Doncs si gent, no sabem què té Cambodja, però ens permet fer una mica més de vida contemplativa i de relax. Potser després de 3 mesos la necessitàvem!!! I l’ambient rural i de no estrés de la gent local ajuda.
Marxem del monument per excel•lència del país i anem a petar al riu per excel•lència del sud-est asiàtic, el Mekong.
Anem a Kompong Cham. I perquè aquí? Encara no ho sabem. Un punt al mig del recorregut a veure què trobem. Ens trobem una ciutat força avocada al riu; una posta de sol al Mekong que se’ns farà difícil oblidar (i nosaltres no som caçadors d’elles ni molt menys, però és que aquesta te la trobaves); un pont de bambú espectacular i impossible que fan cada any quan el riu és baix per connectar una illa inconnecta en època de pluges; un casament fantàstic just al davant de l’hotel on malauradament no ens van convidar… A tot això hem d’afegir un mercat amb molt bon menjar; un passeig en bicicleta per temples antics i nous i per pistes aèries ex-USA abandonades. Tot un mix fantàstic que ens permet disfrutar de 2 dies força relaxats.
Dragonfruit. Insípida però colorida
El Mekong
Imatge de postal
Pont de bambú amb cotxe, moto i peatons
Posta de sol al Mekong
Bodorrio nocturn
Temple angkoriano
Pista d'aterratge vs carretera
Nou pont per creuar el Mekong
8 hores de bus infernal des d’aquí ens porten a Benlung, la provincia més al mig del no res de Cambodja i la zona més muntanyosa. Un cop arribats del viatge horrorós, ens trobem de nit i en una estació de busos a 4 km del nostre destí. Toca tuk-tuk per un dòlar per cap, que compartim amb 3 guiris més (anglesa, irlandesa i judaico-noruega). Acabem tots al mateix hostal guiril, nosaltres en una habitació justeta pel preu que ens fan pagar, però a aquestes hores… Qui es posa a buscar res!
És diumenge i lloguem una bici per descobrir la zona… Com comprobarem després ( nosaltres i les nostres cames), quan el camí no para de fer pujes i baixes, fer uns quants kilometrets en bici es fa mooooolt cansat. Però suposo encara l’hi tenim respecte a la moto i l’evitem sempre que podem.
Passem per paisatges terrossos molt bonics, per desgràcia molt desforestats… I també per plantacions immenses d’arbres de cautxú (sembla ser tots dels xinesos i dels vietnamites per aconseguir pasta, per algo és el país més pobre del SEA). Anem a buscar 3 cascades, totes elles amb entrada mínima (0,5 dòlars per cap), boniques i amb possibilitats de remullada (amb la calorada que fa no ens ho pensem ni mig minut). En una d’elles, malauradament, exploten elefants per fer passejos sobre ells. Esperem no arribar en aquest punt i no maltractar les pobres bèsties.
Banlung o terra vermella
Primera cascada
El caganer
Boscos de cautxú
Banyet en segona cascada
I tercera cascada
Pel camí ens trobem alguns pobles amb gent i nens molt simpàtics i efusius… Ens trobem tota una familia banyant-se a un pou d’aigua al costat de la carretera, juguem una estona amb els nens, sobretot amb un que té cara i posat d’entremaliat.
D’aquí marxem a un llac volcànic on es pot banyar, Boeng Yeak Laom, un bonic lloc on tots els locals venen a passar el diumenge. Format fa 700000 anys, l’aigua encara està calenteta i el lloc és preciós. L’entrada son 1,5 dòlars per cap i val molt la pena. Es pot passejar pel voltant del cràter i veure les cabanyetes que alguns locals tenen o lloguen per menjar-hi i fer-hi la tarda… Molt ben muntat i molt recomanable.
Familia dutxant-se
Cràter volcànic... Locals amb armilles per no saber nedar
Xiringuitos on menjar
Posta de sol al llac
Aquesta zona és zona de trekkings, però al veure que no ofereixen res de nou, ja que la vida tribal ja l’hem viscut amb la bici i en altres llocs, i que són molt cars ( uns 35-40 dolars per persona i dia), decidim passar ( un trekking de 3 dies a més on es camina un dia i els altres dos son de transport i fer xuminadetes amb elefants, etc).
Després de la posta de sol al llac del costat de l’hostal, busquem con anar a Pnohm phen. L’estació de busos ens queda molt lluny i preguntem en agències que venen bitllets. Tenim 2 opcions, el bus o un minibus VIP que ens venen que és moooolt més ràpid. Els dos costen el mateix, però no hem de buscar-nos la vida per arribar a l’estació de busos i és molt més ràpid… Arribar a la capital quan encara és de dia és un al•licient, buscar per dormir quan ja és de nit fa mooolt paaaal. Així que ens decidim per el minivan VIP. I això sí que és una decisió encertada!!!! El perquè ben aviat.
wondersalmon 