Passejant per les selves de Borneo

Un cop acabat el trajecte paisatjístico-naturo-cultural del Mahakam river, i després de la nostra gran experiència amb el barquer rialler estafador (no tornem a pagar mai més abans de tenir tot lligat i acabat:-( ),ens toca agafar el bus per aquestes meravelloses carreteres kalimantanenques ( encara no sabem perquè i els locals n’hidiuen borneo, però oficialment la part indonèsica es diu kalimantan). Els sube-i-bajes de la carretera, les curves,el trànsit quan ja estem arribant a Samarinda es fan una mica pesats, i més després de 2 dies full-time asseguts en busos o barquetes.
Al arribar a Samarinda aprofitem per intentar anar a buscar una agència de viatges per comprar bitllets d’avió per sortir de l’illa. Una qüestió important a indonèsia és que totes aquestes pàgines de vols indonèsiques no accepten tarjes de crèdit extrangeres, o sigui que toca anar a una agència a comprar el bitllet. Una altra cosa curiosa és que, a vegades, el bitllet d’avió comprat a l’agència és més barat que comprat per internet, o sigui que lo primer noés tan greu.
El problema, com sempre, és que no sempre trobes una agència. Nosaltres des del bus i prop estació n’hem vist una, però un cop caminada una bona estona, ens trobem que sembla un negoci tapadera i ens diuen que no ens ho poden fer, enviant-nos a un carrer farcit de companyies… apa, doncs, toca agafar bemo i plantar-nos allí. També curiós que el noi que ens venia el bitllet estava més preocupat per com arribaríem al vol que nosaltres. I és que en res s’acaba el Ramadà, i això comporta la celebraciò del Lebara o Idulfitri. Aquest pot durar una setmana sencera, però els 2 big days són divendres i dissabte (x a queus feu una idea una mena de nadal i sant esteve on TOTHOM es reuneix amb la familia i gairebé tot està tancat… ens acollona tant, en plan impossible trobartransport,etc… que decidim canviar horari previst x un més tard, x si acaso ens costa moure’ns. Sembla que fins i tot així el noi reca que no arrivem i no ens vol vendre el vol, però al final el convencem i aconseguim la nostra fita. 2 bemos després i arribem a la nostra nova terminal, on hem d’agafar el bus. Portem 7h viatjant i hi ha un bus que surt en 20 min i ens presionen per a que entrem… nosaltres necessitem dinar, sino ja agafarem el següent, que no sabem si surt ni quan surt!!!! Un cop dinats tornem i ens diuen que el bus (que encara és aquí) està full. Vaja,que hem corregut per res. Quan ja estàvem conscienciats d’haver d’esperar mil hores i aprofitar per comprar(hem de dur menjar i aigua pels 2 dies a la selva), es desdiuen i ens troben 3 llocs al bus. Apa a córrer com esperitats, 4 hores per una de les carreteres més infernals de la història, amb bonys infinits, salts, corves, derrapades… i sense assebentar-nos travessem l’equador per primer cop a la vida per terra i tornem per uns dies a l’hemisferi nord!!!!
Just a l’hora de fer-se fosc arribem a Sangatta, portem tot el dia viatjant i el nostre cos ho nota, estem morts!!!! Ara toca caminar un parell o tres de kilòmetres per buscar un hotel. En mirem un parell que tenen els preus abusius pee nosaltres, finalment en trobem un ue tot i ser carot entra dins els estàndards i ens hi quedem. Anem a sopar a un local portat per nois jovenets molt majos, un d’ells que podria ser participant de factor x i ens deleita cantant nyonyades de cançons. Ens fa gràcia que quan diem que som de barcelona, aquest i molta gent apart del club de futbol ens diguin you catalan, nor spanyol!!! A veure si é s veritat i el barça farà més per la independència que ningú….
Dormim com angelets ens aquests matalassos extracòmodes i al matí ens dirigim amb bemo fins al poble del costat on hem quedat amb el ranger del parc per dirigir-nos allí. Hem d’agafar una barca que ens porti, uns 20-30 min de trajecte pel riu.

image

Esperant la barqueta

image

Cap al parc

El ranger, que es diu Mr Udin, ens porta a fer la primera volta pel parc. És el kutai national park i tot i ser petit, i tenir molt males referències, és un dels millors llocs per spotejar orangutans. La qüestió és que els parcs més a l’interior i més ben conservats arbrísticament són també els que han tingut més caça per part d’humans i els orangutans estan més amagats. Kutai té el problema que és molt petit i molt deforestat fora dels límits que naltros visitem per sobreexplotació de bosc, però al ser tant petit i viure-hi musulmans al voltant, mai interessats en la caça de simis, és fàcil trobar orangutans i aquests són confiats. Amb l’avantatge que no sòn en rehabilitació ni res, són realment salvatges…
Realment la selva que trobem està força millor del què esperavem (tothom en parlava taaaaant malament). Quan ja tornàvem al nostre campament base (molt millor del que imaginavem) i després de 2 hores de caminada, quan ja haviem perdut esperances i ens quedavem amb centpeus i un porc que havíem vist, finalment l’esforç d’arribar aquí haurà donat el seu fruit. Ens apareix una orangutana femella, d,uns 20 anyets segons el ranger. Imaginavem tenir-la molt lluny i que s’escaparia ràpid però ella va fent i passa de nosaltres, de manera que ens permet fer-l’hi fotos bé. Ens va mirant tal com nosaltres la mirem a ella. Ens encanta tenir-la tant a prop i tant accessible, veure com menja i la seva vida normal. Orang vol dir persona i utan bosc, per tant ja sabeu perquè l,hi han donat aquest nom. Solen viure sols i només s’uneixen amb la parella per criar. Embaràs nou mesos, esperança de vida 70 anys, comencen a ser fèrtils als 10 i estan amb els pares fins tard… us recorden a alguna cosa? Això sí, cada dia es fan un niu diferent i dormen en llocs diferents i sempre ho fan sobre als arbres per evitar predadors nocturns.

image

Garito on dormim

image

Passejant per la selva


image

Extranys insectes

image

Passareles selvàtiques

image

La nostra amiga orangutana

image

Menjant floretes

Un cop fascinats per aquest cop de sort, tornem a casa a dinar i fem relax tota la tarda, fins al capvespre, om fem una incursió nocturna per intentar veure animalons de la foscor. Una taràntula enorme, milers de formigues fire-ants carnívores, ocells i insectes. Una experiència curiosa, però res comparable a la orangutana.
La nit la passem intentant dormir entre crits que arriben de la mesquita per despedir-se del ramadà. Estar al mig de la selva i sentir els crits és moooolt i molt curiós.

image

Tarántula nocturna

A l’endemà se suposava que el nostre guia arribaria a les 10 després de la festa de la mesquita per trencar el mes de dejú però finalment arriba a les 12, mala hora ja que fa massa calor i els bitxos dormen la migdiada. Anem doncs a fer l’última passejada a la tarda i quan semblava una incursió sense èxit i ja tornàvem sense res, de forma sobtada i a la zona llunyana d’un arbre trobem una taca taronja.
Al principi no es vol moure i ja anem a desistir per veure res, de cop el nostre ranger dóna 2 copets a l’arbre i l’orangutan mascle (ara un mascle) surt del seu amagatall. Sembla ser que els mascles tenen més por dels humans i són més difícils de veure. I de cop, quan menys ho esperàvem, surt una femella del costat, són una parelleta junteta… que monos!!!!

image

On són els simis?


image

Falsa alarma. Macaco a la vista

image

El mascle té vergonya

Total,que la nostra incursió a les selves borneiques ha sigut tot un èxit. Tot i no escapar-nos del tot dels crits de les mesquites, els hem evitat força; hem superat ja el final del ramadà i a sobre hem vist 3 orangutans i taràntules. Ens despedim del nostre amic Mr. udin que ens acompanya fins on hem d’agafar el transport que ens portarà a Balikpapan.

