Primeres impresions bhurmítiques

A veure si la tercera va la vençuda… És la tercera vegada que intentem escriure aquest post però aquesta fantàstica connexió bhurmitica ens ha borrat ja dos cops aquest post :o.
Doncs sí, finalment ja som a terres bhurmítiques, i encara que ens pensàvem que seria molt més difícil, els tràmits de l’aduana són ben fàcils. Uns nois que ens venen a ajudar des de que baixem del vaixellet, uns agents de immigració molt simpàtics ens ho fan possible. El primer de tot, canviar diners. Ens havien espantat amb el tema de bitllets de cent dòlars intactes, lo difícil que era treure diners i que havies de dur tot el pressupost del temps que fossis aquí en dòlars. En això afortunadament ha canviat tot. Ja podem treure diners d’alguns caixers (amb una comisió de 5 dòlars això sí), i ja et canvien per qualsevol moneda, euros inclosos i amb un bon canvi. Sí es veritat que es miren força els bitllets però tampoc cal planxar-los vaja.

Ja som a Myanmar...ens han deixat quedar tot i aquestes cares

El segon trobar un hotel amb un mòdic preu. Aquí no hi ha guesthouses ni altres així que toca hotelet i sempre són una mica més cars, però trobem un a bon preu i força arregladet, amb bany a dins habitació (això a myanmar és molt extrany) i una fantàstica tele amb canals on hi ha películes en anglès. Després us explicarem perquè és força important això.
En aquest pobke de frontera, on fins fa un any només es podia accedir per tornar a thailàndia i extendre el visat (ara només es pot fer amb un visat de 6 mesos, sense visa no es pot allargar el temps), així que la gent anava i tornava el mareix dia. Per tant, gairebé tots els preus són en moneda thailandesa i hem de fer càlculs per pagar en moneda local. A més la gent troba ben extrany que ens quedem per aquí ja que tothom marxa. Nosaltres decidim estar un parell de nits per descansar una micona, ja que portem massa dies viatjant. També així descobrir una mica la vida local. Al sortir de l’aduana però veiem un cartell on obliga a la gent a ser amable amb els guiris així que pobres ja enten perquè són tan helpful…
Primera impresió, la gent no para de somriure i sempre té bones paraules, gratitut i un moment per perdre’l amb tu. I sense esperar gaire res a canvi. Segona impresió, infraestructures apart, la gent sembla força acomodada i més aviat més rica que en altres països que portem recorreguts. No es veuen barris ni zones marginals, tothom vivint una vida força apanyada, amb mòbils d’última generació i pantalla gran de tele, sense veure gent famèlica ni res. Amb això no vull defensar res, una dictadura és una dictadura i segur que no poder expressar el que ets o sents no paga això però és quelcom que ens ha sobtat. Esperàvem un paìs molt pobre. Tercera impresió, el menjar és similar, arròs amb curris i noodles cuinats de mil maneres, amb la sort que no pica gaire.
El primer dia el passem menjant, pasejant pel mercat (ja sabeu com ens agrada), per uns passadissos on la majoria dels que conec no podrien passar sense vomitar, sobretot en un on hi havia peix en diferents estats de descomposició per fer unes pastes de peix que després fan servir per cuinar. El peix podrit concentrat fa una olor que fins i tot a nosaltres ens molesta.

Mercat i pasta de peix putrefacte

Després veiem un parell de temples, on ens perdem una estona, veiem una parella cuinant una cosa que resulta ser un dolç i del que ens conviden un bon tros per probar-lo, visitem un buda gran que hi ha per allí i aixi anem passejant tota la tarda.

