió tan hortera.

image

La verge del pilar mode hindú

Seguint camí cap a les muntanyes i agafant un autobús de la zona de l’Hospital de Dambulla, anem fins a un trencant que ens porta caminant uns 3 km fins el Bogoda bridge, no sabíem ni què era però al veure una foto ens ha fet gràcia. Bus amunt per una carretera infernal i un bus a petar; 3 kilòmetres caminant per una carretera plena d’aigua i de sots, on fèinen obres i estava tot fatalític. Al final arribem al pont amb un temple a la roca, on ens tornen a fer pagar quan els locals tenen gratuit l’accés. A més, un gos ens ha seguit i un altre que també es vol arrejuntar es barallen pels nostres favors,ensenyant unes dents ben llargues i esmolades. El pont és molt bonic i el temple també és molt interessant, amb un buda dormint de 2000 anys aprox.

image

El pont de bogoda, una odissea que val la la pena per arribar

image

Paisatges que ens trobem de caminada

A la tornada i quan ja només ens queda un kilòmetre i mig ens passa una cosa ben curiosa, i és que un tuk-tukaire ens recull i ens porta sense sobrar-nos res, essent ell el que s’ofereix… Curiós, molt curiós… Caminem un tros més per arribar a un poble del que surten més busos i al cap d’una estona ja estem baixant, dinem i seguim els nostres camins. Mentre esperem el bus que ens portarà al nostre pròxim destí, Ela, ens anem preparant pel nostre viatge a les muntanyes, que cada cop só més properes…

Despeses interessants (per persona):
Bus Harabana a Dimbulagala: 111 rislis.
Bus Dimbulagala a Badulla: 230 rislis.
Bus a cascades: 40 rislis.
Cascades Dunhinda: 200 rislis.
Bus a Dogoba: 40 rislis.
Dogoba bridge i temple: 200 rislis.

Allotjament:
Ens quedem al Eagle’s nest, un hotel força correcte i net, tot i que poc acollidor i algo fred, sense wi-fi (ai és que ara no tinc la clau, ara la pluja, ara no sé què), però a un preu molt correcte.

Bones sorpreses a Habarana, o com improvitzar pot sortir genial…

Doncs sí, hem sortit corrents de Trinco, de la pluja i de l’habitació ronyosa on hem dormit. En principi el nostre pròxim destí és l’altra ciutat reial que ens queda, Polonnaruwa. Per arribar-hi hem d’agafar un bus fins a Harabana. En aquest trajecte decidim parar i fer nit en aquest poble, ja que sembla ser que hi ha cosetes interessants a fer, el que més ens interessa és visitar unes restes d’un monestir on el més important són els urinaris (ja sabeu com som). Primer de tot com sempre busquem un lloc per dormir i ens en sortim prou bé. La gent que se sol allotjar per aquest poble de pas és per visitar reserves naturals per anar a fer safaris. L’home de la casa ens ven la moto per fer-ne un i nosaltres hi accedim, ja que encara no haviem fet res en tot el matí excepte anar en bus. Dit i fet, tenim mitja hora per dinar i preparar-nos per agafar el jeep i anar a veure animalons (trobarem la rita a la reserva?). Aquí a la zona n’hi a dues, la de Mineriya i la de Kaudulla; segons la temporada de l’any és recomanable una o l’altra. On anem és l’última on ens assegura al 100% que veurem elefants, els animals per excel·lència de l’illa.
Ens ve a recollir un home d’uns 2000 anys i ens acompanya un noiet que treballa a la casa. Just a uns 3 quilòmetres sortint del poble para en sec a la carretera i veiem un elefant menjant herba. S’ha acabat el safari? :O Noooo, seguim fins a l’entrada de la reserva, el noiet i el conductor ens fan tots el tràmits per entrar (comprar les entrades), i ens destapa el jeep perquè poguem treure el cap;  procedim a entrar a la jungla.

image

De safaaaaaariiiii!!!


Anem per un camí amable on ens limitem a esquivar branques dels arbres, però al cap de no res el camí empitjora considerablement representant un perill per nosaltres i per a la nostra preciada càmera. Que esperem? estema la JUNGLE!!!! Sortim un espai obert on veiem el tanc, un paissatge espectacular i un silenci a natura esglaïador. Ens anem trobant paons silvestres, àligues, rèptils, altres aus (que no sabem identificar), una espècie de fura, i vaques domèstiques i yaks. Fins aqui fantàstic, però i els paquiderms? en veiem un parell de resquitllada i finalment un de molt proper. Ja estàvem al·lucinant amb un sol elefant, però el nostre conductor accelera per uns camins encara pitjors quedant nos enfangats (si dins el jeep) i adolorits fins a arribar a la sorpresa final: un grup d’uns 80 elefants. Quedem estabornits per l’impacte que ens suposa, noslatres esperàvem veure uns queants elefants però no tota aquella troupe! Gaudimen en solitud del silenci dels elefants, mirem com juguen, com mengen com es llencen herba a l’esquena, com es pel fang i com criden.

image

Kaudulla, un paisatje captivador

image

Un paó!!!!


image

Elefants jugant

image

Familia d'elefants.