image

Mr. Udin i nenes que voken foto

El viatge a Balikpapan, que havien de ser unes 5-6 hores, es converteixen en 10-12 hores de malson en una carretrea horrorosa, cues infinites al passar a Samarinda (al final odiarem aquesta ciutat, que no ens ha domat gaire bon feeling) i l’arribada a la ciutat més cosmopolita de Kalimantan.
Balikpapan és una ciutat mega-cara, ja que té petroli i apart de trobar-nos ja de nit, buscar un hotel de preu mitjà se’ns fa impossible, tot està ple i ningú ens vol fer una habitació pels 3!!!! Al final hem de pagar 2 habitacions extra-cares!!!! És el preu d’estar en una ciutat cosmopolita.
Al matí següent, i després de veure que realment tot s’emplena molt durant aquest període vacancil dels indonèsics (la setmana després del ramadà sembla que és una bogeria), truquem a milers d’hotels a yogyakarta fins que trobem un on ens poden acollir. Anem a dinar al costat del port, a un lloc poc fashion però molt bo i ahradable amb un es campur fantàstic i ens dirigim en bus a l’aeroport per 2 xavos on agafarem l’avió cap a Java. Quins nerviiiiiiis. Nou canvi d’illa. Yogyakarta, allà vamos!!!

image

Cosmopolita balikpapan

image

Dinant a peu de platja

image

Preparant un magnífic es campur

On the way to kalimantan. Wilderness as its best part 2

Comença el dia dos a Tanjung Isuy. Hem quedat a les set amb el barquer perque és l’ única manera de desplaçar- se per aquí però arriba quasi tres quarts tard.
Comencem la nostra aventura aquàtica esperem que aquest cop sense problemes amb la barca.
El matí està tot emboirat però rapidament marxa i ens teobem altra cop atravessant el mega llac on els pescadors ja son fent feina. Aviat arribem a un riu estret anomenat Ohong i de sobte en apareix un poblet “aquàtic” molt bonic on la gent feineja. La vida té lloc a la plataforma flotant on hi ha una letrina amb el forat al riu i on la gent fa de tot: es banya, renta la roba, neteja el peix i el deixa secar al sol i on va de ventre!

image

Neteja de peix matutina

image

Casetes de fusta

image

Començant la dutxa

image

Això sí que no és tenir intimitat

Passem a tocar de la gent i em dóna la sensació que estem invaïnt el seu espai personal.
Fem moltes fotos, menys a les dones dayak que per motius estètics, creiem, van amb la cara emblanquinada amb una pasta  i esquiven l’ objectiu de la càmara a diferència de la resta de la gent. El Lluis, però ha aconseguit agafar- ne alguna de lluny.
En algunes cases veiem que hi tenen una cigonya negra lletja lligada per una pota, que mes tard descobrim és un símbol pels Dayak i fa de guardiana del peix que deixen cada dia bo i net.

image

Cigonyes negres

Un cop passat Ohong anem seguint els meandres que ens van apropant a la selva. Cada cop hi ha més arbres i comenc a veure bestioletes que habiten per allà. Els ” kaka” són uns ocells de plomes molt vistoses de blau intens i cap multicolor que es dediquen a creuar el riu molt aprop de l’ aigua. N’ hi ha un que sembla que ens vagi acompanyant en el nostre trajecte riu amunt.

image

El nostre amic Kaka

Al cap d’ una bona estona per fi trobem monos ronya pel Lluís, o macacos per la resta de mortals.

image

Monos ronyes

I per fi…els nassuts!!! Es mouen molt ràpid i sembla que la familia que trobem es disposa a creuar el riu pels arbres.

image

Nassut molt mogut i borrós

Arribem a un poblet, de riu també, petit i lleig com ell sol per estirar cames i fer servir un dels lavabos flotants. Pugem unes escales que dien a la pasarel.la del poble i allà hi ha un home amb el seu restaurant- moto que fa uns pintxos rarets sucats amb crema de cacauet.

image

I seguim riu amunt

image

Nens jugant al poble

image

Venedor de pintxitos

De camí cap a Muara Muntai, on farem nit, veiem dues serps d’anells dorats ( aquest es el nom, al menys en anglès) que estan enroscades en una branca d’ un arbre al costat del riu. Només pensar que es llancin dins la nostra barca em posa nerviosa.

image

Les nostres amigues les llúdrigues

image

Serp a la copa de l'arbre

Arribem a Muara Muntai afamats i dinem a un dela pocs llocs on serveixen dinar, el ramadà aquí va fort i tornem a la barca amb un sol de mil dimonis i el cul quadrat de tant seure per veure dofins d’ aigua dolça, fracassem en aquezta missió. No es pot tenir tot nassuts, serps i dofins.

image

No veiem dofins però almemys veiem un black monkey

En tornar a Muara a les sis de la tarda, el poble és mort!!! Tot està tancat. Ahhh!!! I que soparem? Doncs plàtans, ladies and gentlemen.
La nit la passem amb un espectacle de cacofonies extremadament altes provinents de les mesquites i d’ un element nou, un grup ” musical” que es dedica a despertar a la gent perque faci les pregaries. Jo amb taps i tot sembla que tingui l’ altaveu a l’ orella.
Ens llevem, fem un tè i un plàtan ja que tot continua tancat i vinga, som- hi que el barquer ens espera a les 6 o això creiem.
A les 7 surt el bus de quatre hores i el trajecte en barca és de mig horeta.
Heri, el barquerito, is nowhere to be seen, així que després de 10 minuts de cortesia li fem un truc. Dormia.
Passa un quart més i el tio no aprerix, l’ hem tornat a trucar però el tio ja no contesta. Si perdem el bus o no hi ha lloc haurem de quedar- nos un dia més atrapats auara Muntai, cosa que no ens entusiasma gens.
A l’ embarcader de la botiga una senyora ens diu que agafem una altra barca i vinga, pugem. El nou barquer va a màxima velocitat. He de dir que el riu Mahakan de bon matí té un aire de misteri amb una broma baixa que fan que la nostra contrarellotge al lloc del bus sigui més emocionant. Arribem a les 7 en punt ! Ufff! Correm a agafar el bus, ens asseiem i el bus no marxa. Fins ara tots han estat puntuals. Passen deu minuts i continuem allà. Baixo al lavabo flotant perque sinó de camí a Samarinda moriré i quo em trobo que acaba d’ arribar? El barquer Heri que al veurem li canvia la cara. En lloc del lavabo vaig cap a ell i li dic el nom del porc, cosa poc efectiva quan no t’entenen però jo em quedo molt a gust. Com és pot ser tant irresponsable. En un tres i no res el noiet aquest caradura desapareix del mapa.

image

Boira matinal fantàstica

Jo he proporcionat entreteniment matinal a total la gentada al lloc aquest desolat que segurament han agraït. El Manel i el Lluís Asseguts al bus no s’ enteren de res.
Finalment sortim cap a Samarinda on intentarem anar fins a Sangatta, la ciutat aprop del parc de Kutai, però això ja és un altre cantar.

