Pulau pantar o l’illa dels freaks

És dijous i toca matinar, agafem un vaixellet de fusta que ens portarà de l’illa d’alor a la de pantar. Són 2 illes súperproperes realment però el vaixell ens tarda 5 horetes gairebé a fer el recorregut🙍🙍.
Com sempre som els únics blancs. Hi ha força musulmans, vosa que ens xoca ja que Alor és majoritàriament cristiana. I avui és el primer dia del ramadà, per tant els tocarà patir. A veure què passa amb nosaltres😨😨.
Cap a les 12:30 arribem a Baranusa, la capital de l’illa, un poblet endormiscat on ja veiem moltes mesquites.
Només arribar busquem un lloc per dinar però sembla que no en fan enlloc. Finalment una família musulmana ens convida a dinar a casa seva!!! És una mica incòmode que et facin el menjar i et donin de beure i menjar quan ells no poden, però ells s’han ofert.

image

Vaixell cuco a Pantar

image

Dinar de gorra en casa musulmana

Sembla una família benestant per la casa on viuen i perquè tenen tablets i demés. No sabem el motiu de que ens convidin xò estem molt agraïts. A més a més ens ajuden a buscar transport cap a Kakamauta, al poble on ens dirigim avui.
Per variar, i per l’estat de les carreteres, l’única manera d’arribar a Kakamauta és amb ojek (de paquet de moto vaja). A en Lluís això l’hi fa una gràcia tremenda, però viatjar té això també…
Una hora després, passant per unes carreteres fatals i algun tram decent, arribem al nostre poble i som portats al cap o jefe del poble. La possibilitat de comunicar-nos aquí en anglès són gairebé nules. Primer ens fan seure en unes cadires a fora la casa i ens cusen a preguntes, amb el nostre bahasa bàsic arribem a fer-nos entendre una mica. Després de més d’una hora i sense encara tenir clar amb qui hem de parlar i si podrem dormir en algun lloc, trobem al responsabe i ens fa entrar les motxiles. Uns quants del poble es troben fumant i menjant droga de la seva tinta-genives… Hi ha un matalàs al terra i unes quantes cadires. Tot molt auster, com a nosaltres ens agrada. Aconseguim quedar amb algú que ens guiï fins al volcà l’endemà, al ser sagrat no et deixen entrar pel teu compte.

image

Benvinguda de l'angie i més gent

Volem anar a fer un jalan jalan o donar una volta. No sabem perquè però un parell o tres dels homes que hi ha no ens agraden gaire i no ens sentim gaire còmodes a la casa. Sort que després desapareixeran. Un dels homes ens acompanya però fins a un punt on poder veure el volcà… Un punt des del que està tapat per arbustos i no es vru gaire res, però ens insisteixen fem la foto… I nosaltres som molt obedients.

image

Corrua per veure el volcà al capvespre

Mentre anàvem caminant han començat a seguir-nos milions de nens i alguns adults, demanant fotos a tort i a dret… I és que són presumits com si sols. Segons Manel, i Lluís ho pot verificar, és el poble amb la gent més deixada i bruta dels que hem vist fins avui sense cap dubte. Però veient com els nens es tiren x terra i juguen amb la pols no ens extranya!!! Al passeig coneixem més i més freakies del poble i acabem convençuts que els habitants d’aquí són freakies en general.

image

Casa on dormim.

Al matí següent ens llevem a l’hora acordada. Afortunadament, ahir se’ns va ocórrer comprar unes galetes. Com a altres llocs on hem estat, esperàvem l’esmorzar xò res de res… I no veiem el nostre guia enlloc. Al final resulta que en German (així es diu el nostre vell amic) era el veí i ens estava esperant a la casa del costat. Iniciem camí, intercanviem 4 paraules que podem i després d’una hora arribem al més proper del cràter on es pot arribar (a més de creences religioses, al 2012 va petar el volcà i encara és actiu, cosa que el fa més interessant però no ens deixa acostar-nos gaire). Després de 4 o 5 dies de sol i cels serens, avui és el primer dia amb el cel ple de núvols, així que la espectacularitat del volcà no ha sigut del 100%, però l’estampa que ens deixa del con i el llac és brutal. I veure el canvi després de l’última explosió fa 3 anys encara més!!!!

