6am, nerviós i comprobant per milèssim cop si he fet bé la motxils,em deixo res,etc… Massa temps sense fer trekking de varis dies i més encara de muntanya real!!!!
Un bon esmorzar, entrem a la furgo i cap a sembilan. Hi ha dues portes d’entrada al volcà, Senaru i Sembilan. La majoria fa com naltros, de Sembilan a Senaru. Com acabes a Senaru, el millor doncs és contractar allí. Tot i que uns dies després i estant a les Gili, m’assebento que al contrari del que diuen a tot arreu, des d’allí els preus són molt més econòmics que comprant dirextament a Senaru (s’haurien de veure, això sí, les condicions, però sembla m’hauria estalviat mig milonet de inris, que no és poc!!!)
Cap a les 07:30 i després de recollir els nostres porters i el nostre guia, arribem a les oficines del parc, on ens fan entrar les nostres dades i l’entrada ja és pagada. Tornem una mica enrere i ens deixa el cotxe on comença el caminet, amb la tonteria són ja les 08:30 més o menys.
Comença el camí en un pla sabanós (n’hi diuen sabana per la falta d’arbres) durant unes 2 horetes fins que arribem al pos number 2. Aquí parem nosaltres i moltes persones més,femun reposet i esperem que els nostres porters ens facin el dinar. Com a tots els llocs de parada, la quantitat de plàstic i basura és horrorosa i em fa repensar haver vingut. Afortunadament, els nostres guies recullen i porten tot el plàstic que fem servir,deixant només matèria orgànica (segons ells, lo de la terra torna a la terra. Totalment d’acord però no sé jo si un espai tan petit pot resoldre la resolució i desaparició de tanta matèria orgànica,sort que els milers de monos hi ajuden).
Comencem el camí
No sembla pas tan alt
Els portejadors amb 30 kg sobre i flipsflops
Pujant poc a poc
Pos 2 o lloc de dinar
A partir d’aquí el camí ja fa més forta pujadeta i acabem fent uns 1000 m de desnivell des del pos 2, arribant prop del cràter a uns 2700 metres. A l’arribada la imatge no pot ser més desoladora i indignant. Està tot ple a reventar de tendes de campanya i sobretot de merda (plàstic infinit). Pensava hi hauria gent però no pas tanta. Això no ajuda gaire a disfrutar la natura, la veritat.
Aqui comença la forta pujadeta
Arribem ja al campament
Si sembla que ja hi som
Monmos recollidors de basura a la boira
Passem la tarda per aquí, veient com va arribant gent i més gent i els núvols segueixen cobrint-ho tot, però com el guia ens diu cap ales 17:30 els núvols tornen a baixar i ens deixen una bonica estampa de tot plegat. Sopar i dormir d’hora, que hem de llevar-nos a les 02:30am.
Per sobre el mar de núvols
Llac del cràter des del campament
Es va fent fosc
Focs per fer calor
Estem dormint prop de vàries tendes amb indonèsics que han vingut a fer el cim. Malauradament, ja que són molt sorollosos i no respecten gens el descans de la resta (jo tinc la teoria que com ells dormen sota qualsevol circumstància, no són conscient que cridant poden despertar a la resta). El grupillo es desperta a les 00:30 per començar a pujar=-O i ja no hi ha manera de tornar a dormir entre fred i sorollsmi la incomoditat típica d’una tenda.
A les 02:45, sota una lluna plena preciosa, amb un fred de collons i sense res a la panxa, comencem a ascendir camí. Primer hi ha una part molt curta d pujada forta fins al cràter real, després un fàcil caminet de pujada durant una horeta i escaig i una última hora i mitja de muerte total, per un camí molt pitjor que la tartera del pedraforca, molt i molt inclinat de forma sostinguda i on per cada dues passes en baixes 1 i mitja i n’avances només mitja. Ajunta això a un camí estret i amb caiguda per banda i banda, sense menjar, mort congelat i de fosc i pots imaginar lo desgraciat que et sents fent això.
El primer tros és una merda perquè ens ajuntem unes 300 persones a la vegada i hi ha gent molt lenta. Ja sabeu que seguir el pas dels altres i no poder pujar al teu és horrorós. Afortunadament, poc a poc anem jo, la joanna i el guia avnçant i ens posem a l’avançada. Només faltaria que en l’última duríssima hora a sobre haguéssis de lidiar amb centenars de persones pel mig.