On the way to kalimantan. Wilderness as its best part 1

Em toca escriure post. Després dels funerals torejans hem anat a Pare- Pare a agafar un ferry de quinze hores- que estan molt bé segons el Manel i el Lluis ja que tenen llits amb endolls i son momt nous. Mmm…
En arribar al port ens han passat com a bestiar per un control i ens han possat un braçalet ben igual als del de tot inclós on hi diu Balikpapan. Això sembla que promet. Per pujar al vaixell es una lliuta entre els “porters” carregats amb paquets corrent i gent que mor per pujar.
Emocionats hem anat a buscar el nostre llit, que al bitllet està numerat i aquí comença la meva estupefacció. Una sala amb uns camastros en filera amb uns matalassos de plàstic estripats enganxifosos i amb uns bitxos fastigosos ( paneroles= cucarachas) passejant- se per allà. Però no ni una ni dues, sinó moltes. Ahhhh!!!! I a sobre només trobem lloc davant del lavabo. I aquest es un Pelni que teòricament estan bé.
Deixo la motxilla i decideixo sortir a fora a que em toqui l’ aire, i per mentalitzar- me del que m’ espera.
Però a vegades l’ univers et somnriu i un home amb mono blanc em fa pujat a primera classe i ens ofereix un camarot pels tres i de franc. No sé si perque som els unics bules – estrangers- o perque ha vist la meva cara de terror.

image

Imatges-resum del viatge en pelni

Un cop arrribem a Balikpapan, la capital de Kalimantan la part indonesia de Borneo, agafem busos cap a Samarinda on l’ endemà comencem la nostra aventura pel riu Mahakam, el segon més llarg d’ Indonesia amb més de 900 km navegables.
Decidim contractar una barca amb motor que ens portarà pels llacs i rius mes petits ja que és així com podrem veure millor animals que només es troben a Borneo i molts d’ells en perill d’ extinció, com el Nassut, l’ animal preferit del Manel d’ un llibre que tenia quan era petit.

image

Menjant gambot

image

Samarinda, l'istambul indonèsica?

Després de 4 hores eternes i encabits a un bus atrotinat com sardines anem de Samarinda a Kujung, la terminal de Muara  Muntai on ens espera la barca.

image

La llanxa ens recull

El riu Mahakam es impressionant i té llocs on fa un quilometre d’ ample. Després d’ una horeta de recorregut, Houston tenim un problema, el timó de la barca es trenca i no podem continuar. Una altra barca que passa per allà ens remolca fins a Jantur on hi ha un taller flotant de motors de barques. Sembla que n’ hi haurà per estona i decidim anar a donar un volt pel poble, que es limita a una passarel.la al llarg del riu a cada banda amb cases en filera.

image

Escena riuenca

image

Heu d,anar al toilet?

image

Moments al riu

image

Houston we have a problem

image

La grua

image

El nostre taller

Som la sensació. No crec que haguin vist gaires ” bules” i primer, tímids els janturians ens miren però com que ens toca estar hi una bona estona comencen a venir families en comitiva perque ens fem fotos amb ells i sobretot amb els fills.
Ha estat una estona molt curiosa.

image

Únic camí a la civilització

image

Miro la vida passar

image

Nens al crit de bules bules


image

La nostra nova adopció

Ens posem en marxa i aviat arribem a un lloc espectacular, el llac Jempang, que és grandíssim.
Aquí fotos perque us en feu una idea.

image

Llac infinit

image

Pescant al llac

En trabessar- lo arribem fins a Tanjung Isuy, un poblet Dayak amb un moll que fa un pelet de por, el primer que veiem es una casa carbonitzada.
En allotgem en una longhouse, construcció típica d’ abans de fusta i terra de canya on hi vivia tpt un poble, que havia de ser petit. Som els únics al lloc, que es molt agradable amb una taula comunal i una terraça al camp, que en època de pluges deu convertir-se en un mini llac.

image

Port cremadillo


image

Al nostre allotjament

image

Tanjung issuy i les seves cases

image

Great sunset

El lloc m’ encanta, però les mesquites i les cantades eternes a totes continuen acompanyant- nos. No crec que en aquest viatge puguem disfrutar del silenci

Ruta final per les muntanyes torajianes

Per variar, ens llevem força d’hora al matí i ens deleitem del bon esmorzar que ens faciliten aquì a la guesthouse Maria. Unes torradetes ben untadetes amb mantega i un tè força bo…
Avui la idea és tornar a fer ruta de pobles, però més encarats cap a la zona nord de les muntanyes. Primer, però, ens encaminem cap al mercat grande Rantepao, un mercat a 2km i que es celebra cada 6 dies, i on la venta principal són els bous. Caminem doncs pels outskirts deRantepao, arribem al mercat ple de vida, aprofitem per comprar menjar, anem a observar els bous en venta, tots en un replà obert però tant densament poblat que no es veu res…
Al costat del mercat hi ha l’estació de busos des d’on surten els kijangs que ens portaran a les muntanyes. Hem d’esperar, però, que el cotxe s’ompli i una bona hora i mitja no ens la treu ningú esperant. Finalment, el cotxe surt i passem per uns paisatges excepcionals, uns pobles ruraaaaaals ruraaaaaaals, arrossars en terrasses, carreteretes mínimes i unes vistes espectaculars. Arribem a Batutumonga (fantàstic nom) i el cotxe ens deixa amb unes vistes precioses dels arrossars i la plana de Rantepao al fons.

image

Arrossars pujant amb el cotxe

image

Cada vegada més terrasses

image

Vistes des de Batutumonga

Ens carreguem d’aigua i comencem la nostra caminadeta per una carretera on gairebé no passa cap cotxe. Ens dirigim a un poble que es diu Lokomata, on per variar hi ha milers de nínxols a les roques. De camí anem trobant moltes pedres farcides de tombes, terrasses i més terrasses d’arròs, una celebració d’un casament (està bé celebrar quelcom feliç entre tanta celebració de mort) al qual no ens conviden però xafardejem una mica com va… la parella que es casa es troba incòlumne en una mena de podi; els convidats menjen asseguts al terra al voltant menjar que ells mateixos es porten; i un home que desafina amb un micro posa la música (suposem guarden calés i grans fastos per quan es morin…).
Seguint camí i uns 4km després arribem a un lloc on, per sort, evitem pagar entrada perquè no hi ha ningú i que té una altraroca plena de nínxols. Ens trobem uns altres turistes amb guia que són catalans i que alucinen quan veuen que hem vingut sols i caminant por estos lares (com es nota que sou joves ho repeteixen vàries vegades…).

image

Impresionants vistes del cami

image

Nínxols de camí

image

Edifici mortuori a Lokomata

image

Lokomataaaa

Tenim una ruta que d’aquí ens portaria a Pana (el nostre pròxim destí) per uns camins, però la gent local i el guia dels catalans ens diuen que ni de conya, que el camí és massa difícil de trobar i ens perdriem. Això vol dir tornar enrere uns 4 km i anar a Pana per la carretera. Les vistes són molt maques, però, i el camí se’ns passa volant. Aprofitem per dinar en una roca el nostre arròs amb peix empaquetat.

image

En terrassetes...

image

El nostre lloc de menjar

El nostre interés per anar a Pana és doble. Primer, perquè té un altre lloc per visitar, en aquest lloc amb baby graves (tomba de nen); segon, per acostar-nos cap a Rantepao. Aquí sí que ens toca pagar entrada i està el loc força descuidat. Busquem i rebusquem el què haviem vist en fotos de taüts petits penjats d’arbres. Però després veiem que les baby graves són baby grave i que aquesta és un forat en un arbre enlloc d’una roca amb 4 caramels dins i poca cosa més (hi ha dos tipus de baby graves, nínxols en arbres enlloc de roca, que és el nostre cas però que sense porta ni res no impresiona gaire; i lo que dèiem i esperàvem veure de mini-taüts penjant dels arbres).

image

Dolmens de camí

image

La decepció de Pana

image

Graveyard amb donatius

Seguim camí avall i baixem i baixem infinit, passant per arrossars i més arossars, cases, un poble on s’ha celebrat un altre enterrament… i finalment trobem un kijang que ens portarà fins a Rantepao… cansadets de tanta marxa, anem a sopar uns mie goreng/kuah boníssims i a dormir.

image

Foto-resum meri, amb imatges dels plats de bambu del dia abans

El dissabte ens llevem ben d’hora per agafar el bus que en portarà a Pare-pare. Per variar va ple i la Meri té al costat una fantàstica senyora amb la que al principi es fan amigues però després no tant. L’obsessió de la senyora de posar-l’hi els peus nus a la falda; d’ocupar-l’hi el seient per tenir unes galetes que ha comprat al seu seient; i tirar-l’hi mocs quan estornuda no ajuden precisament a forjar una preciosa amistat.

image

Meri i la seva nova amiga...

