Aquest pont de la verge finalment farem una zona que sempre hem tingut ganes de visitar però per llunyania i dificultat per arribar no fèiem mai, la comarca de la Vall d’Aran. Encara que es consideri Catalunya, la distància i la forma d’arribar fins aquí fa que tendim més fins i tot al Pirineu Aragonès (que tampoc gaire) a aquesta zona remota. Però bé, ja sense guix i per aquí en aquestes dates, el destí sembla que ens ha portat a apuntar-nos a aquesta experiència amb els Panteres Grogues.
Arribem dijous al vespre, on ens dóna temps just per sopar, una copeta i al llit. El trajecte d’anada és llaaaaarg com un dia sense pa, però és el que té anar fins a aquests llocs tan remots. Ens aixequem un dia ennuvolat però en uns minuts aquests núvols marxen i ja tenim aquí un bon solet. Agafem els cotxes a Salardú on dormim i anem fins al parking que es troba a la Borda de Llana, per una pista en un estat força correcte. Aquests dos dies farem una ruta circular amb algun tram comú que ens portarà d’aquesta vall, la de l’Unhola fins la vall de Toràn.
La ruta dels dos primers dies
Com és habitual comencem pujant fins a arribar a un coll on ens desviem cap a l’esquerra per anar a trobar el riu i el GR que passa pel seu costat. Ens va deixant un paisatge típic d’alta muntanya, amb el riu vermellós (és una zona amb alt contingut fèrric) a la nostra dreta, anar pujant progressivament i resseguint la muntanya, per camins en ocasions força ben fresats i en altres una mica perdedors. Finalment arribem a unes antigues mines (ja hem dit que hi havia ferro i altres minerals onsevulga) amb unes bordes abandonades i en mal estat que ens deixen una estampa entre bonica i melanconiosa. Ens preguntem si realment això forma ja part del paisatge i ens agrada o ens lamenta. A mí particularment m’agrada ja que ho trobo força incorporat al paisatge ja.
Vistes des del parking
Anem pujant…
…i les vistes que ens deixa
El vermellós riu Unhòla
La nostra parella guia
A les mines de Liath
Totalment integrades en l’entorn
D’aquí pujem a la Pica Palomera, un pic que sembla ha de tenir unes vistes espatarrants, però just al pujar-hi la boira ens atrapa i no ens deixa tenir grans vistes, sobretot de la Vall de Toràn que és on anem. Fem un dinaret i seguim en camí de baixada molt progressiu pel GR, que s’ha de dir però, que està un xic en mal estat en alguns trams i complicat de seguir. Sort que tenim un molt bon guia que ens porta a lloc. La boira és força present durant tot el camí, amb algun que altre clar, i just al arribar un riu desbordat no ens permet el pas i hem de fer maravelles per seguir, però com sempre el guia ens salva de qualsevol desastre. Just al arribar al refugi de la Honeria (Foneria, on fonien els metalls que portaven de les mines) comença a ploure. Estem salvats i a resgurad 😉 Sopem i després ens repartim les dutxes, jo finalment decideixo que com a bon muntanyeru ja em dutxaré demà 😉 Després parlem amb una persona que treballa per la zona com a biòloga i naturista i ens explica com ha sigut l’adaptació a la seva arribada a la zona, la por que té la gent d’allí de que aquesta zona esdevingui igual de turística que altres zones de la vall d’Aran, etc… Molt però que molt interessant.
La boira ens comença a tapar
Petit salt d’aigua camí a Honeria
Ens llevem dissabte al matí amb el cel ben enboirat. El del refugi ens diu que en breu obrirà i les previsions del meteo eren molt bones, però la pinta d’obrir de moment és nul·la. Després d’un frugal esmorzar comencem a pujar per la vall de Toran per l’altra versió del GR, la inicial. Ens va explicar ahir que aquest camí, la pujada d’avui i la baixada d’ahir era el camí que feien les mules i els carros per portar els materials de la mina cap a la foneria. I aquí som nosaltres. La boira no marxa mentre nosaltres anem pujant però de totes maneres s’intueixen els bells llocs per on estem passant. Es posa a ploure una mica però un pluvisqueig que és molt suportable amb l’abric. Arribem finalment a una cascada que és segons diuen la tercera més alta d’Europa, on tots ens quedem embaladits d’aquesta i de la pujada que ens espera.
