Pucon i el parc nacional de Huerquehue

Una elaborada successió d’autobusos em portaran altra vegada a terres xilenes, primer a Osorno fins arribar a Pucón, on em trobaré en Rafa, un metge epidemiòleg de Girona i que ja ens vam trobar durant la srva estada a Xile, aprofitant que venia a donar un curs per visitar la zona.
Pucón és un dels pobles més turístics de Xile, gràcies a la abundància de parcs naturals i de volcans de la zona. El més proper i famós últimament per erupcionar fa uns mesos es el Villarrica.
Quan arribo a les 11, ja de nit, afortunadament tenim un cel serè i es veu perfectament un fum de color vermellós-rosat sortint del con volcânic.
S’esperen un parell de dies fantàstics després de dos dies no gaire bons, i cap de setmana. X aquest motiu, m’informen que les quotes per pujar el volcà estan plenes. Des de l’erupció fa uns mesos s’han posat molt seriosos amb l’ascensió, només possible amb guia i per més de 100 euros, 80000 pesos xilensis de fet. Així, activitat desestimada.

Vista matinal del villarrica i el fum

Em dirigeixo doncs mentre soc aquí al parc nacional Huerquehue. Per això matino força per esperar el bus. Com dèiem, hi ha bona previsió, per tant omplim 2 busos fins a rebentar per anar al parc.
Arribar al parc són una hora aprox. Un cop arribem, toca pagar entrada de 5 lukes skywalkarianes ( no sé si ho havia mencionat abans, 1000 pesos són una luka). Hi ha vàries caminades, però gairebé tothom fa una al voltant de 3 llacs, amb vista a unes cascades. Jo, que busco més espais oberts, em decanto per pujar el cerro San Sebastián.
Per pujar al cerro, com és una mica més complexe, em demanen registrarme. El camí comença pujant en esses (per fi un camí que no puja simplement pel dret sinó que intenta fer un camí agradable), arriba a un pla des del que comença a haver molt bones vistes del volcà Lanin (frontera xilenoargentina) i Villarrica. També alguna cascada és visible des d’aquí. De la centena de persones que devia haver en els 2 busos, fins ara no em trobo ningú, tothom ha anat a fer l’excursió fàcil i típica. Aquí, afortunadament, em trobo un parell de nois francesos. O sigui, no estic sol per si passa res, molt millor.

Vista del replà

I segueixo amb el gust de les panoramiques

El camí, de totes maneres, és molt fàcil, almenys fins aquí. Un cop arribats a aquest pla, carenejem la muntanya per un bosc força espès i des d’aquí comencem a pujar fort, trobant vegetació cada vegada més d’alta muntanya. L’últim kilòmetre ja consta en crestejar, havent de fer servir a vegades les mans, per unes roques enormes, fins que arribo al cim. Aquí em trobo una noia californiana que ha estat fent uns mesos de voluntària a Perú i que aprofita x viatjar per la zona abans de tornar a casa. Les vistes des d’aquí són clarament immillorables, molt millors segur que el passeig pels llacs.

Vistes des de l'ascensió al Lanin

Llaguna

De fet des d’aquí puc veure els 3 llacs més un altre de regal, les cascades i un total de 6 volcans. I el dia, irrepetible, amb unes vistes superclares.

Les tres llagunes

El volca que faltava veure

La baixada la faig amb la noia californiana, tornem a anar embotits en els busos per tornar al poble, amb le seu llac i les vistes del Villarrica. Massa turístic pel meu gust, no m’hi acabo de trobar a gust així que compri bitllet per tornar a Santiago l’endemà, on visitaré antics amics, la vega, el cementiri, el museu dels drets humans i em despedeixo de Xile.

Volcà que segueix fumejant

Platjeta

L’aventura s’acaba!!!!