image

El rei del grup

Just en el moment en què marxem comença a caure alguna gota i veiem com s’apropen a la zona uns 5 jeeps plens de guiris com nosaltres. Que bé que hem arribat abans i hem pogut disfrutar nosaltres sols d’aquest moment. Just al tornar ens creuem uns 30 jeeps més anant cap a la nostra zona, el nostre xofer tot ufanós explicant com anar fins al gran grup ;). I ara està plovent ja de valent, per sort nosaltres ja ens tapem i no ens mullem…. Viscaaaaaaaa. La tarda molt plujosa, fa fins i tot por, tot i així jo faig una sessió de ioga (el Llluís no està d’humor) i llegim una estoneta, reposant i tancadets en aquest inn (així n’hi diuen vaja).
L’endemà al matí procedim doncs a anar al monestir al mig de la selva amb els urinaris famosos del que ja hem parlat, el Rittigala Forest. No hi ha altre manera d’arribar que en vehicle privat, així que haurem de barallar-nos amb un tuk-tuk per buscar un bon preu.. Al final resulta més fàcil del què semblava, comprem una papaia pel camí i ens embarquem a l’aventura. Un cop arribem a lloc, ns demanen la voluntat per entrar, abans però valia 1000 rislis per persona (sort que han baixat el preu, ja us podem assegurar que no ho val). El lloc està enmig de la selva i són unes escales que anem pujant fins a arribar als maleïts urinaris, sense res senyalitzat ni res que expliqui què és què. Per aquest motiu ens endinsem muntanya a través buscant alguna cosa més impresionant, allò tan cutre eren els famosos urinaris? Doncs resulta que sí, al no veure camí vam tornar enrere i uns guies ens van assegurar que no hi havia res més a veure.

image

Un rèptil curiós

image

Runes a Ritigala


image

De tarzan de la selva

image

Serà això per pixar? Almenys és còmode...

image

Per fi els urinaris

Total que tornem enrere i agafem el tuk-tuk per tornar, on ens menjem la papaia deliciosa (no us podeu imaginar lo bones que són).
Tornem a Harabana i allà demanem per un temple, un de tants que trobem, bonic perquè té un llaquet on hi ha gent banyant-se (embla ser que la gent es banya a les hores en punt).

image

Temple budista a Harabana

image

Il·luminat per Buda.

D’aquí anem a una petita muntanyeta que trobem i des de la que veiem el llac i elefants esclavitzats portant gent al seu llom. Un d’aquests porta una model que s’està fent una sessió de fotos; és una estampa força còmica (sobretot els shorts de la noia que ens fan veure-li tot el cul).

image

L'elefant i la model


image

Al llac de Harbana

Torna a tocar tarda de pluja, lectura i ioga. Avui per primer cop fem un invent i enlloc de sopar fora menjarem un iogurt que s’anomena curd amb fruita (els nostres estómacs no poden suportar més arròs per dinar i sopar)…

Despeses interessants per persona:
Entrada safari: 4500 rislis.
Tuk-tuk a Ritigala: 750 Rislis.
Entrada a Ritigala: La voluntat.

Allotjament:
Dormim a un inn (així anomenen els locals que tenen com una caseta amb jardinet i tenen alguna habitació arreglada per guiris). No recordo el nom, era a la carretera que anava cap a Dambulla, la veritat és que el lloc estava força bé i el preu era molt correcte. Com gairebé sempre internet inexistent gairebé.

Deepavali a trinco

Avui és festiu a Sri Lanka i suposem encara més a la Índia. És un dia molt significatiu pels hindús, quan celebren que algun dels seus Déus va donar la llum a algun altre. Encara no ens deixa de sorprende la facilitat amb la que els deus hindus i budistes es barrejen constantment a temples i per tot arreu.
Un cop doncs marxem de Minthale agafem un bus que ens deixarà a mig camí de Trinco o almenys així l’anomenen ells. Tot i que la nostra idea era pujar cap al nord ens hem quedat amb les ganes i aquí som, anant a un poble de platja… Les zones de platja de l’est de l’illa son menys conegudes i ara quan anem estan de temporada baixa ja que comencen els monzons.
El moment de parada per agafar el bus a trinco és curiós ja que ens deixen al mig d’una carretera principal d’un poble que no deu tenir gaire més de 5000 hab (Horowpotana) potser i en la que ens miren com si fóssim extraterrestres. De ben segur aquí pocs guiris hi ha habitualment ;).
Després arribem a Trinco i la imatge de la ciutat que ens enduem no és massa bona. És al primer lloc on trobem un nen captaire demanant-nos diners. La gent al sortir del bus no és massa agradable. Tot i que tenim gana i ja és hora de menjar, primer volem trobar habitació i deixar maletes. Anem on recomana la lonely (que s’ha de dir la d’aquest país sol estar poc encertada) i ens trobem una habitació ronyosa per la que ens volen cobrar 3500 rislis. Em faig l’indignat i l’home encara més. L’hi explico que amb la netedat i l’estat de l’habitació amb prou feines en pagava 1000 i ens fa fora. Busquem per la carretera principal i anem cap a la zona de platja on tripadvisor aconsellava un parell de llocs. Realment aquesta aplicació és fantàstica aquí (la putada és que no posa preus, però on sol haver un allotjament n’hi ha mil més). Després de trobar llocs fantàstics per 5000 rislis i altres horribles i fastigosots per 1000, trobem algo que sembla decent per un preu decent al costat del mar.

image

Arribada a Trinco. Buscant hostal

Afamats anem a dinar, hem de tornar a la zona del bus on hi ha els locals de menjar ja que són tots per allí. Dos km més a les nostres esquenes… Un cop menjats, anem a visitar uns temples hinduistes que trobem pel barri, molt coloristes. Hi ha un temple budista i hinduista a la zona d’un antic fort holandès a un km d’on som però decidim deixar-ho per a l’endemà.