Pujant la vall de Toran
Bonics paistages emboirats
La cascada
Unes quantes llaçades importants i som a dalt, on trobem un llac glaçat amb la presència de força neu. Ja som gairebé al coll, on ens juntarem amb el camí que vam començar ahir i la boira comença a marxar i ens comença a deixar un bon solet. Sembla que la boira estigui anclada en aquesta vall, o que aquesta és tímida i no se’ns vol mostrar, ja que sempre hem tingut boira quan hem entrat i fins que hem sortit d’ella. Un cop arribats al coll baixem progressivament fins l’Estany de Liath, un estany força gran on aprofitem per dinar (estem sempre menjant o què?). D’aquí passem per un sortint d’aigua molt bonic i ja baixant per una pista per una vall preciosa fins al cotxe.
Panteres al glaç
Els estanys coberts de neu i boira
Canviem de vall i ja deixem la boira
Restes d’antigues mines
Baixem i ens trobem aquest sortint del riu
Els meandres del riu
Avui tornem a dormir a Salardú en aquest refugi gairebé hotelet amb algun que altre vinet o Gintònic. Ja diumenge ens llevem, alguns més indisposats que altres, agafem forces amb un bon esmorzar i ens dirigim a l’Artiga de Lin, una altra zona molt bonica de la Vall d’Aran coneguda per teni molt propers els ulls de Joeuth, una broll de les aigües de la glacera de l’Aneto que es fan internes i acaben sortint per aquesta zona, un fenòmen que veurem al final de la nostra ruta.
Avui farem un PR molt ben senyalitzat, que ens portarà fins a un coll i un pic des dels quals veurem tota la zona de l’Aneto, la Maladeta, el circ de colomers, els Besiberris, bé una àmplia vista de tot el paisatge muntanyenc de la zona.
Itinerari del tercer dia
Com sempre anem pujant, per alguns camins força enfangats al principi i que van millorant progressivament, amb una pujada no gaire forta i per uns prats plens de vaques i de entorn que ens deixa sense alè… Sense parar anem pujant i pujant fins que arribem al Pas dera Escaleta, un petit pas que si seguíssim ens portaria fins al Port que separa la Vall d’Aran amb França i Aragó, però com anem justets de temps per l’estat d’alguns de nosaltres decidim seguir camí i pujar ja al Tuc dera Escaleta, on a banda de trobar un bon grup de voltors que ens deixen una bonica imatge, podem veure (amb el cel serè i fantàstic que tenim avui) l’Aneto, el massís de la Maladeta, els Besiberris i un reguitzell enorme de muntanyes de la zona que com no conec em costa reconèixer.
Vistes des de l’Artiga de Lin al arribar
Passareles molt plenes de fang
En Manel en una senyal
Prats plens de vaques
Apunt s’arribar ja al Pas
Ja d’aquí anem baixant per la carena fins que arribem a un petit collet on ens esperen alguns participants que no han volgut pujar… Anem baixant poc a poc fins al coll i allà ja en més forta baixada anem buscant un lloc per dinar, proper a una cabana abandonada. Dinem i ara ja ens queda la baixada final, amb petita pèrdua inclosa que ens fa baixar pel recte (alguns més que altres) per retrobar el camí, passant per uns camps esgrogueïts i plens de cigales amb el seu brunzit característic i que em traslladen a la infància. Finalment baixem per un bosc amb una baixada d’aquelles que jo tant odio, molt forta i dura amb molt desnivell i amb un sòl fangós que sembla hagis de caure (afortunadament és força curta).
Vistes des del cim
Més vistes
Retrobament amb els que no han pujat
Bonic camí de baixada amb soroll de cigales
Un cop arribem a la pista seguim aquesta, trobem una font on recarregar aigua i ens desviem una mica abans per anar fins als ulls de Joeuth, que intuïnt però no veiem donada la hora que és. Seguim un petit replà del riu i cap als cotxes.
Pont fantàstic que ens deixa doncs un regust de boca boníssim i que segurament ens farà repetir per aquesta tant bonica zona 😉
La zona dels ulls de Joeuth amb efectes de llum
Arribant a l’Artiga de Lin
wondersalmon 