Un repte inesperat i superat. I did it!!!!

Doncs sí, ja veieu, una cosa que ni se m’havia passat pel cap ni plantejat ha acabat sent una realitat.
Jo i l’Anne, la noia francesa que vaig conèixer al colca canyon, haviem parlat de fer algun trekking ja que coincidiem a La Paz uns dies. Jo estava totalment en altres conceptes de senderisme i la meva idea era fer un camí inca que es diu el Choro. L’Anne tenia tenda així que podiem intentar llogar algú que ens fes de porter per ajudar-nos i fer una mica de guia. Però, a la vegada, algú l’hi havia comentat el tema del Huayna i ella estava molt emocionada.
Vaig anar a La Paz a una agència (vaig anar a vàries però en aquesta és on millor em van informar) on el guia sense dubte em va dir: si t’agrada la muntanya no facis el choro (que a més consisteix en un trekking que vas dels 4700m als 2000m, amb uns paisatges molt similars al Salkantay). Ell em va recomanar fer una ruta de 3 dies per un conjunt de muntanyes d’allí o fer el Huayna. Entre Anne i guia ja estic convençut, acollonit de provar un dels reptes més complicats de la meva vida, físicament parlant (aguantar el Manel s’endú la palma, però no és tant físic,jeje).
Tot i ser considerat un dels 6000 més fàcils (no té gaires passos tècnics ni escalada), no deixa de ser un 6000 (6088msnm exactament). És obligatori anar amb guia i normalment es fa en 3 dies. Primer dia aclimatació o pràctica amb grampons, encordats,blabla i dormint a 4100m. Segon dia dormint a 5100m, una hora i mitja o 2 h per pujar fins camp base alt. Tercer dia ascensió i tornada a casa 😉
Nosaltres, però, per evitar una nevada important que s’espera, decidim fer en 2 i concentrar el pujar al campament alt i una mica de practicar l’ús de piolet i grampons (contractem doncs amb l’home majo i simpàtic, ja que és l’única companyia que ens ofereix això). La resta ens intenta posar trabes per fer-ho en dos dies, que si l’èxit baixa, blabla… jo els intento explicar que amb una gran nevada pel mig sí que baixarà l’èxit!!!! A més que el preu de les més reconegudes és mooooolt més alt!!!
Total, que després de dormir més aviat escàs pels nervis, ens llevem diumenge al matí i anem a l’agència,on recollim el material que ja ens vam probar el dia anterior. Ens faciliten piolet, crampons, casc i arnès. A més, un munt de roba i sacs de dormir per no morir congelats. Carregats com mules ens fiquem al cotxe, que ens portarà al campament base… primer passem per El Alto, de camí, on hi ha caos pel mercat enorme dels diumenges, i allà comprem algo de menjar i altres!!!
Des d’aquí al campament base són uns 45 minuts, realment estem molt prop, i perquè la carretera no està asfaltada que sinó… entremig passem per algun mirador per veure el famós huayna. Està molt ennuvolat per la seva cara oest, que és per on es puja… de camí passem també per uns llacs i per un cementiri enorme. El guia fent broma ens diu que allí hi ha enterrats els que no arriben al cim… ni de conya, passem per una zona minera i la zona està farcida de pobles abandonats. Les mines i una central hidroelèctrica, que és on es troba el campament base de baix.

Mirador excepcional

Llacs al cami

Mina abandonada

Cementiriii

Zona del panta

Total, un cop arribem, que deuen ser les 11am, dinem, preparem les motxiles amb el nou material, i fem camí ben emboirats cap al refugi alto, ja a 5100m. Abans ens trobem amb una noia que baixa esbufegant. No ha fet cim 😦 i hi ha força gent que igual. La boira i molt vent no els han ajudat. Sembla una mica mal auguri, jo almenys poc clar ho tenia, encara em quedo amb més dubtes d’arribar a l’èxit.
La pujada, lenta, envoltats de boira i sense veure res, no ens estimula precisament. Anem lents per la càrrega i perquè l’Anne, com ja em va avisar, va sin prisas pero sin pausas… ens trobem un colegi que ha fet excursió fins dalt i es volen fer fotos amb els guiris pringats que estem pujant. El moment graciós del dia.
Finalment arribem al refugi alt, un refugi de muntanya com els nostres, molt millor del què pensava… deixem les coses i ens preparem per fer una mica de pràctica amb el nostre guia. Molt senzill i fàcil tot, com portar piolet i com pujar i baixar amb grampons… uns 45 min i tornem a dins que comença a fer rasca i són gairebé les 05pm.