image

Temples hinduistes on full

image

Imatges coloristes

image

Temple de cartró-pedra

image

Comprant un mango suuuuperverd

Al arribar al hostal on som ens trobem dues noies xinetes fent un menjar amb peix molt curiós (porten hores fent-lo) i ens preguntem què fan aquí. Després descobrim que una d’elles està liada amb un dels srilankesos de la casa :o.
Anem a la platja de davant de casa i fem una sessió de ioga a la platja després d’un bany al caldo de cultiu calent que anomenen mar i que està algo mogudet.
Al nostre costat hi ha moltes barques i descobrim que són els pescadors que surten a pescar. Ens conviden a anar amb ells, un viatge gratis en barqueta pel mar de 3 hores ens diuen. Nosaltres els donem les gràcies però no… Entrar en un mar remogut de nit, sense veure res i amb una tempesta de fons no és la nostra idea del viatge, encara… Tot arribarà.

image

Què fem a la platja?

Al vespre veiem que la platja s’omple de gent que suposem van a disfrutar-la. Després tornem a la zona del bus on descobrim que pel Deepavali han muntat una mena de fira. Hi ha milers de botigues de gibrells (perquè serà?); el típic joc de llençar anelles a bitllets; una carpa amb serps; una altra amb motos en una mena de semi-esfera; i una atracció com un saltamontes pero a lo cutre.
Nosaltres passejant amb els nostres draps tipus faldilles típiques d’aquí i tothom rient de nosaltres. Però bé, què hi farem. Després preguntem a algú si sap el motiu i la qüestió és que no hem après a lligar-nos bé les faldilles. Anem a sopar, arròs per variar i en Manel demana un pollastrot que està força bo. Gelat de la fira de postres i a l’hostal.

image

Fira de jocs. El timo de l`aro

image

La gent ens mira x portar aquestes pintes

Veiem allí que el què semblava una habitació decent no ho és tant. No hi ha mosquitera, x sort en duem una. Està bastant ple de paneroles enormes i hi ha milions de mosquits. Tot i el ventilador fa una olor a humitat que ens obliga obrir les portes als milers de mosquits.
Tornem a la platja x veure les barques tornant de la pesca i donant sort de no haver marxat amb elles i marxem a dormir.
Una de les principals coses a fer aquí és platja i snorkel però al ser època de monzons la zona de snorkel està tancada i no se’n fa, a una illa parc natural a uns 15 km al nord. Em desperto a les 06 i surto per veure la sortida del sol ja que la platja dóna a l’est. Fa un dia de merda. A les 07:30 quan ens posem en marxa fa un dia de gossos, plovent força i tot tapat… Així doncs, en un hotel on estem incòmodes, en una ciutat que apart de platja poc ens ofereix i amb pluja intensa des del matí, decidim fugir cap a un nou destí.

Preus interessants per persona:
Bus de Minthale a Horowpotana : 70 rislis.
Bus de Horowpotana a Trinco: 85 rislis.

Allotjament: sense nom. Al carrer dyke.
Es un hostaluxo ben maquejat però poc acollidor i agradable. Sense mosquiteres, no funciona bé internet, sense mai ningú a recepció per ajudar. Té de bo la platja al bell davant. Preu:2000 rislis.

Burrocràcis srilankesa sense resultats

Després de passar una hora sota el sol, aconseguim agafar l’autobús que ens portarà a Anuradhapura, el nostre proper destí. Si no hagués estat per una dona srilankesa molt amable, hauriem perdut aquest meravellós autobus.
En unes dues hores arribem al nostre destí, i ara, com sempre, toca buscar un lloc on dormir. Despres de caminar una bona estona sota una calor infernal, trobem la zona de hostals. Finalment trobem el que ens fa el pes. Hem de dir que els preus han pujat força ja que no tenen res a veure amb el que hem llegit ni vist a les guies.
I ara toca fer paperassa. Just el dia que vam arribar, al ministre de defensa no se li va ocórrer una altra cosa que demanar un permís als turistes per anar al nord de la illa. Anem a la policia per demanar què podem fer. Un capo policial molt amable es desviu per ajudar-nos i ens acaba trobant la manera demanar aquest permís. Ara hem aconseguit un telèfon on enviar un fax que ens serà retornat amb la resposta. Mentre esperem aquesta decidim anar a dinar i com no ha  arribat, anem a donar una volta pel poble.

image

Amb el poli entregat i afegits

Anuradhapura és una ciutat sagrada de la illa, i està ben diferenciada entre la ciutat nova i la vella. Avui passegem per la ciutat nova. No té gaire encant, però ens trobem un llac amb unes vistes molt xules(per arribar-hi passem per una zona on més d’una mare tindria un cobriment de cor si ho veiés). També trobem unes botigues on comprar roba que ens fa falta, un típic sarrah o similar que porten els srilankesos. Tornem a l’ oficina de correus, on no han rebut encara el fax que ens fa falta. Aconseguim un telèfon on trucar, però no ens resulta gens útil. Tornem a la policia, el senyor amable ja ho és menys i ens diu que amb el número de telèfon ens espabilem. Comissaria amunt, ostal office avall, perdem la tarda. Al telèfon ens diuen que a aquestes hores no hi ha ningú i que truquem l’endemà al matí. Anem rebentats a casa, potser hem caminat 20 km avui entre amunt i avall.