2 dies caminant per la ruta dels refugis. Espectacular parc Nahuel huapi

Nahuel Huapi és el nom d’aquest parc nacional, que té el mateix nom del llac principal que banya Bariloche i tota aquesta zona. Tot i que la meva idea no era aquesta, la info de varia gent i sobretot de una noia vasca apassionada amb la seva feina i que treballa al club andino em decideixen a fer una ruta d’un parell de dies dormint en un refugi de montaña. En aquesta zona hi ha uns 4 refugis, alguns d’ells encara incomunicats entre ells per la neu i gel i perillositat de la ruta. Tots ells es troben al capdamunt d’una vall i per anar d’un a l’altre cal pujar a carena i baixar, per canviar de vall.
Em llevo força d’hora, carrego la motxila gran amb menjar, sac,etc i deixo la petita en dipòsit al hostel. Agafo el bus que em porta a villa Cerro catedral, un poble d’esquí hivernal a les faldes de la muntanya del mateix nom. La raó d’anar d’hora és que faré una ruta que majoria fa en 3 dies en 2… ajunto primer dia de 4 horetes i segon de 6 per tenir temps de fer altres coses.
El Cerro Catedral té aquest nom per unes punxes o arestes característiques que a alguns els fa pensar en columnes d’una catedral gòtica, d’aquí el nom. És un lloc amb molta escalada i molta gent puja aquí per aquest motiu. De fet al bus em trobo un usaenc que fa uns anys que viu aquí i ve a fer una mica d’escalada amb un company.

Les punxes que donen nom al cerro catedral

El bus deixa just a l’ inici de les instalacions d’esquí i a l’inici del camí que he d’agafar. Els primers kilòmetres consten en rodejar la muntanya sense ascendir per un camí molt fàcil i amable, fins que troba una vall que aprofita per pujar, entremig d’un bosc molt frondós… el camí segueix estant molt ben arranjat, arreglat i senyalitzat, fent que arribi al refugi Grey en 2 hores i mitja (se suposaven 4). Això em tranquilitza a la hora de seguir camí. Els paisatges de dalt em recorden força a algunes zones dels nostres Pirineus. De fet, passo just abans d’arribar sl refugi per una versió del gendarme canigonenc, que vigila als que pujem.
Un cop arribat al refugi Frey, en un lloc idíl·lic al costat d’un llac glacial, no puc parar de pensar en refugis nostres en similar situació, sobretot a zona d’Aigüestortes. Aquí em recomanen apuntar,me en un registre per si em passa quelcom, em recomanen extremar precaució sobretot al anar sol i m’expliquen la ruta, complicada i amb punts amb neu, però factible. Ansar sol em fa poca gràcia, però veig que avanço una parella de francesos amb el mateix destí, per tant si em passa quelcom almenys tinc algú al darrere.

Camí de pujada

Gendarme a l'esquerra no us sembla?

Després del refugi, el camí segueix rodejant el llac fins al final del circ (caminant per neu molt trepitjada), on tot semblaria que hem de tirar per una molt progressiva i relaxada esquerre. Enlloc d’això, el camí segueix per la dreta, per una pujada força dreta, amb moments amb neu i de grimpada. Comencem bé… per sort el camí es veu molt bé i es pot anar fent poc a poc. Amb això arribo a un segon llac encara més espectacular que el primer, glaçat. Aquí em trobo un parell de californians que també sobrepasso.

Passant per la neu

Reflexe lacustre

Llac i camí de pujada

Altra vegada toca pujar un tros per neu trepitjada i després fer una grimpada dreta de pebrots fins arribar a la carena. Tot i que dur, sembla que lo pitjor està fet i ja estic salvat. Des de dalt unes vistes impresionants. A més em trobo una noia que dormia al meu hostal, també sola i gairebé tremolant de por. S’ha acollonit tant que volia tornar enrere però la pujada era tan xunfa que baixar-la ni de conya… tot i que és una sosaïna de pebrots, l’hi dic de juntar-nos per ajudar-nos en cas de problemes. La noia accepta amb una petita mostra de somriure i alleujament a la cara.

Llac superior

Panoramica des de la carena

Aquí hem de baixar...

I el pitjor està per venir, però nosaltres no ho sabíem. Ara toca baixar a una vall que veïem des d’aquí, una preciosa vall glacial en forma de u i plena d’aigüestortes, però que veient el camí de baixada ja intuïm no ens espera un paraïs. Una baixada primer per una tartera de pedres grosses poc fixades i molt relliscoses, que es desprenen fàcilment, amb una inclinació de vertigen. Després d’aquest primer marrón, una estona de sorra asquerosa que per baixar encara però que em fa entendre perquè desaconsellen fortament fer la ruta a l’inrevés. I ja l’últim tram, el més acceptable però pesat després dels nervis previs, amb pedra mitjana que ens fa saltar d’un lloc a l’altre.
Total, que en 2 hores i mitja hem fet uns 2 km, però ja estava previst en horari habitual. A baix a la vall trobem un clar amb un noi alemany dinant i nosaltres també ens hi posem. Ja som 3!!!!
Pujar la vall, amb cascades incorporades, ja està xupat i després la pujada a la nova carena és molt més agradable.

