Nahuel Huapi és el nom d’aquest parc nacional, que té el mateix nom del llac principal que banya Bariloche i tota aquesta zona. Tot i que la meva idea no era aquesta, la info de varia gent i sobretot de una noia vasca apassionada amb la seva feina i que treballa al club andino em decideixen a fer una ruta d’un parell de dies dormint en un refugi de montaña. En aquesta zona hi ha uns 4 refugis, alguns d’ells encara incomunicats entre ells per la neu i gel i perillositat de la ruta. Tots ells es troben al capdamunt d’una vall i per anar d’un a l’altre cal pujar a carena i baixar, per canviar de vall.
Em llevo força d’hora, carrego la motxila gran amb menjar, sac,etc i deixo la petita en dipòsit al hostel. Agafo el bus que em porta a villa Cerro catedral, un poble d’esquí hivernal a les faldes de la muntanya del mateix nom. La raó d’anar d’hora és que faré una ruta que majoria fa en 3 dies en 2… ajunto primer dia de 4 horetes i segon de 6 per tenir temps de fer altres coses.
El Cerro Catedral té aquest nom per unes punxes o arestes característiques que a alguns els fa pensar en columnes d’una catedral gòtica, d’aquí el nom. És un lloc amb molta escalada i molta gent puja aquí per aquest motiu. De fet al bus em trobo un usaenc que fa uns anys que viu aquí i ve a fer una mica d’escalada amb un company.
Les punxes que donen nom al cerro catedral
El bus deixa just a l’ inici de les instalacions d’esquí i a l’inici del camí que he d’agafar. Els primers kilòmetres consten en rodejar la muntanya sense ascendir per un camí molt fàcil i amable, fins que troba una vall que aprofita per pujar, entremig d’un bosc molt frondós… el camí segueix estant molt ben arranjat, arreglat i senyalitzat, fent que arribi al refugi Grey en 2 hores i mitja (se suposaven 4). Això em tranquilitza a la hora de seguir camí. Els paisatges de dalt em recorden força a algunes zones dels nostres Pirineus. De fet, passo just abans d’arribar sl refugi per una versió del gendarme canigonenc, que vigila als que pujem.
Un cop arribat al refugi Frey, en un lloc idíl·lic al costat d’un llac glacial, no puc parar de pensar en refugis nostres en similar situació, sobretot a zona d’Aigüestortes. Aquí em recomanen apuntar,me en un registre per si em passa quelcom, em recomanen extremar precaució sobretot al anar sol i m’expliquen la ruta, complicada i amb punts amb neu, però factible. Ansar sol em fa poca gràcia, però veig que avanço una parella de francesos amb el mateix destí, per tant si em passa quelcom almenys tinc algú al darrere.
Camí de pujada
Gendarme a l'esquerra no us sembla?
Després del refugi, el camí segueix rodejant el llac fins al final del circ (caminant per neu molt trepitjada), on tot semblaria que hem de tirar per una molt progressiva i relaxada esquerre. Enlloc d’això, el camí segueix per la dreta, per una pujada força dreta, amb moments amb neu i de grimpada. Comencem bé… per sort el camí es veu molt bé i es pot anar fent poc a poc. Amb això arribo a un segon llac encara més espectacular que el primer, glaçat. Aquí em trobo un parell de californians que també sobrepasso.
Passant per la neu
Reflexe lacustre
Llac i camí de pujada
Altra vegada toca pujar un tros per neu trepitjada i després fer una grimpada dreta de pebrots fins arribar a la carena. Tot i que dur, sembla que lo pitjor està fet i ja estic salvat. Des de dalt unes vistes impresionants. A més em trobo una noia que dormia al meu hostal, també sola i gairebé tremolant de por. S’ha acollonit tant que volia tornar enrere però la pujada era tan xunfa que baixar-la ni de conya… tot i que és una sosaïna de pebrots, l’hi dic de juntar-nos per ajudar-nos en cas de problemes. La noia accepta amb una petita mostra de somriure i alleujament a la cara.
Llac superior
Panoramica des de la carena
Aquí hem de baixar...
I el pitjor està per venir, però nosaltres no ho sabíem. Ara toca baixar a una vall que veïem des d’aquí, una preciosa vall glacial en forma de u i plena d’aigüestortes, però que veient el camí de baixada ja intuïm no ens espera un paraïs. Una baixada primer per una tartera de pedres grosses poc fixades i molt relliscoses, que es desprenen fàcilment, amb una inclinació de vertigen. Després d’aquest primer marrón, una estona de sorra asquerosa que per baixar encara però que em fa entendre perquè desaconsellen fortament fer la ruta a l’inrevés. I ja l’últim tram, el més acceptable però pesat després dels nervis previs, amb pedra mitjana que ens fa saltar d’un lloc a l’altre.
Total, que en 2 hores i mitja hem fet uns 2 km, però ja estava previst en horari habitual. A baix a la vall trobem un clar amb un noi alemany dinant i nosaltres també ens hi posem. Ja som 3!!!!
Pujar la vall, amb cascades incorporades, ja està xupat i després la pujada a la nova carena és molt més agradable.
Ja a la vall, salvats
Això sí, una bona estona toca pujar amb neu, però molt trepitjada i amb la tranquilitat que si es cau un no es fa mal, només ha de tornar a començar. La vista de dalt la carena és impresionant i ens mostra el llac i el nostre destí, les muntanyes del voltant…
Tornem a pujar amb neu
Vistes a on dormirem
I dema hem de baixar aixo
La baixada es fa una mica pesada, no per la dificultat, ja que és molt millor que l’anterior, però cansats de la prèvia es fa notar! Arribem morts, ja només queden uns 20 minuts per bosc, un fangar dels que m’agraden a mi i arribem. 8 horetes on deien 10, no està mal…
No contents amb tot lo fet (feia temps que no feia un trekking tan demandant), deixem la bossa i seguim mitja hora més amb una parella francesa i una noia suïssa a la Laguna de los témpanos, un nou llac en un circ glaciar espectacular. El camí és relliscós i fotudet en alguns punts, però s’ho mereix. Les vistes, la llum, tot espectacular.
Laguna de los tempanos
Capvespre
Fem el sopar, xerrem una estona… no hi ha electricitat així que estem a la llum d’espelmes. Molt romàntic tot plegat. Malauradament el cel està una mica tapat i poques estrelles veig, el cel estrellat no és un dels forts d’aquesta caminada.
A l’endemà em llevo i sirto el primer de tots. El camí torna a ser molt fàcil i amable i són 4 hores i mitja de resseguir la vall amb algun sube y baja, fins a arribar a un punt on ja s’acaba el camí. Malauradament, d’aquí a poder agafar el bus queden uns 5km de caminata per una pista polsegosa i poc agradable, però no tot pot ser perfecte. Arribo finalment a Bariloche, on quan miro internet se’m canvien completament els plans.
Vall inacabable
El meu pla inicial era anar a Pucón via San Martin de los Andes, però per això m’hi he de quedar a dormir i no hi ha cap allotjament pagable (el més barat em surt per uns 70€), així que hauré d’anar per Osorno.
Caminata de 2 km fins estació de bus, compra de bitllet i cap a un nou alberg, ja que l’anterior només tenen habitacions més cares. Ja es comença a notar la temporada alta!!! El nou alberg més barat i molt millor, amb llits molt més còmodes i sopar gratis. Vaig a dormir ben d’hora, tebentat dels dies previs.
wondersalmon 