Escolars fent fotos a guiris

El nostre refugi

Peacticant

L’alberg avui està ple, unes 20 persones. És divertit veure barrejats gent de diferents companyies, alguns que han pagat gairebé el doble perquè equipament és més maco però sense cap altre alicient… els guies solen ser independents i treballen x totes les companyies i el menjar i dormir es lo mismo…
Nosaltres som els únics de dos dies. Hi ha una noia belga de la nostra companyia, una parella catalana, un francès que va amb bici per sudamèrica i que ha deixat nòvia a La Paz, un holandès que també ha deixat la nòvia, dos bessons amb un mal d’alçada tremendo, un suís que juntament amb mi fem el geriàtric del grup…. i molta més gent amb la que ja no he coincidit ni parlat.
Els nostres guies ens reuneixen i han decidit que Anne i Anabelle aniran juntes i sortiran mitja hora abans, ja que són força més lentes i jo aniré sol amb l’altre guia a la mateixa hora que tothom (hora de llevar-se 12am, esmorzar 12:30, sortir 01am!!!!!). Aquestes hores bojes es per baixar d’hora i evitar baixar amb neu despresa, molt perillós en algunes parts del camí.
Tot i que no excessiu, durant la nit la caparra i les dificultats per respirar i agafar aire es fan notar. A vegades m’he d’incorporar per respirar, ara entenc a la gent amb edema de pulmó!!! El moment de despertar-se és el de màxim mal de cap, però al incorporar-se i pendre mate de coca millora ràpidament.
Així, ha arribat el dia i el moment. L’Anne i l’annabelle ja estan sortint i jo començo a equipar-me i esmorzar. Tots sortim a mateixa hora excepte l’altre vell, el noi suís de 35 anys, que té molta experiència i sortirà 30 minuts més tard per no arribar massa d’hora.
La foscor és infinita, però tots estem emocionats. Un cel estrellat ens espera. Això vol dir que la boirina ha marxat i si es manté tindrem un bon dia.
Amb tot l’equip a sobre i força capes de roba, comencem a caminar. Crampons, piolet, encordats i amb el casc, semblem professionals… el primer tram és força amable i en una hora i mitja arribem a un replà que anomenen refugio argentino, ja a 5500. Entremig hem avançat les noies, que s’han quedat al darrere. No veuen clar que Anne arribi al cim per la velocitat, així que les esperem i un cop hi som tots, passen a l’Anabelle, que tampoc està al 100% per problemes intestinals, amb mi o el nostre guia es queda darrere amb l’Anne. Baixem doncs el ritme peró anem tirant. El problema arriba a una forta pujada. Davant un gran esforç l’Annabelle necessita fer parada de bany. El problema és que al ser de nit no es dóna compte d’on ens trobem. Per un cantó precipici i per l’altre una pendent que si caiem ens fem mal segur. S’adona, doncs, que no pot continuar. Això vol dir que jo també he de tornar enrere, ja que no ho podem fer sense el guia. Aquí és on els nostres guies s’ho curren… ja fa estona que tothom ha passat, fins i tot un noi molt gras (pesa 120kg) que sembla que carrega el pobre guia per l’estat en què es troba, l’Anne encara és molt enrere. Els guies es comuniquen. Com que Anne es troba en un replà sense perill, la descorda el guia i s’aproxima. El nostre em deslliga a mi en aquest punt una mica delicat, amb precipici i pendent tremenda, clavo bé piolet i crampons en els 15 minuts més llargs i miserables de la meva vida 😦 mentre els guies es troben i es passen l’Annabelle.
Torna el meu nou guia, tornem a ser ell i jo, m’agafa amb la corda i seguim camí a una velocitat supersònica, fent-me notar per primer cop a la vida el què realment és ofegar-se. El tio m’ha vist en bona forma física, però potser es passa una mica. De fet, tot i la peripècia acabem arribant en el primer grup de coronadors de cim, som un grup de 4 que arribem a l’hora (un francès, el suis l’holandès i jo), just en el moment de començar claror i per veure la sortida del sol.

A punt de morir ofegat

Arribem al cim

Asseguts amb el guia

El cim és molt petit però per sort la resta van força enrere i tenim una estona per disfrutar de les vistes més espectaculars juntament amb les del perito moreno que he vist mai. A més també veiem com surt el sol a l’horitzó. L’alçada i el cansament em juguen una mala passada i em poso a plorar. No m’ho puc creure, he arribat!!!!

Sol sortint a l'horitzó

Imatge des del cim. Espectacular

La baixada serveix per donar-se compte que aquest camí que en la foscor i de pujada semblava res, ara té infinits perills, forats, escletxes… i uns paisatges també corprenedors. Mentre anem baixant el sol i la calor comença a apretar i em comença a afectar el mal d’alçada, de forma que com un zombie vaig baixant fins al refugi alto, on m’espera un esmorzar que no puc ni probar. Són les 07:30 am i per mi són les 2 de la tarda.

Paisatges de neu brutals

Escletxes tremendes

Neu i mes neu

Molta aigua i mates després, la meva ment comença a funcionar altra vegada gairebé normalment, aprofitant per carregar la maleta i baixar a retrobar-me amb les noies. Ara sí, menjo quelcom i baixem cap a La Paz a respirar oxigen i descansar!!!!

Baixant cap avall

Proesa realitzada. I did it!!!!