Quan finalment arribem a Pare-pare, caminem uns 200 m, dinem a l’únic lloc que trobem (molt bé, per cert) ja que aquí la població torna a ser de majoria musulmana i és més difícilamb el tema Ramadà; i ens embarquem (literalment) cap a la nostra pròxima avertura a Kalimantan o Borneo indonèsica. El què ens trobarem dins el vaixell ens ho explicarà de primera mà la més afectada en el pròxim post!!!!

image

A punt d,'embarcar al vaixell

Rutilla pel sud de Rantepao: pobles típics, arrossars i coves-nínxol

Avui dijous ens llevem al matí i fem rutilla per la zona propera de Rantepao, el poble on estem afincats durant la nostra estada torajiana.
Primer caminem per una carretera principal, molt poc atractiva i amb molt de trànsit, però és el que hi ha. Passem per l’oficina de informació turística on ens donen un altre mapa de la zona (ens n’han donat milers, cap de potable i que s’assimili a la realitat) i la dona ens respon de forma molt eficaç a 3 o 4 preguntes que tenim (per fi una oficina turística que potser funciona i tot).
En el nostre camí hi ha un moment que deixem la carretera principal i passem a una altra carretera menys transitada i amb boniques vistes d’arrossars. Finalment arribem a Kete Kesu, el nostre primer destí, un poble amb cases típiques torajianes molt ben conservades i unes coves amb un mort al seu interior. Aquí tot està pensat pels morts, envoltats de calaveres i òssos sense parar…

image

Boirets i resol matinal

image

Arrossars

image

Kete-kesu

image

Aqui surt un cap

image

Envoltats de tombes

image

Signes de mort

D’aquí agafemun altre camí que no tenim molt clar però que anar demanant ens porta al nostre següent destí,estalviant-nos una gran volta i caminar per la carretera. Anem cap a Londa. La gent al preguntar és molt maca i simpàtica i de seguida ens assenyalen cap on hem d’anar.
Fem una parada tècnica per menjar, reposar de la calor i hidratar-nos amb una senyora molt agadable i anem passant cada vegada per paisatges més i més preciosos d’arrossars, muntanyes càrstiques, pobles, etc… Uns kilòmetres després i arribarem a Londa. De camí, però, ens trobem uns curiosos animals. Els galls i gallines aquí fan un cocorico que acaba amb un riure ben extrany i divertit. Ens informen que són les gallines sulawèsiques, que fan totes aquest riure curiós i encomanadís.

image

Més i més arròs

image

Boniques muntanyes al fons

Londa és un petit poble on després de passar per caixa (com tots aquests pobles d’aquí) entres en una zona amb coves i gent enterrada en aquestes. Hi ha una tarima amb tot de ninots com de cera (repoduccions dels morts que fan per la cerimònia i que coloquen enlloc de la nostra foto, a vegades canviant-los la roba. Dins la cova està ple de gent, viva visitant i morta rodejada de cigarretes i dolços i altres coses.

image

Entrada a la cova de Londa

image

Figures de gent enterrada aqui

image

Cadàver dins la cova

Un cop hem acabat i els locals es fan fotos amb nosaltres, anem fins la carretera, on ens menjem un bakso i agafem un kijang que ens portarà fins a Lemo, el nostre tercer i últim destí del dia. Aquí els paisatges entre els arrossars són encara més espectaculars i aquí la gent no comparteix cova com en altres sinó que els fan nínxols a la pedra excavats…. com tot el que hem vist avui, molt curiòs i extrany, ens encanta veure aquestes diferents formes de fer.
Al vespre, aprofitem i ja que hi som, després d’aconseguir els bitllets de vaixell per a la nostra nova etapa viatgera, anem a sopar a un lloc de menjar tradicional i menjem porc i pollastre cuinats en canyes de bambú, molt especiats i molt bons (sort que ens han avisat abans però que els has de demanar amb unes 3 horetes d’antel•lació).

image

Camí a Lemo

image

Entrada a Lemo

image

Paisatges que deixen sense alè


image

Nínxols a la roca

image

Foto-resum del dia by meri

Dia d’enterrament torajiano

Després de 9h de bus fantàstic, amb molt espai, a/c i parades cada 3hores arribem amb la lleganya encara posada i la gent ja ve a buscar-nos a l’estació de bus per fer negoci amb nosaltres. Encara estem massa adormits i prioritzem buscar lloc per dormir, que trobem amb poca estona (per fi una habitació triple).
Aquí ens trobem una il•luminada que ens parla d’un trekking que farà amb un guia per anar a veure una cerimònia d’enterrament. A nosaltres ens venen també a atacar per portar-nos a una d’aquestes cerimònies, però els preus que ens demanen són massa alts. Sembla ser que avui és un bon dia, ja que estan celebrant enterro d’alguna familia rica i important…
Tot i que no ens entusiasma la idea, agafem guia ja que veure una d’aquestes cerimònies per lliure pot ser complicat (s’amaguen molt bé entre ells on són per a que els necessitis per arribar-hi; sense guia pots actuar de manera irresponsable davant d’ells i fer quelcom malament…). Això sí, agafem un disposat a dur-nos amb transport públic per no haver de pagar conductor extra.
Estem a tana toraja. És una regió on viuen els torajos, una gent amb unes creences sebre la mort força especials. Són cristians i alguns d’ells animistes. La seva visió de la mort és curiosa i això els ha fet famosos. Diguéssim que el dia de la seva mort és el més important i han de preparar per tenir una bona vida posterior.
Per ells és molt important l’enterrament del mort. Normalment l’enterraven i/o enterren en forats excavats en roques (es una zona de roca càrstica). La cerimònia prèvia a l’enterrament també és molt important i hi acudeixen tooooooooots els familiars possibles, encara que visquin a Papua o qualsevol indret recòndit. I com ho aconsegueixen? Fan un enterrament en diferit, com el sou d’en Barcenas.
Un cop la persona es mor, el primer que fan és córrer a l’hospital per formolar-lo i el tornen a casa, fent un primer enterrament molt escuet i poc important. El cos es queda a casa fins a l’enterrament real, que pot ser al cap d’un any, dos anys…. un munt de temps, el necessari per construïr el forat a la roca; reunir tota la familia… solen organitzar més durant juliol iagost ja que per ells és temporada seca i la possibilitat de grans diluvis baixa molt. Durant aquest període en el que hi ha un mort a casa, un drap blanc a la casa assenyala que allí estan pendents de la gran festa.

image

Drap blanc=muette

Cada poble habitualment ja te l’espai on celebrar aquesta festa d’enterrament oficial. Un enterrament pot durar entre 4 i 10 dies segons categoria i pasta del mort. Els primers dies són la desfilada. Cada familia que acudeix passa per una caseta. Aporten porcs i búfals de regal, que solen oferir als fills del mort ( i aquests apunten què ha portat cadascú per després no ser menys. Quan entreguen els porcs, enmig de balls cerimonials i altres (les famílies a més han de pagar un petit impost per porc que porten, que en principi serviran per mantenir carreteres i infraestructures del poble), hi ha gent encarregada de matar-los d’una punyalada al cor. La meitat dels porcs són rostits i cuinats, l’altra meitat s’encarrega la família d’endur-se’n la carn a casa.