image

La primera mesquita del viatge

image

Magnífiques vistes del tanc

image

Edifici de captació d'aigua al Nuwara Wewa

És dimarts i ens llevem, el cel està una mica tapat i cauen unes gotes. Just el día que havíem llogat una bicicleta. La ciutat en la que ens trobem està molt separada entre la ciutat nova i la vella, amb autèntics boscos entremig de les dues. A la vegada, la ciutat antiga és molt gran, així que recomanen la visita en bici o en tuk-tuk. Nosaltres ens decantem per la bici. Com no pagarem per orgull i perquè ens sembla injust el preu de l’entrada (a tot arreu on ho hem llegit ens diuen que no val la pena i és que són 3200 rislis per cap, uns 21 o 22 eurazos); decidim visitar i córrer pels llocs per on es pot anar. Al nord de la ciutat hi ha més monuments junts i allí és on et vigilen, però al sector sud els deu sortir més car tenir vigilants i es pot accedir de forma gratuita.

image

Eso es arte con la bici

Així, visitem Vessagiriya, unes roques en les que hi resaven els monjos; el palau de Isurumunuya, un petit palau amb una estupilla i uns jardins força bonics, es pot pagar per entrar però a nosaltres ja ens agrada des de fora; un buda gegant en un centre de peregrinatge que et trobes així de sobte; passem pel costat del Bodha tree (un arbre que sembla ser és molt sagrat perquè surt d’un esqueix de l’arbre on es va iluminar Buda); els jardins reals plens de micos i la Ruwanweliseya dagoba al nostre davant; una altra estupa de la que no trobem el nom i ja a partir d’aquí tot és trobar-nos camins tallats sense ticket entrance. Intentem creuar per alguns carrerors poc transitats però sempre ens acaben trobant i desviant-nos per a que no entrem.

image

Les roques de Vessagiriya

image

Un llangardaix a la carretera

image

Isurumuniya

image

Gran buda assegut

image

Una de tantes dagobes

image

Per quins llocs ens fotem amb la bici

image

Roba estesa

Ja assolellats de tanta estona sota la bici, decidim tornar a la post office on no han rebut cap fax. Truquem al número per trobar-nos una dona que no ens vol entendre; una altra que ens diu que sí que tenim l’acceptació per anar però que no ens l’ha pogut enviar perquè no sap on, intentem dir número de fax sense èxit, algú ens ajuda i sembla que sí però no arriba res. Total una altra trucada i ens diuen que estan dinant, que truquem en una hora. Tornem al nostre llit, per deixar les bicis, dinem qualsevol cosa i intentem que l’amo el nostre allotjament ens ajudi. Tot i que al principi l’hi costa, al final accepta i sembla ser que hi havia un error amb un dels passaports, entre una G i un 6, que a la tarda ens enviaran el fax :o…
Nosaltres volem anar a Minthale, un poble a uns 15 km amb unes ruines on diuen que les postes de sol són precioses, quedem que si arriba el fax avisaran al nostre hostalero i ell ja l’aconseguirà (amb lo fàcil que seria un maleït e-mail). Anem doncs cap a Minthale, abans passant per la postal office on agafem el bus. Mentre anem cap allí comença a caure el diluvi universal i un cop arribem a la nostra parada en els dos minuts que tardem a aixoplugar-nos ja quedem xops de la que està caient, i sense avisar. Així doncs quan baixa una mica, i veient que no hi ha pintes de deixar de ploure, decidim anar a l’altre cantó de la carretera per agafar el bus que ens torni cap a la postal office abans que la tenquin. Anem a berenar perquè encara és d’hora i al entrar novament ja els treballadors riuen amb nosaltres, semblem ja de la família, per dir-nos que nanai de la xina, que ni permís ni res. A sobre l’endemà és festiu o sigui que a joder-se toquen i ens quedem sense visitar Jaffna i el nord de la illa.

image

Arriben els monsons

L’endemà doncs decidim anar a Batticaloa, no sense abans passar-nos per Minthale ja que ve de camí i el dia abans va ser impossible de visitar. Minthale és el lloc on va començar el budisme a Sri Lanka, ja que el príncep d’allà va tornar inspirat del budisme. Així, és també un altre centre de peregrinació. Tot i que l’entrada no és baratíssima, té un preu acceptable i l’afegit de poder pujar a una muntanya amb vistes fa que hi entrem. Primer anem al top of the hill per veure les vistes i d’allà baixem per anar a una dagoba que es troba a l’altre piquet de la muntanya i baixar a la zona més sagrada que és on el príncep aquest es va il·luminar. Hi ha un gran buda, un arbre d’aquests seus omnipresents als temples i una roca a la que es pot pujar. La visita resulta força sorprenent per bo, ens agrada força, sobretot la vista des del cim (si en el fons no podem deixar la nostra muntanyeta, que ja trobem a faltar).

image

Pujant al cim

image

Nosaltres i les vistes del cim

image

Buda i dagoba a Mintihale

image

Fent el burro entre ruïnes

Preus interessants per persona:
Bus Dambulla- Anuradhapura: 106 rislis.
Lloguer un dia bici: 350 rislis.
Bus Anuradhapura- Minthale: 35 rislis.
Entrada Minthale: 500 rislis.

