Avui ens despertem a una hora indecent a petició del nostre nou company suís, i comencem a fer dit a les 09 del matí, no sense abans trobar-nos amb un noi israelí que ens demana si es pot unir a nosaltres per anar al parc nacional Queulat, on visitarem el ventisquero colgante o glacera penjant (ventisquero és glacera per aquesta gent).
Ens separem en dos grups de dos, pensant que així serà més fàcil trobar qui ens porti. 2 hores i mitja després, les forces comencen a defallir. Potser no és bona hora i en aquesta zona la gent és menys acollidora.
Aburrits esperant
El fiord de puyuhuapi
Finalment, un cotxe agafa al suís i al israelí; i sense esperar-ho, s’ofereix a portar-nos també a nosaltres. Total, 4 homenots amb 3 motxiles enormes al darrere del cotxe, tota una aventura i incomoditat, però agortunadament només són 20 km.
Els que ens porten són una parella xilena, ell viu aquí per feina (treballa als ports) i ella l’ha vingut a visitar en aquest cap de setmana llarg i aprofiten per voltar una mica la zona. Molt amables, ens deixen al desviament cap a l’entrada del parc. D’aquí a l’entrada són uns 2 km, on paguem entrada. Caminem una micona més i deixem les maletes en una guarderia. D’aquí al primer mirador són uns centenars de metres més. Tot i que el cel està força tapat, el primer mirador ens ofereix una vista impresionant del ventisquero i ja ens mostra que haver vingut aquí haurà valgut la pena.
Primer mirador amb Dirk i.Octave
Una caminada de una horeta i mitja ens porta a un segon mirador molt més proper i espectacular, on dinem i baixem per anar fins a la laguna que ha creat el ventisquero. Estem molt prop del mar i el riu ventisquero, que va de la laguna al mar, és super curt.
Ventisquero colgante impresionant
Desde la laguna
Tornem enrere, recollim bosses, deixem a l’israelí que torna a Puyuhuapi. Nosaltres tenim molta sort i ens recull una noia que ens hem creuat fent senderisme al parc. És l’Andrea, una noia de Viña del Mar professora de dibuix i tecnologia que ha vingut a viure aquí per feina i que aprofitant el pont ha decidit sortir a conèixer una mica.
Ella va a Puerto Cisnes, per després seguir fins a casa seva a Puerto Aysén. Com ens caiem bé, decidim sopar quelcom amb ella a Puerto Cisnes i seguir camí fins a casa seva, on ens ofereix terra i llit. Els paisatges entremig són molt bonics. Passem per el bosque encantado, segons diuen preciós, però plou i és tard així que ens l’haurem de perdre.
Arribem a Puerto Aysén, ja força a prop de Coyahique, la capital de la regió. Prenem uns vinets, xarrem i anem a dormir després d’una bona dutxa.
Paisatges emboirats
Bonic riu
A l’endemà ens despedim de la nostra nova amiga i seguim cap a Coyahique, una petita capital de 50000habitants, capital de la onzena regió on ens trobem i poder la ciutat més incomunicada amb la resta de Xile. Anem a buscar hostal i avui ens separem. Mentre jo vaig a un parc nacional a caminar una micona, en Dirk busca companys per fer senderisme aquests dies i l’octave busca material de camping pel seu pròxim destí a les torres del Paine.
El parc nacional no és res impresionant, únicament un bonic bosc amb un sol mirador per veure la zona, una caminada de 3 horetes per un bosc tupit i en alguns punts tètric (sobretot pel vent que mou molt els arbres) amb vàries llagunes.
Mirador des del parc
La ciutat al fons
Bosc tètric
Una de les llagunes
La veritat he disfrutat molt més de les vistes del camí que porta cap al parc, on es veuen uns voltants espectaculars. Quan acabo, vaig fins a un mirador del riu Baker, també amb genials vistes. Amb això acabo el dia.
Vistes pujant
Al bell mig de la carretera austral
Més vistes pujant al parc
El riu baker
El riu i cerro castillo al fons
wondersalmon 