image

A l'entrada esperant per pagar el porc

image

Carregant els porquets

image

Caseta per inscriure i pagar impost

Un cop han passat uns dies de desfilada, ve un dels moments culminants dels enterraments. Fan una mena d’espectacle amb búfals i els acaben matant, com una mena de corrida on molts hi participen. Els búfals són també regals, alguns d’ells portats per la pròpia familia. Una curiositat és que els búfals albins són mooooolt més valuosos i un enterrament amb un búfal albí dóna una senyal d’status important, ja que poden arribar a costar l’equivalent a uns 30000€, total per mtar-lo al cp de res (i per standards indonesis 30000 € és molt més que per standards europeus).
Un cop ha passat això, uns dies després,amb balls tradicionals i festes de dia i de nit, menjar, xerrar amb la família, acaben enterrant el mort en un forat en una roca per tal efecte o, segons en quins pobles, en una cova. Sempre l’enterren acompanyat de cigarros, caramels i menjar, valuables que pugui necessitar el mort en la següent vida (o mort).
Nosaltres tenim la sort de coincidir amb un enterrament high society. Estem en el dia gran de la desfilada segon el nostre guia (no sabem si real o per vendre’ns que hi vulguem anar avui mateix). Agafem un kijang que ens portarà fins al trencall cap al lloc de la cerimònia. Només arribar ja veiem camions i camions passant amb porcs, búfals i centenars de gent vestit de negra. Ens arribem a lloc, entre cases típiques torajianes. Primer trobem una entrada amb un cartell de la foto del mort i els dies de l’enterrament, com si fos un acte o programa de festa major. Just passada la porta, un lloc on les famílies apunten els porcs i els búfals que porten i paguen els impostos corresponents. Després un gran pla amb milers de casetes, on hi ha el mort, i tot de casetes numerades amb els convidats i les famílies. En el nostre cas, hi ha unes 60 seccions (potser hi caben unes 50 persones a cada lloc, ni imaginem la gent que hi ha).

image

Esperant la festa

image

Centenars de persones

image

Aburrits esperant una nova familia

Per torns, les famílies van entrant. Primer un micro anuncia els components de la familis i la procedència. Després uns portejadors porten tots els porcs i búfals que aquesta família aporta i els situen al bell mig de tothom. Un cop la gent admira els regals, comença la música, amb uns personatges obrint el pas vestits de forma curiosa i tota la familia, primer les dones i nens, després els homes… tots junts fan via al lloc presidencial, on hi ha la imatge del mort (una figura com de cera, bastant ben feta en el nostre cas). Allà els serveixen tè i galetes i mentrestant uns altres ballen i toquen els tambors i uns instruments de percusió especials (és curiós que les que percuteixen són les dones i els que ballen són els homes).
Un cop s’ha acabat això, que no dura pas poc, agafen els porcs i els porten a matar i rostir i guarden els búfals pel dia que toquen aquests. I una altra familia es prepara. En un punt arriba la hora de dinar i es menjen porc infinit que alguns s’han posat a cuinar i l’endemá segueixen amb més presentacions i desfilades familiars.

image

Bou albí caríssim

image

Un cop entrat bestiar, entra familia

image

I van entraaaant

image

Balls cerimonials sosos

Nosaltres quan ha acabat un dels cicles, morts acalorats pel solamen que fa, donem una volta per veure una mica què s’hi cou. Després el guia ens porta a les cuines per veure a les dones que estan cuinant, fent té i milers de galetes. Allà ens fa dlnar el cartró de cigarretes (un obsequi que has de donar per agraïr que et deixin entrar a la cerimònia) i a canvi ens dónen tè i galetetes. Intenten comunicar-se amb nosaltres, fan bromes, riem una estona i finalment els donem les gràcies i marxem. Això sí, ens demanen veure com ón kes nostres monedes, els hi ensenyem alguna i quan els diem que se les poden quedar de record es llancen totes com si fossin posseïdes pel dimoni per agafar-les!!!! Embogides elles.
Així doncs, passem el nostre dia en la cerimònia torajiana. Tot un punt i quelcom curiós de veure i viure, amb força turistes admirant el mateix, però sabent per segur que no és res que facin per als turistes, sinó una cerimònia autèntica i que faran amb o sense guiris…

image

Un lloc enorme

image

Rostint el porquet

image

Dracules nens d'enterro

image

Cuinant en canya de bambu

image

Tè i pastetes


image

Nou resum

Arriben visites!!!!

Doncs sí, després de més de 4 mesos, finalment tornem a tenir visites… Anem fins a l’aeroport per buscar la germana de l Manel, destrossada per 2 dies de vols i 4 escales per arribar a Makassar. Tornem fins a l’hotel i la deixem dormir.
Al dia següent, ella insisteix en visitar la ciutat, tot i que el jet-lag la traiciona una mica 🙂 . A més, no l’hi ha arribat la maleta, i no sabem quan arribarà, de manera que anirem al mercat a veure si trobem quelcom de roba.

image

De compresal mercat

Primer, però, toca esmorzar, i la portem a una paradeta de menjar del mercat (sort que la pobra no té gaires manies) on un gado-gado com sempre boníssim ens deleita. Després volta per l’estrés del mercat, avui és dissabte i sembla es troba en máxim explandor. Trobem parades enormes i botigues de roba, però totes elles amb roba de talles minis, adequades a tamany local però no a tamany europeu.
Desistim doncs de la roba. Anem al carrefour (encara estem emocionats que n’ hi hagi…) i després a les oficines de pelni (la companyia oficial nacional de vaixells). En Lluis no es volia perdre la zona de Komodo i buscava la manera d’arribar-hi, però tots els vaixells en les pròximes tres setmanes van plens. Això passa perquè s’acosta el fi del Ramadà, i quan aquest s’acava, tothom es mou per anar a veure les famílies (una mena de Nadal musulmà), fent el transport entre illes relativament complicat… Així doncs, el destí no vol passar per Komodo, s’haurà de buscar una alternativa… i Borneo sembla la més lògica i fàcil!
Tornem a visitar el fort Roterdam per a que la Meri el vegi. Aquest cop no ens deixem enganyar i no donem cap donatiu a l’entrada, pafuem l’entrada la museu per veure’l per dins, tot i que tampoc és massa interessant. Veiem una mica de la cultura dels bugis o homes de mar de Sulawesi; i dels torajas, una cultura cristiana a les muntanyes amb uns rituals d’enterrament curiosos i molt cars.

image

Germansal fort roterdam

Després d’una migdiada per fugir de la calor i ajudar al jet-lag de la nostra visita, anem a donar una volta per la platja de pantai losari altra vegada. Avui al ser dissabte l’ambientillo és encara major, sembla que gran part de Makassar és aquí per aprofitar la brisa marítima i refrescar-se una mica un cop s’ha post el Sol. Tornant a l’hotel veiem milers de bars de karaoke tancats, i un home ens explica que al ser ramadà ni festa ni sexe i que tots aquests locals han de tancar (un mes sencer de vacances forçoses vaja). Després de vàries trucades infructuoses, seguim sense saber res de la maleta de la Meritxell.