Temple. N'acabarem tips però ara és la novetat

Budhon

Escena myaranmanesa 1

El dijous ens llevem força d’hora. Tenim esmorzar gratis. Fem un mos (ou, torrades i mantega), i anem a comprar el vaixell per demà. Tot i que fa un any que està oberta aquesta zona, la única forma de sortir d’aquí és en vaixell i en avió, ja que el bus està prohibit pels turistes, només el poden emprar els locals, per problemes de seguretat sembla ser. El vaixell és molt car però el preferim perquè ens dóna més seguretat que un avió del govern i per les vistes de les illes de la zona. Així és una forma de veure-les ja que tampoc s’hi pot accedir sinó a algunes d’elles, demanant un permís amb 3 setmanes d’ antel•lació i per mitjà d’un creuer amb l’opció més econòmica de 3 nits per la suma de 1500 dòlars. Tot i que ens faria gràcia veure illes gairebé verges, sense explotació, aquest no és el nostre viatge actual. Potser un altre dia.
Un cop comprat el jetty, intentem anar a unes cascades que hi ha a uns 30 km, just al límit fins on podem arribar en carretera els guiris. No hi ha però cap mena de transport públic i els preus que ens demanen per anar fins allà ens semblen abusius, així que decidim caminar unes 5 milles per arribar a una illa que es pot creuar en pont.
Així, tranquilament i deixant-nos perdre una mic per la situació, vivint moments curiosos i parlant amb mig poble, anem fent. Quan arribem a la milla i quart ens trobem un temple hindi al que volem entrar. Ens trobem el brahman o scerdot, un noiet de 22 anys molt simpàtic amb un anglès justet però anar fent. Ens fa seure i ens convida a un red bull i una llimonada. Parla una estona amb nosaltres i fa la cerimònia de benedicció als déus per nosaltres. És una escena força curiosa que acaba amb nosaltres amb un punt al cap. Parlem una estona, ell diu que és nepalí però ens assabentem que mai ha estat allä i ha nascut a Myanmar, però els seus avantpassats són nepalís. Ens explica també que ha de viure tota la vida sol i consagrat als temples, no es podrà casar ni res. Això si ens demana el facebook per fer-nos amics. Nosaltres deixem uns plàtans com ofrena als déus (és el que deixen ells, fruita) i el noi ens dóna unes mandarines i una papaia. Com deia, molt amables i et donen tot el que tenen.

Escena myanmarenca 2

Juanita banana...platans amb llavors enormes. No en compreu

Escena myanmarenca 3

Amb el nostre amic brahman

Marxem per seguir el camí i mil mingalawes després (el seu hola, no podeu imaginar com se’ls ilumina la cara quan et dirigeixes amb la seva llengua) arribem finalment a l’illa. De camí hem intentat arribar a un temple però per les plujes estava la terra despresa i no hem sabut com pujar. El pont per accedir a l’illa només té accés amb moto o caminant, ja que com veureu a les fotos no pot aguantar massa pes. És un pont fet per la pròpia gent amb els materials que tenien i es nota. Un cop arribem al poble, ens adonem que aquí encara arriben menys guiris. També la quarta revelació o impresió que tenim. No llences les escombraries enlloc adequat, les emmgatemen als rius o al mar. Així, veiem uns molls que serien preciosos amb les seves cases sobre les fustes i pasareles si no fos per la merda que hi ha, tot deixalles.

Pont homemade

I això no cau? Quin ginye

Decidim tornar al poble amb una moto-taxi, és una moto amb una mena de sidecar al costat per portar la gent, un transport que encara no hem utilitzat. Veiem un i ens posem a negociar amb el noi que el porta. Tota la familia, uns 15 membres amb nens i tot, s’acosten per veure’ns com si fossim sers d’un altre planeta i tot són rialles. Els fem un adéu i una foto multitudinària.

Escena bhurmitica 4

Alguns membres de la familia

Cocotaxi no...mototaxi!!!

Quan tornem a Kawthong es posa a ploure i després de dinar a l’hotel. Allà ens arriba la nova que ens quedem un dia més ja que s’ha anulat el jetty…. Quina sort. Decidim doncs passar de Myeik i seguir ja fins a Dawei ja que preferim força dies al nord per poder fer trekkings. Per la tarda ens acostem a un parc on tothom ve a fer exercici, en una muntanyeta que ens dóna unes vistes de la posta de sol fantàstiques. Per sopar anem a una paradeta amb uns noodles boníssims i una rata fantàstica que ens ve a fer companyia. El menjar però és tant bo que no ens importa massa.

Posta de sol bhurmitica

El divendres ens llevem doncs amb la calma, esmorzem i anem a un temple que es veu en una muntanyeta al costat de kawthong. Ens trobem uns nens que ens acompanyen, son 5 nens per pujar al 555, (així es diu la muntanya perquè fa tals peus d’alçada). Quan es cansen els donem les gràcies i en Manel es comporta i no els escopeix. D’aquí baixem fins a la zona de pescadors on trobem la gent que ja ha tornat de pescar arranjant les xarxes i arreglant cosetes. Com sem,pre moltes cases sobre l’aigua i pasareles de fusta per passejar.

Els cinc nens del 555

Feina de pescadors

Peixos assecant-se

Ens passem la resta del dia descansant i mirant pelis, ja ens feia falta i la pluja ens hi convida. Anem a dormir ben d’horeta que el vaixell és a les 03:30 am.
En resum, les primeres impresions burmítiques són molt i molt bones.