Ja a la vall, salvats

Això sí, una bona estona toca pujar amb neu, però molt trepitjada i amb la tranquilitat que si es cau un no es fa mal, només ha de tornar a començar. La vista de dalt la carena és impresionant i ens mostra el llac i el nostre destí, les muntanyes del voltant…

Tornem a pujar amb neu

Vistes a on dormirem

I dema hem de baixar aixo

La baixada es fa una mica pesada, no per la dificultat, ja que és molt millor que l’anterior, però cansats de la prèvia es fa notar! Arribem morts, ja només queden uns 20 minuts per bosc, un fangar dels que m’agraden a mi i arribem. 8 horetes on deien 10, no està mal…
No contents amb tot lo fet (feia temps que no feia un trekking tan demandant), deixem la bossa i seguim mitja hora més amb una parella francesa i una noia suïssa a la Laguna de los témpanos, un nou llac en un circ glaciar espectacular. El camí és relliscós i fotudet en alguns punts, però s’ho mereix. Les vistes, la llum, tot espectacular.

Laguna de los tempanos

Capvespre

Fem el sopar, xerrem una estona… no hi ha electricitat així que estem a la llum d’espelmes. Molt romàntic tot plegat. Malauradament el cel està una mica tapat i poques estrelles veig, el cel estrellat no és un dels forts d’aquesta caminada.
A l’endemà em llevo i sirto el primer de tots. El camí torna a ser molt fàcil i amable i són 4 hores i mitja de resseguir la vall amb algun sube y baja, fins a arribar a un punt on ja s’acaba el camí. Malauradament, d’aquí a poder agafar el bus queden uns 5km de caminata per una pista polsegosa i poc agradable, però no tot pot ser perfecte. Arribo finalment a Bariloche, on quan miro internet se’m canvien completament els plans.

Vall inacabable

El meu pla inicial era anar a Pucón via San Martin de los Andes, però per això m’hi he de quedar a dormir i no hi ha cap allotjament pagable (el més barat em surt per uns 70€), així que hauré d’anar per Osorno.
Caminata de 2 km fins estació de bus, compra de bitllet i cap a un nou alberg, ja que l’anterior només tenen habitacions més cares. Ja es comença a notar la temporada alta!!! El nou alberg més barat i molt millor, amb llits molt més còmodes i sopar gratis. Vaig a dormir ben d’hora, tebentat dels dies previs.

Circuito chico de Bariloche

Doncs ja sóc a Bariloche, la capital de la región de los Lagos argentina i un dels principals destins turístics argentins, sobretot d’esquí i muntanyisme.
En el camí, passo pel Bolsón on anava a parar ja que també és una regió amb muntanyes, però tinc poc temps i ja molta gent m’ha dit que és un destí de fumetes i poc més. I de fet les pintes dels que pujen al bus i els ulls vidriosos em dónen un clar exemple que no s’equivocaven…
Arribo a Bariloche per trobar el meu alberg, després d’agafar un bus local de la terminal, que és a l’altra punta del món (com a 3 km que plovent i de nit vénen poc de gust). Sopo i a dormir, la gent d’allí m’han recomanat fer el circuito Chico,una volta d’uns 30km que tothom fa en bicicleta passant per bonics paisatges. La idea és agafar un bus que et porta a 20km de la ciutat, on es lloga la bici i es fa el recorregut circular. Quan em diuen, però, el preu de la bici, decideixo que no penso ajudar a aquesta estafa. 280 pesos, 28euros segons canvi oficial, ni a Islandia em van cobrar la meitat d’aquests preus!!!
Així, quan em llevo vaig a fer el circuito però de la forma més barata, caminant… primera odisea, però, aconseguir una tarjeta de bus. S’ha de comprar i carregar, única manera d’aconseguir viatjar, ja que els busos no cobren en efectiu. Després de passar per 5 o 6 llocs, consegurixo un lloc on em venen la tarjeta i després un altre lloc on la carrego de saldo (absurd que on la venguin no la puguin carregar…).
Agafo el bus 20, en un cel canviant que passa en 5 min de sol a plujim… allí em trobo una alemanya del meu hostal que ho farà en bici. Ella baixa per la bici, jo segurixo fins el final del bus, uns 5 km més enllà, estalviant-me així aquestd i acabant fent uns 25, molt acceptable. El bus em deixa a un hotel de megaluxe que es diu llaollao, amb unes vistes i una situació hiperprivilegiades.
Una de les coses xules d’aquesta zona és que té llacs infinits i tots ells de colors bonics i rodejats de muntanyes, d’origen clarament glacial.