Allotjament:
Saubagya Inn: Prop de la zona on hi ha més allotjaments. Nosaltres anavem al Milano ja que és el que aconsella la guía però havia pujat força de preu i sortia del nostre pressupost. Al final hem aconseguit aquest regatejant una mica per 2000 rislis. El lloc molt correcte i net; el wi-fi on de moment millor ha funcionat; l’home ens ha intentat ajudar força. Està una mica lluny de tot, però com és la norma aquí!

Pel centre de l’illa

Doncs com no sabem cap on anar, anem cap on ens diu el mapa i ens dirigim una mica més al nord de l’illa. La idea és dormir a Dambulla com a base d’operacions i des d’allà veure Sigiriya, una de les antigues ciutats sagrades.
Així, com primer hem vist que volem visitar un temple a la cova a Aluvihara, agafem un bus a Matale i després un altre que en 5 min ens porta aquí (després veiem que si haguéssim agafat un bus que anava més al nord, a Dambulla per exemple, no haviem de fer el transbord). De totes maneres aquest ens surt moooolt fàcil i en 3 min arribem a lloc.
Allà ens trobem un bon home de 75 anys que ens vol portar a uns spice gardens, jardins amb plantes aromàtiques i terapèutiques. Fins i tot em dóna una còpia en castellà d’alguns remeis casolans de preparats que ven allà. Avui no tenim el cos per anar-hi però potser al tornar o si ens sobren dies ens hi acostarem. La veritat que l’home es veu força saludable i 75 anys en estàndard srilankès son mooolts anys.
Paguem per entrar al Aluvihara temple, un temple que no surt gaire a les guies però per un preu decent et deixa unes bones vistes, el nostre primer buda estirat i un paio que després de pagar encara ens demana donatius i s’enfada perquè l’hi diem que ja hem pagat entrada… A 1 km i força amunt es veu un buda a la muntanya. Intentem seguir el camí però després de perdre’ns dos cops, fer 2 pujades sense necessitat amb aquesta calor, desistim i mirem el buda des de baix que és ben bonic.

image

La roca amb buda que finalment mirem des de baix


image

Monestirs a la roca

image

El nostre amic ayurvèdic!!

D’aquí hem d’agafar qualsevol bus que vagi cap al nord per parar a dambulla. I fem el nostre primer viatge en bus dempeus, afortunadament és només una horeta. Veiem una parella de l’est també al bus que quadren al lloc com nosaltres. Quan ja estem a punt d’arribar el bus es para i amb tothom dins canvien en una 10 min les 4 rodes… Al•lucinant i els altres dos gravant amb videocamara en plan oh my god! Lo pitjor és que als 2 km ens deixa el bus per adonar-nos que la zona de guesthouses es troba al costat de la roca, més enllà de la zona de recanvi de rodes. I vaja que toca caminar per la solana 2 km que ens podriem haver estalviat i uns quan tuctuqueros pesats que també…
Després de buscar 2 o 3 lloca i regatejar una mica acabem al Disni village per 2000 rislis la nit (una bicoca pel que anem preguntant…). Sembla una familia que ha acondicionat la casa x allotjar guiris. El millor es que la mare de la familia s’estava dutxant i al veure’ns aparèixer surt ràpidament de la dutxa i ens rep mig embolicada en una tovallola. Veiem que al llibre d’hostes fa dies que no tenen ningú…
La veritat és que el lloc està mooolt rebé.
Anem afamats a menjar alguna cosa i a visitar el que és visitable aquí. El golden temple que és un temple molt nou i kitsch amb un buda enorme assegut, daurat i d’entrada gratis i el temple rock o temple a la roca. Aquest sí que s’ha de pagar però un preu encara passable per les nostres butxaques si treiem mode rata on. Sort que trobem de casualitat el ticket office abaix perquè per arribar al temple cal pujar moooltes escales i un cop dalt hauries de tornar a baixar. Just abans d’entrar has de deixar les sabates i quan les anem a deixar ens diuen que les hem de deixar a zona guiris i pagar 25 rislis per parell. I nosaltres que no, aquí em surt la vena i ja he pagat jo per entrar així que les deixem sense protecció sí o sí. Un altre noi fa com nosaltres i es nega… I els cuidadors de sabates veient que no tenen arguments ens deixen deixar les sabates on ens surt dels…
Un cop a dins disfrutem de les vistes de la zona. El temple son 5 coves amb figures de buda dormint. La segona cova, la més gran, és sens dubte la millor. També tenen mil budes més i pintures precioses a les parets. Hem tingut sort d’arribar a una hora que gairebé no hi ha ningú i disfrutem del lloc. En resum, no és el lloc de la nostra vida però està força bé. Mitjanament recomanable. Just al sortir comença a ploure i marxem corrents per arribar mig xops al hotel.

image

Golden and very hortera temple

image

Buda dormint


image

Monjos budistes fent cua

image

Segona cova. Imprezionant

Avui sopem a l’hotel on dormim. Ens fan un menjar fantàstic i deliciós amb base d’arròs per variar. Almenys és poc picant i hi ha algunes verdures exquisides. Això sí pel què estem acostumats a pagar ens surt caret el sopar a 550 rislis per cap més la beguda.