image

Al cràter del volcà amb en German

image

Camí de baixada molt ooc fresat

Tornem a baixar cap al poble i ens demanen que ens quedem a menjar una mica d’arrós abans de marxar. Així veiem la cuina, ens estem rondant per allà, veiem porquets entrant i sortint, menjant del terra tot allò que poden… Arriben els militars encarregats de la zona i es fan mil fotos amb nosaltres…

image

Cuina típica


image

Amb els militars

I toca tornar a Baranusa, la capital de l’illa, altra vegada ojek i patiment infinit durant almenys una hora. En Lluis arriba primer i l’altra moto no arriba… Han tingut rebentón i finalment en Manel arriba, gràcies a internet i el whatsapp, ja que l’altre conductor el va a recollir i el porta també. Si és que les tecnologies no són taaan dolentes!!!
Tot i ser la capital de l’illa, Baranusa és un petit poble sense gaires infraestructures. Només té un “hotel” o així n’hi diuen… Un antro sense llum durant el dia, amb les parets una mica fetes polvo i un amo bastant gilipolles. Curiosament, en aquesta illa ens hem anat trobant una de cal i una de sorra, els més gilipolles i els més amables a la vegada. De fet és una homestay on abans els preus eren raonables i et cuinaven el menjar, però no ara!! I com diem moooolt cutre. Però aquí sí que no tenim cap mena de tria.

image

Habitació certament depriment

Només un restaurant o similar que no funciona i no donen menjar (almenys sembla que no a nosaltres!). Com sempre, tenim sort i trobem una botiga on comprem paquets de noodles i ens els cuinen… I a més ens regalen arròs gratis per combinar… Són supermacos i fan un esforç tremendo per xerrar amb nosaltres, demanant-nos que recordem sempre la illa i la gent…
Durant 2 dies serem vegetant per aquí, llegint, passejant quan no fa massa calor al crit de míster…míster… S’ha de dir que ser l’únic occidental que han vist en les últimes setmanes es fa dur de portar, ets el centre d’atenció i tothom et reclama com si fossis un important famós degut al seu públic! Moltes rialles, somriures…
Llegim infinit (en 2 dies ens acabem un llibre cadascú), morim de tantes picades i picades de mosquits (tot i el repelent extra-fort), això és inhumà….
I encara més inhumà és no poder descansar per les nits tot i els taps pels cants que profereixen durant tota la nit des de la mesquita, sobretot cap a les 04:30, una estona abans de començar amb el dejú… No tenim res contra les tradicions, però cal despertar tot el veinat d’aquesta manera? No poden intentar fer-ho de manera que no emprenyin a ningú? Sembla ser que no i entre mosquits, calor infinita i el soroll amb taps posats, passem 2 nits de gossos!!!
Finalment arriba el diumenge i ja agafem el ferry que ens portarà a l’illa de Lembata. Tenim ganes de marxar d’aquí. Ser taaaant el centre d’atenció, estar rodejat de tants freakis i alguns indesitjables, els mosquiiiits infinits… 3 hores més tard del què esperàvem arriba el ferry i ens despedim per anar més cap a l’oest, a veure si trobem un equilibri entre l’absència total de turistes i la massificació!

image

Imatges esperant el ferry

image

Que sortim d'aquiiii

El viatge en el ferry se’ns fa una mica pesadet, pensàvem en unes 5 hores i acaben essent 10. Arribem a la1 de la matinada i després de unes maniobres per aparcar que duren una hora més, sabem que no som ni prop de la ciutat, sinó que el ferry queda a uns 10 km. Per sort, la nostra amiga de la botigade Baranusa que ens feia els fideus, tamvé ha vingut cap aquí i ens porta amb una camioneta d’algun familiar… Els haurem de fer un monument a aquesta famíliaaaa…

image

Posta de sol marítima

image

Companys de viatge

image

Abaloris fets amb arròs

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s