Matinar és quelcom que sembla serà un continu en aquest viatge. De fet, amb encara un jet lag molt pronunciat, no em resulta gens difícil llevar-me a hores indecents. Ens despedim del nostre coucher Martin i sortim el carrer, sense encara estar segurs si agafar el bus o el taxi. Que en aquest moment i sense esperar res ens passi el bus, ens treu de dubtes. 1 solete al conductor i en uns 20 min. sense trànsit ens planta a estació de busos, on Max ens espera. Max és un noi francès de Lille que va conèixer Toni el seu primer dia aquí al hostel i que també s’apunta a fer una part de la ruta.
4 horetes de bus ens deixen a l’encreuament amb Pisco de la Panamericana o carretera x excel·lència del continent, que el creua de dalt a baix. Allí tenim 2 opcions… anar a Pisco o a Paracas. Els meus companys de viatje volen Paracas així que allí anem. Podriem agafar un colectivo (una mena de taxi o cotxe privat d’aquests que és barat perquè es mou quan s’omple) i després un altre, però al ser 3 el preu que ens fan amb taxi ens sembla perfecte i l’agafem. El conductor, com no, aprofita el trajecte per vendre’s la seva mare i intenta colar-nos tours a preus indecents,etc…
Jo ja vaig veient i captant que el tipus de turisme aquí té més de Thai o Vietnam que de Myanmar o Cambodja 😉 Només arribar a Paracas ja ens agobien amb allotjament i un sol home ens va perseguint i dient que treballa per tots els hostels pels que passem, suposem per treure comisió. Que cansino!!!!
Finalment i farts que ens emprenyi agafem un hostel on tenim habitació triple pel mateix preu que dormitori comú i amb bany a l’interior.
Hi ha un vent de collons i ens expliquen el perquè. Resulta que aqui ja hi ha força vent gairebé sempre, pel tema de la corrent de Humboldt (la que fa que tot i ser tropic l’aigua i l’ambient sigui moooolt més fred). A més d’això, aquí es crea un fenòmen amb nom propi, el viento Paracas. És un fenòmen que dura 3 dies aprox i el dia del mig és el més intens. Ha començat avui, o sia que demà serà el dia xungo. Alegriaaaaaaa!!!
Anem a dinar un menú que ens omple la panxa infinit i donem una volta pel poble, que sembla totalment apocalíptic amb aquest vent i gairebé ningú als carrers. Pugem a un petit mirador amb una extranya forma i donem una volteta pel litoral. Ara toca lo més dur. Les illes ballestas són accessibles només per mar. Així, la única forma d’arribar és via tour, vaja almenys naltros no som tan bons nadadors!!! Després de sondejar una mica preus, agafem un tour per 30 soles (a més s’han de pagar 3 soles per dret de moll i 10 per la reserva, si també vas a la reserva de Paracas 15 per les dues). Ens intenten colar per activa i per passiva el tour per la reserva i el preu no és dolent, però pel mateix preu nosaltres preferim fer-ho amb bici i al nostre aire…
Poble apocal·líptic
Anant al mirador
Posta a Paracas
Ens trobem un noi mexicà que estava allotjat amb el Martin a Lima també el meu primer dia i fem de pijos benestants i anem a pendre algo a una terrassa a primera línia de mar. Veiem la posta i de sobte la congelació. Ostres com refresca al marxar el Sol. Comprem una papaia i alguna cosa més i fem un sopar tranquil i relaxat al hostal, que encara estem tips del dinar abundant. Fem una mica de sociabilització i a dormir.
A l’endemà matinar altra vegada per fer el tour en vaixell. Es sol fer d’hora perquè el vent sol empitjorar durant el dia. De fet, al llevar-nos i amb la calma pensàvem que ens haviem escapat del vent fort. Primer el tour passa pel cactus o candelabre, una figura similar a les de nasca que sembla està feta per la cultura paracas.
Tour en vaixell
El candelabro
Després i ja per mar obert ens porta a les illes ballestas. Només arribar ja veig que això sera molt millor del que imaginava… veiem infinits lleons marins, alguns pingüins de Humboldt però, sobretot, milions d’aus… de fet fa por i impresiona la d’aus que hi ha aquí concentrades. També unes instal·lacions per recollir el guano o fertilitzant que surt de les aus, ens expliquen que el recullen en enormes quantitats cada 7-8 anys.
També ens expliquen la raó de tanta au. Les corrents de Humboldt creen unes aigües fresques i de temperatura constant al llarg de tot l’any, fent que hi hagi moooooooolt peixos que s’anomenen anxoives (no són anxoves però) i que encanta a tots aquests animalons que hi ha per aquí. Si això es suma a la falta de depredadors, entens la densitat del tema. Això sí, ja ens avisen que la sobrepesca estâ fent molt mal…
Lleó marí
Aproximant-nos
Havieu vist mai taaaants ocells?
Illes ballesta
La tornada, amb el vent ja molt més actiu, sembla ja més un Dragon Khan que un passeig en barqueta i acabem una mica xops però adrenalínics totals.
Ara toca llogar les bicis. Els preus són cars i les aconseguim per 20 soles després de batallar molt, però semblen molt bones. I sort, ja que el poble és un oasis comparat amb el vent que fa quan en sortim. I pedalejar uns 12-15km en contra del vent es fa molt dur, i a sobre en petita però constant pujada. 2 hores després i morts arribem al mirador de la catedral, un lloc màgic que ens fa oblidar tot l’esforç anterior. A més anar en bici per un desert té el seu què…
Ja el que queda de ruta és favorable al vent més o menys (o almenys no en contra) i es fa molt més amable. Passem per platges i paisatges espectaculars fins l’istme, la playa roja i la lagunilla, un lloc ple de restaurants per menjar però ja desert per l’hora que ens ocupa.
D’aqui ja tornem en el que ha estat un circuit d’yns 35 km totals. Abans passem pel centre interpretació on hi ha un mirador de flamencs, però són tan lluny que no es veu massa res.
Mort, comprem per fer el sopar i menjem, descansem i a les 10 ja som al sobre.
Lluitant contra el vent
Vistes des del mirador
La catedral amb arc caigut per terratrèmol
Platja espectacular de cami
La playa roja
Pink flamingos
wondersalmon 