image

Ponme una T

image

Ponme una O

image

Foto-reportatge Meri

El diumenge ens llevem ben d’hora al matí i ens acostem al mercat on hem d’agafar un pete-pete o bemo fins a terminal de busos. Els carrers estan deserts i no trobem un sol lloc per menjar… Amb la gana que tenim, però mira tot està tancat i sembla que els carrers no tinguin vida a les 07 del matí. És extranys ja que fins ara, per tot arreu on hem estat, la vida començava molt d’hora, però sembla ser que aquí no.
Agafem el nostre pete-pete i un cop arribem a la terminal trobem centenars de cotxes esperant públic per anar a Bira, el nostre pròxim destí. Una forma molt popular de moure’s per aquí és aquesta, el kijang que n’hi diuen ells, un cotxe gran transformat en un cotxe per 9 places (com una llauna de sardines) que quan s’omple es dirigeix a destí per un preu similar al d’un bus. Són rutes ja preestablertes i al compartir amb més gent el preu pot ser baix. Les úniques desavantatges són que vas empaquetat com una llauna de sardines i que has d’esperar a que s’ompli, però després és molt ràpid. Ens preguntàvem perquè aquest nom, i aquí ho descubrim. Tots aquests cotxes són del mateix model, i el nom el model és kijang. No s’hi han trencat gaire el cap, no.
Després d’esmorzar alguna cosa pujem al nostre transport i com som els últims, marxem ràpidament cap a Bira. Unes 4 hores de camí per una carretera en força bon estat i amb molt trànsit. Bira és una zona de platjes al sud de Makassar, platjes de sorra blanca i amb zones fantàstiques per fer snorquel. Al arribar, però, el primer que ens trobem és que hem de pagar un ticket d’entrada per arribar al poble de 20000 rupies, una estafa com qualsevol altra… Com et poden fer pagar un ticket per accedir a un zona d’hotels i llocs per dormir? Indignant, però és el què hi ha…
A tot arreu ens avisaven que aquesta zona era molt popular i els diumenges podia omplir-se fins a rebentar de gent per la platja, però nosaltres arribem a un lloc desolat, amb milers d’hotels tot buits i sense gaire ningú. Sembla ser que el ramadà no només afecta la indústria de karaokes i de la nit, sinó també la de platja i hotelera… tothom ens diu que està així de buit pel ramadà i de fet la majoria de llocs estan tancats i semi-abandonats…
Ens costa trobar un lloc per dormir a causa del semi-abandonament i perquè a la gent l’hi costa entendre que volem una habitació triple, amb 3 llits o 2 si un és doble, però a la gent l’hi costa arribar a aquesta conclusió fins que ens trobem en Marcel, un noi molt jove però simpàtic que s’està arreglamt un petit edifici per fer-ne habitacions i ens deixa una a molt bon preu i amb un matalàs extra al terra per a que puguem dormir els 3. Eureka, per fi algú ens ha entès!!!!
Busquem un lloc per dinar, sort que al costet de cal Marcell hi ha tots els restaurants del poble, i després ens dirigim a la platja amb material d’snorquel. Desgraciadament, ara hi ha marea alta i nedem hores de platja plana semse veure res, sembla ser que aquí s’ha de fer l’snorquel quan la marea és baixa. Quan ens cansem de platjeta, anem a donar una volta pel poble i veiem la posta de sol des d’aquí, ens perdem per camins a mig construïr i finalment tornem a casa per sopar. Hem vist alguns guiris per la zona, però no gaires i tenint en compte el desenvolupament hoteler de la zona, esperem que aquesta gent vegi temporades millors, ja que ara sembla tot força desolat….

image

Playeros y playeras

image

Posta de sol

image

Moment pre-posta

image

Mes fotomuntatges

El dilluns lloguem una barca que ens portarà a una illa del davant per fer snorquel en alguns punts interessants. El mar està força mogut i sembla ser que és una zona de corrents molt importants ( com sempre, mars molt xulos i amb molts peixos solen ser molt moguts…). Anem a primeres a una zona on sembla que hi ha el millor snorquel, però el nostre capità de vaixell veu que el mar està massa mogut aquí i ens proposa primer anar a un altre lloc i esperar una mica que es calmi. Fem domcs això. El fons marí d’aquí torna a ser espectacular. Milers de peixos, coralls memys impresionans però crec que ni fent buceig haviem vist mai una regió tant replena de peixos, n’hi ha infinits!!!! Nemos, alguna medusa, peixos globos… Mentre naltros disfrutem d’això, la Meri es baralla amb el tub, ja que no sap respirar per la boca i necessita respirar pel nas. Finalment desisteix i decideix anar a fer companyia al nostre capità de vaixell. No l’hi ha agradat gaire això de l’snorquel.

image

Vaixellet

D’aquí, ens dirigim al bon lloc, que ja està més calmadet, on veiem peixos de tots tipus de tamanys i de colors. En momemts així ens empenedim de no tenir una gopro d’aquestes que sempre tant hem criticat… les fotos del que estem veient serien espectaculars, però sempre ens quedarà google. Quan ha passat una estoneta ens acostem fins a la platja de l’illa, un altre lloc espectacular, platja de sorra fina i blanca per només nosaltres… què més volem???
Donem una volta amb vaixell a l’illa, amb un mar cada vegada més mogudet i amb por de morir, però si estem escrivint aquest blog és perquè vam sobreviure! Una última capbussada per veure un dels millors moments sota el mar… finalment i després de resistir-se, hem vist una tortuga…. no és enorme però és prou gran i tot i que la intentem seguir, nada cap al fons marí i s’escapa dels nostres ulls, però ha sigut imprezionante.

image

Paraïs

image

Sireno ataca de nou

image

Voltant l'illa

image

Sorreta blanca

Després del dinar, descansem una estona. Manel i meritxell van en busca d’una cova que surt a la Lonely planet però de la que sembla ser ningú més ha sentit a parlar. Després i quan es va fent fosc, anem fins al port on hi ha vidilla i un lloc per sopar un bakso i uns dolços d’aquests que ens agraden tant. Aprofitem el cel serè per comtemplar les estrelles de l’hemisferi sud, així com Júpiter i Venus que es veuen molt i molt clarament.

image

Es fa foooooosc

Al dia següent, ens llevem per agafar un kijang i tornar a Makassar. Com les trucades per saber sobre la maleta perduda són totalment infructuoses, decidim acostar-nos fins l’aeroport per veure el què… i descobrim que la maleta és allà i porta ja un parell de dies, cosa que per teléfon va ser impossible d’averiguar. La Meri està contenta com un nen amb un dolç i anem fins a l’estació de busos (una altra, aquí hi ha una estació de busos per cada poble al que vols anar) per comprar bitllets cap a Toraja, la nostra pròxima parada. El bus és nocturn, però entre una cosa i l’altra ja se’ns ha fet mitja tarda o sigui que esperem per aquí fins que es fa l’hora!!!! A veure enterros!!!!

image

Recuperació de motxila i +

Nou destí, Makassar

Us haviem deixat amb la carrera per uns bons llocs per dormir al vaixell de Pelni. De fet el vaixell està molt millor del que esperàvem, i fins i tot flipem quan veiem que amb el preu (no arriba els 12€), tenim dormir i els menjars inclosos (esmorzar,dinar i sopar). Caiem rápidament adormits i el vaixell surt a les 03 am, amb molta gent però que no dorm ja que s’espera a les 04 quan podran fer l’últim mos abans que surti el sol. Els taps per les orelles, però, fan miracles i ens permeten descansar una bona estona, tot i el soroll i l’ambientillu.

image

Els nostres llitets al vaixell

Les hores al vaixell passen lentament, l’amic del Manel ens ve a fer vàries visites, ens explicala seva trista història d’un pare que l’ha abandonat, una mare malalta i el seu viatge per trobar feina i fer diners per la seva mare… ens demana quelcom per recordar-se de nosaltres, tenen molt estrés amb aquestes coses aquí, i com no tenim gaire res nose’ns ocorre res més que donar-l’hi una foto carnet nostra… no sabem què en farà però el noi sembla content.

image

Love is in the air... sembla vacaciones en el mar

image

El nou amic d'en Manel

image

Capvespre al vaixell

Al capvespre arribem a Makassar, una ciutat plena de vida, una gran cosmopoli si tenimen compte els llocs de Indonèsia que hem visitat fins el moment. Sopem i trobem un hotel decent on ens decidim quedar a dormir, aprofitant-nos de l,oferta de preu pel ramadà, on creiem que els costa més omplir hotels i fan preus força raonables. Será el primer a/c per dormir en molts dies, però sense aquest, dormir en aquesta ciutat gairebé equatorial i calurosa in extremis seria impossible creiem.
Al matí següent busquem un lloc per esmorzar. Es nota que aquí ja hi ha una majoria musulmana, i trobar un lloc per esmorzar se’ns fa difícil. Quan el trobem, ens serveixen el menjar però tapen l’entrada perque des de fora no es vegi que menjem. Coses del ramadà, a vegades ens costa entendre però aquest tipus de coses… Si la grácia és l’esperit de superació,que millor que demostrar no t’importa veure com altres menjen.
D’aquí i passejant trobem primer un museu en una casa molt bonica però que no té res més que unes fotos dels governadors de Sulawesi i un bust de la reina holandesa ( els seus colonitzadors). L’home de l’entrada es disculpa perquè segons diu estan amb obres i el fons està no disponible, però almenys hem passat 20 minuts en un lloc fresc i una casa com diem molt xula. Tot seguit, surprise, trobem un centre comercial amb … no ho dirieu mai!!!! Un Carrefour dins!!! El primer Carrefour que veiem en 9 mesos, que fuerte!!!