Vistes des de l'hotel Llaollao

Començo a caminar i es posa a ploure. Quina gran expectativa… afortunadament porto la capelina i entro tot seguit en un bosc prou tupit per a no sentir la pluja. D’aquí direcció al pic Llaollao, on ningú va per les bicis, però molt facilet i amb unes vistes impresionants. D’aquí a una platja propera on hi ha unes runes de ciment d’un edifici previ i unes vistes fantâstiques de la unió llac-muntanya.

Des del cim

Panoramica del Llaollao

Ruines i platja

El següent tram ja consisteix més en un camí per un bosc que em porta a un pont romà (x imitació de l’estil, els romans no van arribar aquí) i un perit llac anomenat lago escondido, on aprofito per dinar i on em trobo amb l’alemanya. Doncs encara sóc prou ràpid caminant. Aquí també em trobo dues noies australianes que van amb un noi de Guatemala, que s’han conegut a hostal i han decidit anar junts en bici.

Lago escondido

Després de força estona per camins, he de tornar a la carretera. Sempre és menys agradable, però les vistes que de tant en tant vaig tenint i la presència de pocs cotxes m’anima. Algunes llargues pujades que obliguen a majoria a baixar de la bici i empènyer també en fan sentir millor, però una pujada semprw va seguida de baixada, on tots m’avancen a mi. Passa aquí el circuito per un punt que es diu arroyo Angostura, un petit riuet que junta el llac Nahuel huapi amb un altre interior, un punt força estret d’on ve el nom. Poc després d’això passo per un curiós cementiri muntanyenc on varis escaladors enterrats morts en aquestes muntanyes descansen.

A la zona de l'angostura

Milers de colors

Després d’això benen uns 6km molt aburrits fins arribar a una zona de miradors, cadascun més xulo que l’anterior. Al primer em trobo altra vegada les australianes i el guatemalteco; al segon un noi vestit de monjo franciscà sembla ser, que em tira una foto per rememorar aquests paisatges i fer constar yo he estado aquí.

Vista des del mirador

Mes panoramiques

Ja només queden uns 5 km fins el final del camí, passant per petits poblets plens de gossos que em lladren, ponts que sobrepassen rius que ajunten llacs… fins que finalment arribo on s’acaba el circuit i on ja es pot agafar el bus de tornada. I arribo al mateix temps que l’alemanya i un senyor gran canadenc que també venia amb nosaltres (i que han fet un cafè d’una hora al mirador); i amb les australianes i el guatemalteco… al final hem acabat junts, cosa que aprofitem per caminar mig kilòmetre més i pujar al cerro campanario, d’on ens han dit que hi ha una de les millors vistes del món (i creieu-me que les expectatives es cumpleixen i sobrepassen). Unes vistes increîbles a infinits llacs, muntanyes, verdor…i uns colors extraordinaris.

Des del cerro campanario

Lloc immillorable

D’aquí ja baixar, anar al centro andino per veure quina ruta em recomanen per demà i cap a l’hostal on sopo, peto la xerrada amb força gent i vaig baldat a dormir. 25 km de caminada i ascens fins al campanario no estan malament x un dia amb la intenció de descansar i fer el gos, no? I més tenint en compte que ahir ja vai caminar més de 25km… i demà molt més!

