Benvinguts a Timor-leste. Tornem a ser extraterrestres!!!

Timor-leste o timor oriental. Un dels països més nous del món, creiem el tercer després de Kosovo (no reconegut pel nostre meravellós i democràtic país) i Sudán del Sud.
Timor-leste era una colònia portuguesa que compartia illa amb Indonesia (antiga colònia holandesa per altra banda). Al 75 els portuguesos la van deixar ser independent però ràpidament els indonesis se la van quedar per la força. Al 2002, després de vàries ràtzies i intents per separar-se, una massacre a la població al cementiri de Santa Cruz que va ser televisat va clamar la opinió internacional i els indonesis van ser forçats a donar-los la independència.
És un curiós país, un dels més empobrits de la regió per tota aquesta inestabilitat política, però a la vegada dels més cars. Aquí hi ha un clar exemple del mal que a vegades fan les Ong sense voler. Hi ha tantes Ong i tants occidentals amb preus d’allà, que s’han creat 2 economies, apretant i ofegant l’economia local, amb restaurants luxosos i caríssims i allotjament a preu exorbitant.
Dili és la capital i aquí arribem provinents de Darwin. Només tenen connexió internacional via aire amb Darwin, Bali i Singapur (i no cada dia). Després d’un vol amb més turbulències de les que volíem arribem a l’aeroport, una pista en un raconet no massa gran amb un aterratge també lleument accidentat. L’aeroport deu tenir el tamany del de Reus com a molt i sortim de l’avió caminant. Es respira un aire i ambient srilankès!!!

image

Arribem a Dili, just baixar de l'avió

image

Voltants de l'aeroport

Passem a pagar el visat, pura formalitat per recaudar pasta, agafem les bosses i sortim. Busquem primer una tarja de telèfon per res i després caminem una mica per afafar un mikrolet, els busos urbans d’aquí, que ens portarà per 25 centavos al hostal (fan servir dòlars USA però parteixen en centavos, equivalent cent centavos a un $). Es posa a ploure mentre som al mikrolet però ens deixa al costat de l’hostal.
Quan deixa de ploure anem a dinar. Acabem en un filipino menjant arròs amb uns curris, un d’ells fet amb unes algues bastant plasticoses i asqueroses. Ens surt força barat, i és que si no vas a un restaurant d’aquests per occidentals pots menjar bé i barat…
Després d’això anem al centre comercial ja que necessitem imprimir coses per fer el visat cap a indonèsia. Al voler creuar per terra, hem d’anar a embaixada indonèsia i fer visa, ja que en la frontera no ens la poden fer on arrival. Necessitem foto amb fons vermell, una carta de perquè anem a indonèsia, la primera nit, extracte bancari i vol (en el nostre cas, ja ens hem fet experts, el fem fake). Per tornar a l’hostal trobem molta gent entrant i sortint d’una espècie de passadís molt estret entre 2 contàiners de transport. Nosaltrs, com no, seguim a la gent i descobrim un mercat dels nostres i que trobàvem tant a faltar. Gent que ens toca, mira i riu com si fóssim d’un altre món, que volen que els fem fotos i intenten parlar amb nosaltres. Parlen tetum, la llengua del país, que té algunes paraules del portuguès com obrigado, buens dies i boas tardes, així que aquí ho tenim fàcil per ser amables 😉

image

Fotos per a l'ocasió (visa)


image

Imatge del mercat

image

Bojos pels galls


image

Noies i porquet al mercat

image

Boges per la curtura ( droga vermella fastigosa)

Al dia següent toca anar a embaixada. Només donen 60 números al dia, així que la gent hi va molt d’hora. Tant que ja han establert un sistema de torns molt curiós. A partir de les 06 am tu pots arribar allà i firmar i posar el teu número de passaport, si ets dels primers 60 després pots passar a les 09 a fer-te el passaport. Curiós sistema oi? Sort que dormim molt a prop i ens arribem abans de les 06 com ens han recomanat. Ja hi ha unes 6 persones esperant, però no hi ha cua formada. Quan es fan les 06 ja hi ha força gent, no 60 per això, sense cua i passen un paper per firmar i passaport. Això sembla can pixa, ni ordre d’arribada ni res.
Una monja que ha arribat la última és la primera a firmar i en Manel per aquí no passa, s’indigna amb la monja i acabem robant el paper de les mans d’algú per poder firmar, si ells són xungos naltros més!!!
A les 09 tornem i veiem que el número de tanda de les 06 no té cap validesa i afa sí que toca fer cua, absurd… Primer passem per una taula on miren que tinguem tots els documents que demanen i després passem per una finestreta on recullen, pagues els 50$ i apa. Demanem visa per 60 dies ja que el vol de sortida és en 2 mesos, però ens diuen que no pot ser i que només fan 30 dies😨😨. Ja hem llegit i altre gent s’ha posat xunga per veure el jefe, però tenim una burròcrata de les pitjors i ens ha dit que ja podem ampliar un mes més a Indonèsia (pagant més pasta clar).
Sortim de l’embaixada, en total hem estat una horeta, menys del què imaginàvem… Donem una volta per la costa i la zona del far. Després decidim anar fins al Cristo Rei, el segon més alt després del de Rio. Un regal d’Indonèsia per buscar bon rotllo amb la població, molt catòlica per la influència portuguesa. Fa 22 metres, tants com provincies tenia Indonèsia, i es diu que el crist dóna l’esquena a Jakarta.

image

Cristo rey

Per arrivar agafem el mikrolet fins a un punt on aquest gira i seguim la línea de costa fins al Cristo. Els 6 km se’nd fan eterns, però passem per platges ben maques i amb aigües cristalines, una zona amb platja de sorra blanca i un parell d’hotels de pasta… I finalment arribem al capdamunt, amb unes vistes ben xules a la badia i a una platja impresionant a l’altre cantó, però que sembla estan espatllant per construir algun complexe segurament.
Tornem caminant, i ens acalorem un culló… Trobem un lloc on dinar, un menjar molt barat i bo. És curiós perquè el menjar és molt sud-est asiàtic però aquí tenen posada música caribenya i del tipus, semblant doncs que ens trobem a centre o sudamèrica… I alguns d”ells podrien passar perfectament per brasilenyos.

image

Platja idíl•lica, excepte pels cocodrils

image

Escena de mar

image

Platja a punt de ser derruïda al fons

image

Passejant de tornada pel passeig marítim

Tornem caminant fins a l’hostal i socialitzem amb la gent, avui està full… Tot i no ser el destí més turístic del món, fins i tot aquí hi ha motxileros. Ens trobem una parella Usaenca que fan similar a nosaltres, venen de nova Zelanda i Austràlia i després van a Indonèsia. Ells volen intentar pujar al mont Ramelau, el més alt del país, i com nosaltres també, acabem decidint anar junts cap allí, així compartir possibles despeses de guia per pujar, etc…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s