image

Sol de justícia a Fort Roterdam

Per la tarda donem una volta per l’únic edifici que val la pena i recomanen les guies d’aquesta ciutat, el Fort Roterdam. Tot i que no s’ha de pagar per entrar, et demanen una voluntat i després quan ets dins et volen cobrar entrada pel museu que hi ha. Nosaltres passem de pagar dos cops i donem una volta pel fort, mitjanament interessant però res de l’altre món. Cap al capvespre, mentre Manel perreja per variar, Lluis s’acosta a la platja més coneguda de la ciutat, una platja de ciment però on tots els locals van a passar les últimes hores del dia, en un passeig molt xulo i amb molta vida i una bonica posta de sol. Allí hi ha tot de cartellets amb les zones turístiques de Makassar i sud Sulawesi, aconseguint els locals amb les lletres fer una fusió mobiliari urbà-persones molt curiós i interessant.

image

Pantai Losari o on anar una tarda a Makassar

image

Quan el mobiliari urbà i la gent es barregen

image

Espectacular posta de sol

image

Sevillana torajana????

El dijous ens llevem i fem tres transbords de pete-pete (els bemos locals) per arribar-nos a Bantimurung , unes cascades a uns 50 km de Makassar i un indret per refrescar-nos i passar el dia. Després de gairebé 3 hores dins diferents pete-petes, arribem a l’entrada i hi ha uns cartells on pretenen que els guiris paguem 250000 rupies (gairebé 20€) per entrar. Finalment regatejem i quedem que pagarem 100000 rupies els 2 ( el doble que el preu dels locals). Aquest preu per veure una cascada bonica però res de l’altre món, un parc abandonat ple de ciment i en decadència total i una cova xula però ni espectacular ni res… Afortunadament hem regatejat, perquè sinó seria un robatori. Aquí era una zona amb una important població de papallones, però ara són totes mortes i plastificcades per vendre als visitants, guiris i locals.

image

Cutre estàtua cap a les cascades, papallones volant

image

Passeig abandonadet i deixat

image

Entrada a la cova

image

Ratpenats dins la cova


image

Banyet en una bonica cascada

image

Xoca esos cinco!!!!


A la hora de tornar,ens parem a Maros, un poble amb un enorme mercat on trobem menjar, apart de unes cargoles de mar amb les closques pintades de Doraemon i altres personatges freakies. Aquí és també on Lluís perd el mòbil (o l’hi roben,vés a saber). Al vespre, anirem fins a l’aeroport per recollir la nostra pròxima visita, amb moltes ganes ja que l’anterior va ser fa més de 4 mesos!!!!
image

Cargols de mar naïfs

Dies de relax a flores

Ja hem arribat a l’illa de Flores, l’illa de moda ara mateix pels backpackers, sobretot a la part oest, on es troba Labuanbajo i la porta d’accés a Komodo. Com aquesta moda però, només està fent que començar, encara és molt fácil ser l’únic guiri del lugar i atracció del personal.
Arribem a Larantuka, ciutat més a l’est de l’illa, on ens deixa el vaixell. La majoria marxen directament, ja que l’únic interès d’aquesta ciutat és el tinglado que es monta per setmana santa (divendres sant mainly), ja que és una ciutat molt catòlica, amb catedral i tot!!! Nosaltres ens quedem una nit ja que després de llevar-nos a la 01:30h del matí, pujar un volcà durant 6-7 hores i agafar un vaixell durant 4h més, el que menys volem és estar 4 hores més dins un bus. Trobem un hotel prou mono, amb una terrasseta agradable, i allí ens hi fotem.

image

Vistes des del vaixell

image

A la terrasseta de l'hotel

image

Port de Larantuka

Al matí següent agafem un bus que va a Maumere i parem una estona abans,en una zona de platges i bungalows a uns 30 km. Dormim durant unes nits a uns bungalows davant el mar en un ambient molt agradable, rodejats d’altres blancs (teniem ganes d’una mica d’interacció, sobretot en Lluís) i per unpreumolt raonable. Aquí hi passarem 3 dies. Dinem al restaurant del lloc ja que no hi ha gaire res més,amb una cuina molt adaptada a guiris (el que menys ens agrada del lloc), però l’ambientillu, les activitats a fer i la resta ho compensen.

image

Relajo!!!!

image

Fantàstics bungalows

image

Barqueta per arribar als bungalows

Un dels dies agafem un vaixell amb la resta de guiris dels bungalows i ens dirigim a pulau babi o illa porc. Pel camí ens parem en un parell de llocs per fer snorquelling, però tenim un petit problema. Tot ique ens han dit que ens llogaven ulleres i tub i que eren a la barca, realment no hi eren…:O Quan ja som a alta mar això té difícil arranjament, però finalment tenim sort. El capità del nostre vaixell té dos parells d’ulleres i un tub (això sí,les ulleres més guarres vistes a la història i amb visibilitat dubtosa, que l’hi toquen al Manel). Arriba un altre vaixell amb guiris que ens lloguen 2 equips més. El problema està mig solucionat. En Lluis amb unes ulleres sense tub,Manel amb ulleres guarres i sense visibilitat, però ens apanyem com podem. Els peixos i coralls són preciosos, la veritat és que fins ara els snorquels fets a Indonésia ens donen un llistó moooooolt alt. Les corrents però són molt fortes i Manel es cansa desseguida amb les seves ulleres guarres. D’aquí anem a l’illa, que té una platja molt bonica plena de brossa i amb un poble que sembla abandonat però no ho està, amb una mena de bungalows cases locals molt mones i  un bri de vida quan t’hi fixes… dinem aquí els nostres lunchbox i fem un nou bany mentre el nostre capità se’n va a pescar. D’aquí parem a un altre spot de snorquel i tornem a casa després d’un dia molt complert!!!

image

Recollint passatgers

image

Fent snorquel en un mar ple de coralls


image

Pescador

image

Poble¿abandonat?

image

Platja paradisíaca

Al dia següent lloguem una moto i Manel duu a en Lluís a un punt des del que es puja a un altre volcà actiu, l’Ile Egon, i és que això és un no parar. Mentre Manel aprofita la moto per visitar diferents pobles i comprar, en Lluis puja el volcanet, una caminada d’unes 2hores per trajecte amb un camí molt fàcil i senyalitzat amb fites de pedra, amb un tram final fins al cràter més espectacular i una mica relliscós. Les vistes no són el fort ja que no es pot pujar al cim sense escalar, però el cràter és espectacular i l’activitat molt intensa. Després de quedar ben ensofrat, ruta cap avall, trobar locals infinits amb el hello míster i bule bule…. dinem a casa, relax a la tarda i poca cosa més!!! Quina bona vida tenim a vegades…