Creuant mitja patagònia en un obrir i tancar d’ulls

Argentina. A cada país al que vaig, més car…. al final els preus semblaran als del nord d’europa.
El bus que em porta a los Antiguos fot canya per intentar arribar a les 17h, ja que surt un bus a Perito Moreno, principal poble de la zona. Arribem just per agafar les maletes, comprar bitllet i pujar ràpidament, per fer una nova hora i mitja i perdre de vista definitivament al lago Buenos Aires (aquí es diu així).
Perito Moreno és, apart del poble on virtualment va néixer la Rita (recordeu es perrita morena), un dels llocs més lleig i amb menys encant del món. El lloc on vaig a dormir no ajuda a canviar la opinió, però estic taaaaan cansat que m’és tot ben igual.
Perito Moreno es troba al bell mig de la ruta 40 que travessa la Patagònia, al bell mig entre Calafate i Bariloche, típica ruta motxilera de 24h de bus. Jo decideixo tirar nord cap a Bariloche, m’encantaria moure’m sud cap al Chaltén x veure el Fitz Roy, però no tinc prou temps i hauré de tornar altra vegada…
Decideixo no fer el viatge taaaan llarg i parar unes hores abans a Esquel, un bonic poble de la zona on comencen les muntanyes. Ara mateix estic molt a prop de Futaleufú, just una setmana després d’estar x allí. Només els Andes ens separen.
Esquel es una semiciutat amb encant, al meu parer, d’uns 40000 habitants, per fi amb supermercats i preus lleument decents.
Aquí tinc dos opcions, anar al parque nacional de los Alerces, molt bonic però ple de boscos i poques vistes, o pujar un cim que hi ha per aquí amb vistes de tota la zona… i com sempre, jo trio pujar i vistes sense dubtar ni un minut.
Així, diumenge em llevo ben d’hora i pujo al cerro La Cruz, una petita muntanya al costat de la ciutat. Primer passo per una barriada una mica més complicada plena (realment pleníssima) de gossos de carrer, a cada quin més gran… afortunadament la majoria m’ignora. Del barri arribo a un primer mirador. Està ennuvolat però s’esperava pluja així que si es manté en tinc ben prou.

Vistes d'esquel del primer mirador

I anem pujaaaant

Hi ha una pista x cotxes per pujar, però descubreixo un caminet per senderistes i per allí vaig, més ràpid i agradable. Les vistes que em van quedant són força boniques i amb tot de muntanyes al fons. Al tros final he de rodejar la muntanya pel darrere, donant-me vista de l’altre cantó i finalment arribo al cerro La Cruz.

Al cim fa molt aire i força fred, però la panoramica és molt bonica i de 360° i amb la Cruz que l’hi dóna el nom. Ara baixo per la pista i al migdia sóc ja al poble altra vegada.

Vistes del cerro la cruz

El dia es va arreglant...

Com em queda temps decideixo pujar a la laguna zeta, m’han dit que molt bonica. Faig camí doncs, també per pista en aquest cas, fins que arribo a un mirador per veure el cerro la Cruz… d’aquí una mica més i arribo a la Laguna, un lloc magic i amb molt bones vibracions. A més sembla ha sortit força el sol.

Pujant

La laguna zeta

I més laguna

Per tornar, agafo un altre camí per un petit cañadon i que passa per un petit mirador. Al final uns 25-30 km de caminadeta, que no està gens malament.

El cañadon

Arribo just per una dutxa i per anar a comprar el bitllet de bus cap a Bariloche, unes 5 hores de bus. Al camí comença a ploure i els núvols baixos no permeten disfrutar del paisatge, però no sempre es pot tenir tanta sort!

Un dia fantàstic voltant pel llac amb destí Argentina

Doncs són les 08:30 aprox del matí d’un divendres, gairebé sense dormir per la gran experiència del dia anterior… com vaig explicar la parella xilena em porta uns 20 km al sud fins a un trencall. Ells segueixen la carretera austral, jo em desvio per una carretera que volteja el lago General Carrera pel sud fins srribar a Chile Chico i la frontera amb argentina.
Fa molt fred i començo a caminar. Hi ha un poble relativament gran (500 persones aprox) a uns 10km així que vaig fent… quan porto uns 2-3 km passa el primer cotxe i em para, va fins al poble (Puerto Guadal). Aprofito aqui per comprar menjar x si de cas, aigua, etc…
Segueixo caminant una mica i un nou cotxe em para. Es un monjo benedictí, tenen una ordre a uns 20km i allà al costat em deixa, en un lloc amb unes vistes increïbles. M’explica que allí fan retiros espirituals i ho puc entendre perfectament, quina pau i quin entorn…

Imatges des de Puerto Guadal

Amb el llac sempre de fons

I la carretera segueix...