A l’endemà ens llevem força d’hora i ens dirigim a l’estació de bus on agafem un cap a Sigiriya, una de les ciutats mil•lenàries de l’ illa. Son uns 45 min de bus que ens deixen a la sortida del recinte emmurallat. Hem de vorejar la muralla un tros per trobar l’entrada. Però nosaltres no ens quedarem aquí… Ens neguem a pagar l’entrada tot i que sigui la principal atracció turística de l’illa. 3900 rislis per cap o 25 euros és quelcom que no volem pagar ni trobem just fer-ho.
Així ens dirigim a Pidurangala. És la muntanya del costat d’aquesta i ens toca caminar 2km més envoltant una estona les muralles i després seguint un camí ben indicat. Just al arribar on ens separem de les muralles veiem el que sembla una forma d’accedir al recinte sense pagar però un home que ens observa de la caseta d’un arbre i la determinació que teníem ens fan perdre l’oportunitat d’anar per allà. Després ho probarem.
Arribem a la falda de la muntanya on hi ha un temple budista on s’ha de pagar però una entrada molt més acceptable. Trobem més budes dormint dins de roques i anem pujant escales i finalment trepant alguna roca fins trobar un paisatge que a mi almenys em deixa sense al•lè. Tota la selva immensa als nostres peus, la roca de Sigiriya davant i uns quants embassaments d’aigua. A vegades es poden veure elefants en llibertat però no és el nostre dia.

image

Més budes dormitant

image

Nosaltres i Sigiriya o lion's rock davant

image

Paisatges immensos

A la baixada ens intentem colar pel camí que havíem vist però ara hi ha un guàrdia vigilant que no ens permdt el pas. Trobem més enllà un altre possible punt de pas però no ho veiem clar i tornem enrere. Passejant cap a un poble al costat on hi ha un buda blanc gegant trobem una venedora de mangos que ens pela i prepara el millor mango de la nostra vida. Després pactem amb un conductor de tuk tuk un viatge fins a un tanc. La veritat és que ens porta a un tanc amb una visió genial de les dues muntanyes i ens explica quatre costums. Veiem gent banyar-se al tanc (el què nosaltres diriem embassament), cases en arbres, milers de papallones, un mustèl•lid. Unes vistes impresionants. Ens cobrava 200 rislis (i hem sigut generosos avui) per aquest tour amb el tuk tuk, la nostra primera experiència des de l’ Índia.

image

El millor mango de la nostra vida

image

Paisatges preciosos des del tanc

image

Les 2 muntanyes des del tanc.


image

Vistes del tanc

image

Conduint el tuk-tuk

Tornem a Dambulla després de passejar una estona per la zona i dinem. Després donem una volta pel mercat, com sempre interessant i ple de colors. Ja toca descansar que demà marxem d’aquí direcció nord cap Anuradhapurna.

image

Dona del peix al mercat

Despeses interès:
Bus a Aluvihara: 61 Lkr.
Entrada Aluvihara: 250 Lkr.
Bus a Dambulla: 60 Lkr.
Entrada a Dambulla rock cave: 1500 Lkr.
Bus Sigiriya: 35 Lkr.
Entrada Pidurangala: 300 Lkr.

Dormim a Disni village and tourist inn: 2000 rislis per nit.
Un lloc molt bonic i cuidat amb un parc de gespa fantàstic. Molt recomanable. Menjar molt bo però algo car.

image

El nostre hotelillo

Un dia a Kandy Crush

Volíem titular aquest post com Kandy Kandy però com ja hem vist en altres llocs que està molt sobat finalment hem posat aquest títol, que hores jugant a aquest joc ens n’hem passat unes quantes.
El tren que va a Kandy és força rudimentari i tarda unes 2 hores i mitja (finalment 3) per arribar des de Colombo. En alguns moments del trajecte plou a bots i barrals i sembla que ens haguem d’enfonsar amb alguna que altra gotera dins el tren. Arribem a les 06pm, ja fosc, però per variar amb molta vida al carrer, plens de tràfic i de botigues on comprar qulsevol cosa.
image

image

Al tren cap a Kandy

La zona de hostels queda una mica allunyada, hem d’arribar-nos al llac i d’allà fer una part sud del llac per trobar un carrer pel que hem de pujar i on hi ha la majoria de guesthouses. En trobem vàries però estan com tancades, encara estem en temporada baixa de turisme i trobar lloc per dormir sembla que no serà tant fàcil. Al final en trobem una on després de negociar una mica aconseguim habitació per 1500 rislis diaris (equival aproximadament al canvi a les antigues pessetes, uns 9 euros vaja), al Green View Lodge. L’habitació no és la millor del món, però és neta i correcta. Estem força rebentats, encara ens dura el jet-lag o la calor o el què sigui, així que sopem alguna cosa i a dormitar dins les mosquiteres que tenen els llits.
Al dia següent ens llevem i anem al poble envoltant el llac per esmorzar quelcom, anem a la oficina de turisme on no tenen ni un petit ni simple mapa que donar-nos, no informació ni res de res, això és eficàcia. Per allà ens trobem un temple entre budista i hindú, que no sabem definir exactament (Kataragama Devale). 

image

Vistes del llac de kandy

image

Kataragama Devale

Decidim anar fins a uns jardins botànics (Pradeniya botanical gardens) que es troben a 6 km però decidim ananr caminant ja que estem farts de seure en autobusos o demés. Així, pujem per una muntanya en la que hi ha un buda assegut fàcilment visible des del poble (Asgiriya Maha Vihara), que entrem a visitar, amb unes bones vistes de la zona, i d’allà seguim camí per zona gens turística i seguin el google maps, per carrers per on no passa ningú (i quan ens trobem algún local flipen amb nosaltres, no entenen que caminem per gust); ens menjem la papaia més barata i sabrosa de la nostra vida (en un súper on l’home ens l’obre davant nostre); i acabem passant per un pont penjant digne de peli d’aventures, on provem la nova aplicació del mòbil on podem fer via wi-fi fotos des de la càmara, una paranoia tremenda.

image

Budha pose

image

Boniques vistes del suisse hotel


image

Pescadors pescant sora?