image

Cràter del volcà

image

Envoltat de sofre i fum a l'Egon

Diumenge ens llevem i agafem el bus cap a Ende per parar a Moni. Moni és un poble que en últims anys viu bàsicament del turisme ja que és la base per pujar a kelimutu, uns llacs que canvien de colors i amb diferents tons de colors d’origen volcànic. La Lonely planet els ha catalogat com a must do i tothom va cap allí, i nosaltres per un cop l’hi fem cas. El fet, però,que hagin augmentat el preu de l’entrada sobremanera per aquest motiu (val 150000 rupies l’entrada i fa 2 anys eren 20000) ens emprenya una mica. Ens han dit que si pujem caminant, ens perdem la sortida de sol però ens podem estalviar pagar l’entrada, ja que passem per un lloc diferent a on recullen els tickets, a més que la caminada és xula segons diu molta gent.
Quan arribem a la tarda, està tot tapat per un núvol, però sembla ser que això passa a diari i pel matí està totben clar. Ens llevem però a les 04:30 per començar la caminada ben d’hora i estå plovent a bots i barrals. Entre això i que la visibilitat és nula, decidim no pujar i esperar a veure què passa. I les hores passen i la pluja segueix, la visibilitat només fa que empitjorar. El destí novol que passem per Kelimutu, i com molta gent ens ha dit que no és tan excepcional com venen s les guies, decidim tornar cap a Maumere on tenim un bitllet de vaixell a comprar i un vaixell que agafar, per canviar d’illa i dirigir-nos a Sulawesi, on tindrem una molt grata visita.
Agafem bus doncs de baixada, sabent que hem donat una gran volta per no gaire res, però què hi farem. No sempre es guanya quan es viatja. Arribem a Maumere, una ciutat sense massa gràcia però un port important… Aquí hi passem un parell de dies esperant el nostre vaixell que té els pebrots de sortir a la 1 de la matinada (no podria ser en una hora encara més inconvenient?). Arribem a la terminal de vaixell a les 10 de la nit i mentre esperem el Manel fa un amic que amb el “don’t sleep, don’t believe humans” ens acollona i a la vegada ens brinda la frasedel viatge!!!! Puntualment arriba el nostre vaixell, tothom corre per ser el primer i agafar els millors llocs, nosaltresno som menys i aprofitem que no portem mil paquets ni milers de nens i trobem unes bones localitats on dormir. Pròxima etapa: Sulawesi.

image

Port de Maumere

Pulau lembata, de volcans i relax

Després de les relatives dificultats que ens hem trobat a Pantar, sense llocs per menjar i amb un sol lloc per dormir bastant infecte inclús per nosaltres, amb manies les mínimes; i del vaixell que no arriba mai (10h per uns 50 km no són potser un pèl massa?), arribem a una de les habitacions millors del viatge.
Com us dèiem, la nostra família salvadora ens va portar fins a la ciutat de Lewoleba, eren més de la 1h de la matinada i gairebé tot estava mort i tancat. El primer hotel on ens porten, el típic de guiris, està ben tancat i clausurat, així que ens porten a un altre. Afortunadament, ja que està com nou, amb uns llits fantàstics i molt net. Ho agraïm profundament. El preu no és el més econòmic del viatge, però força assumible.
Al matí següent ens llevem i fem búsqueda d’hotels, per veure si ara que estan oberts trobem una mega-oferta. Però els preus són similars i les habitacions estan molt pitjor, així que ens quedem allí on erem… Així evitem moure’ns i pel mateix preu tenim una habitació molt millor. Bàsicament ens dediquem a llegir i reposar, arreglar un problemilla amb banc i caixer que vam tenir, etc…

image

Lebolewa

A la tarda anem a donar un volt per la zona del mar, el barri musulmà sembla ser, on els ei místers com sempre segueixen els nostres passos. Per fi menjem allò que ens ve de gust i no mee de paquet, que no són dolents però sí cansinos…
Dimarts al matí ens llevem i preguntem com anar a Jontona. Ens fan esperar una mica i ens ve una dona que sembla d’una agència i ens comenta el contacte d’on podem dormir per allí, amb un tal mr. Elias, i els preus per dormir, menjar i guiar-nos fins al cim del volcà.
Agafem un parell d’ojeks, ja que és l’única manera d’arribar allí on volem anar. Un cop arribats busquem la casa del sr. Elias, fins que ens el trobem a ell. És un senyor que deu tenir els seus 50 i… que va emigrar i viure durant 20 anys a borneo (Malàsia) i que té un anglès molt correcte.
La casa és senzilla com totes aquestes de homestay de poble. Com és d’hora i l’home té un meeting al poble (deu ser alcalde o similar), ens deixa uns equips d’snorkel i ens engega a la platja. Una platja negra volcànica i que no promet gaire, però un cop ens fiquem a dins hi trobem infinitat de peixos i coralls, petxines enormes, coralls preciosos. És tremendo el fons marí que tenen en aquesta zona!!!! I veiem molts cavallets de mar… Quina il•lusió. Són preciosos.

image

Platjeta amb fantàstic snorqueling

image

Una altra homestay

A mitja tarda tornem a la casa. El poble està buit d’adults, tots al meeting. Només ens trobem nens i més nens. Malauradament, i per primer cop aquí a Indonèsia, aquests nens no paren de dir money money i posar la mà. Algun turista ja els ha corromput!!
Sopem força d’hora i el nostre senyor Elias no ha tornat encara del meeting. Quan torna quedem per l’hora de l’endemà… X evitar la calor quedem en començar a pujar a les 02:30am😨😨😨😨. Això vil dir llevar-nos a la 01:30 i esmorzar a les 2am… Mai haviem matinat tant, anem corrents a dormir!!!
Comencem doncs Sant Joan molt d’hora a la nit encara, amb tot molt fosc. Afortunadament, per primer cop tenim un cel serè i sembla veurem força bé. Comencem a pujar i pujar, la caminada es durilla, hem de pujar uns 1500 m i després baixar-los… Amb les llums i tot plegat, amb una aranya que fa més d’un pam al mig del camí:o:o, en unes 3 hores ens arribem al cràter del volcà, just quan està sortint el sol i fent-se de dia. La visió és espectacular, tant del cràter en sí com dels voltants. L’Ile Ape és un volcà en una península formada durant la formació del propi volcà, unida per un petit istme a la resta de l’illa. Des d’aquí veiem altres volcans de l’illa (en total n’hi ha 5) i albirem també el volcà d’Adonara i la regió de Larantuka, ja a Flores.

image

Sunrise al volcà

L’home resa al volcà i podem seguir camí pel voltant del cràter i després per baix. Hi ha zones molt actives i amb molt fum, les formacions geològiques són tremendes, cristalls de sofre per tot arreu. L’experiència és Espectacular!

image

Vistes espectaculars

image

Volcà i els nostres guies


image

De ruta volcànica

image

Des del cràter


image

Plantes volcàniques

image

Som naltros els guiris o ells?


image

Llac sec al cràter

image

Una aparició???


image

Colors preciosos

image

Fum i sofre

image

Volcà i sol al fons

Un cop tota la ruta, i quan el Sol està ja establert, comencem a baixar agraint haver-nos llevat tant d’hora per la calor que comença a fer. El nostre guia ens explica algunes anècdotes divertides i interessants. Per mi la millor és la de perquè la gent autòctona ens diu bule als blancs. Bule vol dir blau i com els van colonitzar els portuguesos, flipaven amb els ulls blaus de la gent blanca. Així que ara tots som bules. Interessant història, a vegades tenir un guía t’ensenya coses i anècdotes interessants. A la baixada passem per un antic poble abandonat però sagrat pels habitants de la zona. No hi viu ningú però està molt ben preservat per tothom, sembla impecable. En ell hi guarden un canó dels holandesos i un ullall d’elefant de més de 500 anys!!!!

image

Comença la baixada

image

Aranya de pam

image

Poble abandonat i sagrat


image

Volcà des de la llunyania

Arribem al poble abans de les 10, hora de dinaaaaar!!! Dinar a les 10? Si tenim en compte l’hora que ens hem despertat, tampoc és tant extrany… Un bon arròs amb peixet (la dieta aquí es basa en arròs i peix en quantitats industrials bàsicament!!!) per agafar forces per l’ojek que ens espera fins al port i després 4 hores fins a Larantuka. Dubtàvem entre anar o no a un poblat de l’illa on encara tenen permís per caçar balenes ja que ho fan de la forma tradicional i només unes 20 balenes anuals, però finalment pensem que no volem veure l’espectacle gore de la pesca a alta mar i decidim doncs deixar l’illa i seguir el nostre viatge cap a l’oest. Pròxima parada: Flores!!