Per variar, ens llevem força d’hora al matí i ens deleitem del bon esmorzar que ens faciliten aquì a la guesthouse Maria. Unes torradetes ben untadetes amb mantega i un tè força bo…
Avui la idea és tornar a fer ruta de pobles, però més encarats cap a la zona nord de les muntanyes. Primer, però, ens encaminem cap al mercat grande Rantepao, un mercat a 2km i que es celebra cada 6 dies, i on la venta principal són els bous. Caminem doncs pels outskirts deRantepao, arribem al mercat ple de vida, aprofitem per comprar menjar, anem a observar els bous en venta, tots en un replà obert però tant densament poblat que no es veu res…
Al costat del mercat hi ha l’estació de busos des d’on surten els kijangs que ens portaran a les muntanyes. Hem d’esperar, però, que el cotxe s’ompli i una bona hora i mitja no ens la treu ningú esperant. Finalment, el cotxe surt i passem per uns paisatges excepcionals, uns pobles ruraaaaaals ruraaaaaaals, arrossars en terrasses, carreteretes mínimes i unes vistes espectaculars. Arribem a Batutumonga (fantàstic nom) i el cotxe ens deixa amb unes vistes precioses dels arrossars i la plana de Rantepao al fons.
Ens carreguem d’aigua i comencem la nostra caminadeta per una carretera on gairebé no passa cap cotxe. Ens dirigim a un poble que es diu Lokomata, on per variar hi ha milers de nínxols a les roques. De camí anem trobant moltes pedres farcides de tombes, terrasses i més terrasses d’arròs, una celebració d’un casament (està bé celebrar quelcom feliç entre tanta celebració de mort) al qual no ens conviden però xafardejem una mica com va… la parella que es casa es troba incòlumne en una mena de podi; els convidats menjen asseguts al terra al voltant menjar que ells mateixos es porten; i un home que desafina amb un micro posa la música (suposem guarden calés i grans fastos per quan es morin…).
Seguint camí i uns 4km després arribem a un lloc on, per sort, evitem pagar entrada perquè no hi ha ningú i que té una altraroca plena de nínxols. Ens trobem uns altres turistes amb guia que són catalans i que alucinen quan veuen que hem vingut sols i caminant por estos lares (com es nota que sou joves ho repeteixen vàries vegades…).
Tenim una ruta que d’aquí ens portaria a Pana (el nostre pròxim destí) per uns camins, però la gent local i el guia dels catalans ens diuen que ni de conya, que el camí és massa difícil de trobar i ens perdriem. Això vol dir tornar enrere uns 4 km i anar a Pana per la carretera. Les vistes són molt maques, però, i el camí se’ns passa volant. Aprofitem per dinar en una roca el nostre arròs amb peix empaquetat.
El nostre interés per anar a Pana és doble. Primer, perquè té un altre lloc per visitar, en aquest lloc amb baby graves (tomba de nen); segon, per acostar-nos cap a Rantepao. Aquí sí que ens toca pagar entrada i està el loc força descuidat. Busquem i rebusquem el què haviem vist en fotos de taüts petits penjats d’arbres. Però després veiem que les baby graves són baby grave i que aquesta és un forat en un arbre enlloc d’una roca amb 4 caramels dins i poca cosa més (hi ha dos tipus de baby graves, nínxols en arbres enlloc de roca, que és el nostre cas però que sense porta ni res no impresiona gaire; i lo que dèiem i esperàvem veure de mini-taüts penjant dels arbres).
Seguim camí avall i baixem i baixem infinit, passant per arrossars i més arossars, cases, un poble on s’ha celebrat un altre enterrament… i finalment trobem un kijang que ens portarà fins a Rantepao… cansadets de tanta marxa, anem a sopar uns mie goreng/kuah boníssims i a dormir.
El dissabte ens llevem ben d’hora per agafar el bus que en portarà a Pare-pare. Per variar va ple i la Meri té al costat una fantàstica senyora amb la que al principi es fan amigues però després no tant. L’obsessió de la senyora de posar-l’hi els peus nus a la falda; d’ocupar-l’hi el seient per tenir unes galetes que ha comprat al seu seient; i tirar-l’hi mocs quan estornuda no ajuden precisament a forjar una preciosa amistat.
Quan finalment arribem a Pare-pare, caminem uns 200 m, dinem a l’únic lloc que trobem (molt bé, per cert) ja que aquí la població torna a ser de majoria musulmana i és més difícilamb el tema Ramadà; i ens embarquem (literalment) cap a la nostra pròxima avertura a Kalimantan o Borneo indonèsica. El què ens trobarem dins el vaixell ens ho explicarà de primera mà la més afectada en el pròxim post!!!!