Després de uns 2 km més caminats, em recull el meu nou cotxe. Són 2 xilens i un neozelandès que estan investigant a la carretera quelcom que no acabo d’entendre, però porten aparells molt extranys. El neozelandès és com l’entès, el xilè de mitjana edat és l’investigador i alumne del primer fa uns anys a Christchurch i el jovenet està fent el seu projecte fi de carrera amb el segon. Uns enginyers freakis vaja. Però suuupermajos.
Em deixen aprox al km 55, ja sóc gairebé a la meitat!!! Just davant meu s’aixequen unes muntanyes espectaculars a les que no puc parar de fer fotos. Sobtadament, passa una rua de uns 10 cotxes i ni un sol em para. 😦 quanta insolidaritat… però finalment yna furgo amb la part del darrere descoberta em para. Quan vaig a entrar a davant veig que va tot ple, per tant em toca muntar-me darrere i és un dels millors moments del dia… totes les muntanyes, valls es van obrint davant meu, amb una visibilitat boníssima.

Vistes del km 55

Panoramica mentre espero

De paquet darrere la flagoneta

En un trencall el cotxe gira i em deixa allí… torno a caminar uns 3 km més fins que passa el següent cotxe. La veritat és que no passen massa cotxes, afortunadament gairebé tothom t’agafa a la primera, perquè la densitat vehicular és justeta, a vegades passa un cotxe cada 20-30 min.
Els meus últims salvadors del dia són uns guiris gringos, els típics nordamericans de viatge, amb molta pasta sembla ser…són superjoves d’Arkansas i han llogat un megacotxe que no vull saber el què els ho costat, lo xulo és que de tant en tant van parant x fer fotos, ja que seguim passant per llocs espectaculars (és un no parar…). Ella em porten ja fins a Chile Chico, on arribo aprox a les 15h.

Caminant per la carretera

Segueixo caminant...

Foto al llac

La laguna verde

Paisatges de llegenda

Temps just per menjar quelcom del què porto, canviar pesos xilens a argentins a un preu excepcional, i agafar un bus que em creua la frontera fins Los Antiguos. Ja sóc a Argentina!!!! Canvi de país després de gairebé 2 mesos. Resulta curiós com al creuar la frontera just acaben les muntanyes i es torna tot molt més planer. A veure què em depara aquí!

Adéu Xile, hola Argentina

Lo barato a veces puede salir caro o un malson fet realitat… ara ja una anècdota

Crònica dels fets ocorreguts en un dels dies més llargs i desafortunats de la meva curta vida viatjera. Dijous, 10 de desembre de 2015. Excursió a laguna San Rafael, reserva mundial de la Unesco. És un llac glacial que dóna directament a un dels múltiples canals que el Pacífic té per aquesta zona, el Chile insular… la glacera arriba doncs directament al mar i forma part del campo de hielo norte, una enorme glacera en aquesta zona de món (perito moreno i torres del paine formen part del campo de hielo sur).
06:15am. Sona el despertador. El cel esta força serè, fa força vent i els gossos lladren pels carrers. Esmorzo i em faig una petita bossa amb quatre coses d’abric i menjar i deixo la maleta i el pijama a l’habitació on suposadament dormiré aquesta propera nit.
07am. Fa fred però pel vent, el cel està serè. Ens trobem al lloc acordat amb l’Alejandro, el guia i amo de l’excursió. També 5 passatgers més, una parella xilena de vacances i una parella xilenoespanyola (ell fa 2 anys que viu a Chile) amb el germa gallec d’ell.
07:10: pujem tots al cotxe i fem uns 70 km de ripio, parant en algun moment per fer fotos a alguna glacera o cascada. A mesura que avancem el cel esta més i més boirós, fins que ens trobem amb una visibilitat avceptable tirant alt.

Primera cascada del camí

Glacera entre núvols

09:30: Arribem a un punt on hem de deixar cotxe, agafar una minibarqueta per creuar el riu i agafar un altre cotxe pels 10 km que falten. Com hi ha gent d’altres grups i som els últims, esperem una horeta.
10:20: creuem el riu i fem els últims 10 km de carretera en estat deplorable, per arribar fins al vaixell.
11:00: arribem al vaixell i al veure’l se’ns cau a tots l’ànima als peus. És un vaixell de pescadors força vell sense cap arreglo per la comoditat, sende espai suficient per seure tots en uns bancs no fixos i cutres. Aquí ens esperen 2 membres més de la tripulació i 2 persones més que venen al tour i s’han quedat dormint al vaixell, en una zona a baix freda i poc acollidora, amb 5 matalassos i 3 mantes.
11:15: sortim de port i esmorzem pa i formatge. Comencem a xerrar i conèixer-nos tots una mica. El capità ens informa que són unes 4h d’anar i les mateixes de tornar aprox. També que la marea estâ baixa i que potser ens quedem uns minuts atrapats a la sorra, però que de seguida pujarà la marea.
11:30: ens quedem uns 15 min atrapats però ens en sortim.
14:00: el mar esta força mogut, amb onades intenses i anem molt lents. Mirem pel mapa on som i veiem que anem més lents del què pensàvem. De la tripulació només rebem missatge, en una horita estamos allá y la vuelta será mas corta porque ahora vamos contra el v