Després hem de caminar 2-3 km més per carreteres secundàries i finalment acabem a una carretera principal. Allà podem agafar dos camins per anar fins als jardins, un que és l’entrada principal i un altre que és uan entrada per darrera per un altra pont penjant on pensem que si tenim sort ens escapolirem de l’entrada (1100 rislis de res). Afortunadament, pel camí que decidim agafar, passem per un parc agrotecnològic on el Manel flipa en colors i per una mena de restaurant local a l’aire lliure on menjar un porridge de verdures i un cilindre d’arròs amb coco deliciosos… I com no podia ser d’una altra manera, ja tornem a ser el centre d’atenció del lloc :o.

image

Menjant sent observats per tots els locals

Amb la panxa ben plena i després d’un passeig entre cultius pel parc agrotecnològic, busquem el pont per creuar el riu que ens porta a la zona de darrera dels jardins. Malauradament a mig pont creuat veiem que s’apropa un guàrdia i ens obliga a tirar enrere, dient que hem de donar la volta per entrar als jardins (una volta d’aprox 2 km, merda!!!). Total que fem bé les coses però quan arribem a l’entrada dels jardins ens entra un baixón (aquest últim tram ha sigut brut, polsegós i amb un sol acollonant del que fins ara ens haviem escapat) i decidim agafar un bus i tornar a Kandy. Allà passejem una estona pels carrers en principi de ciutat colonial, rodejem uns temples gratuits al costat del temple de la dent de Buda (tenen una dent de Buda i per això és un lloc famós de peregrinatge i una estafa pel turista de 1100 rislis que no paguem); vorejem el llac; anem a visitar un cementiri que surt a la guia per algunes de les seves tombes. Anant en aquesta direcció, ens equivoquem de camí i ens trobem en un lloc on els militars fan una dutxa a l’aire lliure, llàstima que ens enxampen i ens fan fora amablement. Arribem finalment al cementiri on presenciem (i afortunadament interrompim) una guerra entre un pobre gos i uns quants monos assassins. Després ens trobem també envoltats d’uns rats-penats de mig metre de llarg ben bé que fan por i decidim sortir d’aquesta escena tan lúgubre amb les tombes de adolescents i tota aquest animalada.

image

Imatges de mercat

image

Un rat-penat que ens ataca

image

M de Maneló mongui

De camí vorejant el llac i tornant a l’hotel ens trobem a milers de persones que ens volen fer anar a un local a veure dances típiques de Kandy, però nosaltres no volem deixar-nos enredar per aquesta típica activitat turistada, sabem que els balls d’aquí són molt típics però també que el que ens oferiran serà una experiència no real i adaptada el guirisme pur. Així anem a l’habitació a descansar i després a sopar al poble per acabar-nos de despedir.

image

Se'ns ha anat el cap o almenys el cabell

Al dia següent visitem un monestir budista gratuït que es troba a la zona dels hostals, molt gran i interessant (Malwatte Maha Vihara) i anem a l’estació de busos al costat de la torre del rellotgen agafem e bus en direcció nord cap a Matale.

image

Malwatte maha vihara

image

Sri lankan wedding

Preus interessants (per persona):
Asgiriya Maha Vihara: 250 LKR
Bus a Matale: 46 LKR.

Dormir:
Hem dormit a Green View Guesthouse, al carrer on hi ha la majoria d’hostals a Kandi ,algo allunyats del centre. Res de l’altre món, ens han fet un preu però el wi-fi no funciona, les finestres no tanquen bé i el lavabo no acaba de drenar. Segur trobeu algo millor pel mateix preu.

Colombo Heat!!

Dia 0 del nostre viatge a ves a saber on per ves a saber quan!
Després de unes quantes hores de vol; escala que es fa inacabable a Doha (per sort ja a la nova terminal, estalviant-nos tot el tema de groc, blau vermell o de quin color sigui…); vol a Colombo on la meitat ens miraven fixament; i un interrogatori de perquè viatjàvem junts, perquè amb la nostra avançada edat no estàvem encara casats i si veniem a conèixer alguna dona Srilankesa; finalment arribem a Colombo. Arribem a les 05:30 am, just el sol comença a sortir i ja veiem des de l’avió que el país sembla força selvàtic i menys poblat o iluminat almenys que la Índia (no podrem parar de fer comparacions, és inevitable).
image