Quan estem a punt d’arribar, amb el nostre guia un km més avall i recordant que porto algo de menjar, ens oarem i menjem una mica… Entre l’alçada a més de 3500 metres, la duresa del camí i no haver menjat res i haver caminat més de 2 hores,clar que no podiem més. La sorpresa ve quan veiem que ens hem parat a potser 5 min del destí… Podria haver estat una estona abans.
Quana arribem al cim potser hi ha unes 10-15 persones. Els indonesis que s’han llevat ultrad’hora i alguns motivats com nosaltres. Ens posem capes i més capes d’abric, guants, totel que podem. Tot i ser al tròpic,als 3700 m fa mooooolt fred de nit. Quan sembla que comença la sortida del sol, comença a arribar molta més gent. Total, que acabem essent unes 100 persones a dalt. Quan veiem això, la quantitat de gent que encara puja i després de disfrutar del panorama (maco, sí,però res espectacular) decidim baixar per l’agobio d’estar en un lloc taaaant petit amb tanta gent.
Cara de fred,son,cansament...
Som al ciiiiim
Cràter amb volcà i llac intern. Al fons bali
Ensenysmt on sóc
Sunrise views 1
Sunrise views 2
Sunrise views 3. Tot això es gent encara pujant
La baixada, ja de dia, sense fred, esfa molt més divertida. Amb la tartera aquesta que només has de fer veure que patines i baixes fàcilment, arribem en un santiamén avaix. Descobrim que des del cràter les vistes eren igual de maques que des del cim i amb molta menys gent. Consell pel que no vulgui pujar només pel sol fet de fer el cim. Quedeu-vos a la zona del cràter i no pujeu fins a dalt,disfrutareu com monos i sense agobios de tanta gent,no us haureu de llevar tan d’ hora i no farà taaaaant fred. Les vistes comprenen l’illa de lombok on som, Sumbawa i el seu volcà, un volcà de Bali i el propi cràter del Rinjani amb el seu volcanet actiu interior.
Quan arribem cap a les 08:30 a la tenda de baix i esmorzem un fantàstic banana pancake i un entrepà. Ara toca seguir baixant per un camí més similar las nostres,amb moltes pedres però molt còmode, cap al llac,al fons del cràter. Passem per unes magnífiques valls i això sí que és disfruable, tot i que es fa cansino i arribem morts a baix. Sort que unes hot springs ens esperem i ens banyem durant més d’una hora fins que la pell sembla una pansa arrugada. Quan acabem ja tenim el dinar a taula. Ja només queda tornar a pujar a la part de dalt del cràter de l’altre cantó per un altre camí molt bonic i xulo.
Bonica vall baixant
Panoràmica del llac
Quan arribem a dalt la zona està molt p!ena així que comencem a baixar una mica ja fins que trobem un lloc on acampar. Allí esperem fins que es fa fosc i sopem. Aquí som sols i podem disfrutar més que no pas quan estàvem amb tanta gent. Hi ha menys merda i el lloc és més bonic. Això sí,avbui no es descubreix i la humitat és molt més elevada, per tant el fred està assegurat.
Fent de sireno
Panoràmica des del cim
Ja al tercer dia tocs baixar infinit durant uns 2000 metres de desnivell, però per camins molt amables i per dins la selva, que ens tapa el sol i la calor extrema. Cap a les 11 ja som a baix, ens recullen i ens porten fins al nostre destí, on em trobaré amb en Manel per agafar el vaixell que ens portarà a les illes Gili, a disfrutar d’un merescut descans.
En resum, per la gran quantitat de gent que hi puja i tenint en compte el preu (que no et pots estalviar gaire ja que ho pots fer sense guia però està prohibit fer-ho sense porters) jo no ud recomano gens la experiéncia. La merda que hi ha al camí no ajuda a disfrutar del moment. Si tot i així ho feu, com a recomanacions: anar només amb pórter i sense guia; portar molta roba d’abric; recollir tots els plàstics i desfets que creeu; no mirar la merda que hi ha; i no pujar al cim sinó quedar-se a veure les vistes des del cràter a mig camí….
Jo no lo volveria a hacer….
wondersalmon 