Vistes emboirades

i

Aborrits

ento.

16:00: ens comencem a inquietar per hora. Encara no hem arribat i la boira csda vegada és més espessa. Ara no veiem res de res.
17:30 finalment arribem, tot i que només veiem 4 témpanos i un vaixell de la poli patrullant. Per l’hora que és i vist que la glacera ni s’intueix, diem de tornar l’abans possible. Ens donen el dinar i fem

La poli nos vigila

c

Tot el que veiem

Témpano

amí enrera.

21:00: seguim tornant, sort que aquí es fa fosc tard. Estem molt incòmodes i cansats de no tenir lloc real per seure còmodament. Ja s’han emborratxat alguns amb el whiskey, altres parlem del què sigui per fer passar les hores. La tripulació no ha donat sentals de vida. Ara apareix Alejandro i ens diu que la marea està molt baixa altra vegada i que s’esta fent tard, que el més segur és lligar el bot a un lloc segur i dema al matí seguir camí. Esta plovent força fora, fa molt i molt fred i la idea em regira l’estómac. No anem preparats pel fred, només hi ha 5 matalassos i 3 mantes per 11 persones i la concentració de fums dins el vaixell és prou alta per patir una mort feliz o intoxicació per monòxid de carboni (el motor no drenava bé i el camarot era ple de fum). Els gallecs i la novia xilena tenen un vol al dia següent i no es poden permetre aquesta opció, així que l’hi diem que busqui una solución ens diu que truca a altres barques rapides i menys fondes però

Far que esperem ens guii a la salvació

El què fan els nervis i l'alcohol

ningú l’hi contesta.

21:40h: ens hem tornat a quedar atrapats. Primer sembla que una altra embarcació ens vindra a buscar, però finalment l’ordre és que no ja que de totes maneres no ens creuaran al riu ja que de nit és molt perillós (recordeu que per tornar hem de fer una petita creuada de riu?)
22:30: ja és negra nit i ens quedem desencallats. Per la presió de la parella que té el vol, la resta que estem espantats de la idea de morir de fred o intoxicats i el germal que va totalment embriagat pel whisky i fent tonteries i cridant, seguim camí. Ens havien dit que no tenien molt bona il·luminació però veiem que això vol dir que només tenen un petit lot de piles amb pot3ncia mínima. Segurix plovent força i la visió és dolentíssima.
23:30: anem molt a poc a poc pel riu per arribar a port (el tros final és riu). Es perden, hem de seguir enrere i finalment el meu mòbil amb mapa i gps ens guia cap a destí.
01:15: arribem a destí. Ara que ja no hi ga motor i podem tenir llenya, dormir aquí no és tan descabellat i ja ens han dit que no ens creuarien al riu, però la parella segueix histèrica que volen probar de seguir i convèncer oralment a l’home de la barca que ens creui.
01:30: han anat a despertar el conductor de la furgo, que de mal humor ens porta, pensant que som uns histèrics i que hauriem de quedar-nos al vaixell. Està plovent força,és negra nit i els 9 km se’m fan eterns. Quan l’hi intentem explicar tranquilament les condicions, ens ofereix si no podem passar donar-nos sostre i 3 matalassos al cobert de casa seva.
02:00: l’home del riu no ens creua ni de miracle. És molt perillós, un cop ja hi va haver un accident. Tothom em demana que vagi jo a mediar ja que sóc rl més tranquil diuen, jajaja… acordem però que ens creuarà a les 05:30h, quan ja hi ha prou llum. Tornem a fer els 10 km sota pluja ja que aquest no ens vol oferir un espai per dormir.
02:40: arribem i intentem dormir una mica. Tenim 3 matalassos i mantes per 6. Estem molls i freds, però almenys estem resguardats aquí i sense fums tòxics. La parella que va dormir al bot s’hi ha tornat a quedar.
05:00 : tornem a fer sota la pluja els 9 km de nassos. Arribem a l’embarcació i quedem ben molls per la pluja però aconseguim que ens creui.
05:45: arribem finalment al cotxe que ens portarà ja a rio tranquilo. Acollonits perquè el que ens porta és don Alejandro amb el que hem tingut ja enfrontaments per tot el què ha passat recriminant l’estat del vaixell i la mala gestió de tot plegat.
07:45: arribem definitivament al poble. Passo per la pensió in estaven preocupats per la meva no presència, però em fan pagar la nit. Estic per quedar-me a dormir però la parella xilena maja va en cotxe i em porta un tros, així que aprofito i faig uns km amb ells. Afortunadament, esperem no s’encadenin 2 mals dies seguits.