Només sortir de l’avió ja anem captant el què ens diu la gent, són tot just les 06am, el sol està començant a sortir i la calor i la humitat són força importants. Entrem i ràpidament passem la zona de visats amb un personal eficaç, ràpid i amable, amb un somriure a la cara. D’aquí atravessem una regió on et pots comprar des d’una rentadora a terminis fins a una càmara últim model, tot tirat per allà el mig. I així arribem a la zona de les maletes, que ja ens esta esperant a la cinta. Total que en 10 minuts ja ho tenim tot fet. Sortim tant ràpid que no busquem un caixer i al sortri a fora ja no n’hi ha (per si algú confia en caixers, que busqui abans de passar la duana). Canviem alguns eurillos, comprem tarja mòbil per tenir per trucades i internet i cap a Colombo s’ha dit, amb un bus tot luxe, congelats amb l’a/c i que al anar per autopista en menys d’una hora ens hi deixa.
Quan som a l’estació certs records de la Índia ens apareixen. Som a la típica estació de busos, amb un mercat al costat ple de colors, olors i gent a les 07:30am (aquí SEMPRE hi ha gent!!!). Ens ubiquem, estem a Pettah, aprofitem per comprar un adaptador per la corrent i esmorzar alguna cosa. Passejem pel mercat i veiem l’antic ajuntament, la calor es va fent cada vegada més evident. D’aquí anem al barri de Fort, que és on viu el primer ministre i hi ha tot d’edificis colonials i sense cap mena d’encant, amb milions de militars pel carrer. Intentem arribar-nos a un far i una estupa però tot està tant compartimentat que no es possible arribar-hi. Decidim doncs seguir pel què seria el passeig Marítim o la Galle Face Road, per on passejem uns quilòmetres sense ni una ombra, amb un mar que no convida gens al bany.
image

image

image

image

image

image

Arribem a unes galeries comercials on trobem un super i comprem la nostra primera fruita i un refresc, que pendrem en un banc de les galeries comercials sota la furiosa mirada dels guàrdies que no saben si fer-nos fora o no… amb la fila que devem fer, les motxilotes a sobre, imaginem el perquè…Els supermercats aquí, al contrari de l’habitual, són força cars, ja que és on la gent compra coses que no es solen trobar a un colmado normal, articles de luxe i occidentals vaja..
Seguim caminant fins arribar al monestir budista de Gangaramaya , un monestir laberíntic que potser és de les coses que més valen la pena de visitar en aquesta ciutat, almenys de les poques que hem visitat nosaltres. Juguem una estona, comencem a recordar el què és caminar descalç, l’entrada ha valgut la pena vaja. D’aquí som al costat dels jardins Viharamahadevi, on ens dóna un baixón dels bons i aprofitem una ombra per reposar una estona (una hora que hi dormim, i com de bé s’hi està, afortunadament no ens venen a detendre ni res, jeje).
image

image

Passejant pel temple

image

Figura budista

image

Figures geomètriques

image

M'aixafen el cap!!

image

Morireeeem!!!

I és que amb tot això que hem fet i encara son les 13h, passem per davant del nou ajuntament i una mesquita i anem en búsqueda de l’estació d’autobusos per anar a casa del surfer que ens acull, a Borella. Ens trobem a uns 20 minuts caminant, però se’ns fan eterns amb el sol i la calor, afortundament allà trobem un lloc on dinar que ens recuperarà moooolt. I així serà com probarem el nostre primer rice curry, el nostre primer àpat amb les mans (sí,aquí mengen amb la mà dreta i sense coberts, sembla ser que així es barreja millor l’arròs amb els milers de plats ultrapicants no spicy que l’acompanyen). I, com no, som el centre d’atenció d’aquest local on no hi deu haver anat mai cap guiri blanc com nosaltres.

image

Dormint al parc

image

Curry rice que bo!

image

Quin plaer menjar amb les mans

image

Ah que en sabem ???

Com sempre les estacions de bus són fàcils aquí i ràpidament trobem el nostre bus, que ens porta on deu va perdre les espardenyes que és on viu aquest noi surfero. La veritat és que sembla un barri força bé ja als afores de la ciutat. Allà ens rep una noia alemana (el nostre hostatger encara no hi és) que ens ensenya una habitació algo ronyosa amb un llit al terra. Aprofitem per dutxar-nos que ho necessitem i rentem la roba. Al cap d’una estona arriba el nostre hostatger que és una mica curiós i no sabem si l’hi caiem bé o no. Això sí, ens ofereix un tè amb jaggy, una mena de regalèssia per endolcir el tè que el Manel disfruta d’allò més. La idea era anar a menjar a un lloc però es posa a ploure a lo monzònic i ens quedem finalment a casa. Nosaltres volem fer una truita de patates però ens engega i al final fem una cosa fàcil segons ell (que tarda dues hores a cuinar), un rice curry no picant del qual l’hi agraïm la recepta això sí. Després de zopar nosaltres estem morts així que anema  dormir.

image

El nostre primer llit a sri lanka

image

Tè amb jaggy

image

Duo germànic fent curry rice

image

Que bo el curry rice!!!

12 hores després (sí, 12 hores!!!) ens llevem i fem una xerrada, la nostra idea és anar a Colombo a comprar un càmara (la nostra s’ha autodestruït i en volem una ja que la del mòbil fa unes fotos molt rudimentàries) i ell ens havia dit que ens acompanyava però 2 hores despreś nosaltres i la noia alemanya acabem marxant fastiguejats ja que no sembla que arribi mai el moment de anar junts, per lo que anem a buscar el bus i la noia alemanya té un atac algo nazi de la incompetència d’aquesta gent. Finalment trobem un lloc on comprar càmares, trobem la nostra i decidim dinar a l’estació i comprar un bitllet de tren cap a Kandy ja que aquesta ciutat sembla que de moment no té gaire més a oferir-nos. I a sobre ens volen estafar per comprar un drap que es posen ells en forma de pantaló- pareo (2500 rislis, o sia LKR o rupies srilankeses).
Amb la nova càmara i els bitllets de tren anem cap a Kandy a descobrir la capital de les muntanyes que n’hi diuen.
Preus interessants (per persona):
Autobús Aeroport-Colombo: 120 LKR.
Entrada temple  Gangaramaya: 200 LKR.
Tren a Kandy: 280 LKR.