Puerto rio tranquilo, possiblement el poble amb més màgia

Al matí jo i en Dirk sortim per agafar el bus per seguir cap al Sud. La idea és anar a visitar junts la catedral i capella de marbre. Després ell seguira cap avall a Cochrane per fer la carretera fins al final; jo em desviaré cap a Chile chico pel llac General Carrera. En Dirk volia parar abans a villa Cerro Castillo, però veient la meteo i al no trobar ningú amb qui fer-ho, decideix seguir camí.
Sortim de Coyhaique amb pinta de pluja, així que novament decidim agafar el bus enlloc de l’autostop. Les probabilitats que algú t’agafi són baixíssimes quan plou i avui passem per un tram de carretera poc transitat i molt inhòspit.
Comprem el bitllet de bus i en aquest ens trobem un parell de dones austríaques que carreguen les bicis… porten viatjant amb bici des de Colòmbia i durant els dies com avui, amb mal temps i carretera tan dolenta, es prenen un merescut descans i van en bus.
El primer tram de carretera està asfaltat i molt bé. Per no variar, els paisatges que veiem, tot i mig tapats pels núvols, es veuen més que espectaculars. Quan arribem a Villa Cerro Castillo, segons les guies un potencial torres del paine futur si milloren una mica les infraestructures, els paisatges amb muntanyes de formes brutals ens deixen sense paraules.

Villa cerro castillo

El temps es va esclarint

Després d’una petita parada, comença lo bueno… passem per una carretera en obres mooooolt i mooooolt malmesa, havent de parar molt cada 5 minuts per les obres que s’estan fent. Hem pujat força i ara baixem una mica fins a arribar a una amplíssima vall entre muntanyes poderoses, amb un cel cada vegada menys tapat (no es pot dir ni més serè).

Comencen les vistes tremendes

Finalment arribem al lago General Carrera, el segon llac més gran de Sudamèrica, prou gran per no veure la seva fi i per tenir onatge, compartir dos països i dos noms (la part Argentina, més petita, té per nom lago Buenos Aires). A la vegada, amb un color d’aigües que provenen gairebé directament de les glaceres i amb unes muntanyes al voltant espectaculars, puc dir amb tota certesa que és un dels indrets més especials que he vist i viscut mai.

Lago general carrera, no words

Bonic a matar

Així doncs, amb la boca badada per la bellesa del paisatge arribem a Puerto Rio tranquilo, un petit poble molt turístic per tenir 3 grans atraccions : la capella i catedral de marbre; la glacera exploradores, en la que típicament es fa un trekking per l’accessibilitat; i punt de sortida més proper dels tours que van a la Laguna San Rafael, punt de sortida al mar del campo de hielo norte.
Nosaltres avui ens ocupa anar a veure el marbre. Es pot visitar de dues maneres, en kayak (si el vent i l’onatge ho permet) o en vaixellet. Nosaltres ho volíem fer en kayak però sera que no ja que ahir va morir l’amo de North Face i de la meitat dels terrenys de la Patagònia xilena fent kayak per aquí, a causa d’una caiguda i una posterior congelació. Si algú expert va tenir aquest incident, jo ni m’ho plantejo.
El port per anar cap allí en vaixell també està tancat pel vent, però ja ens van dir que uns 5km més endavant hi ha un trencall que porta cap una altra zona més propera i menys exposada al vent. Anem doncs allí, i compartim barca amb uns que venen d’un tour de la frontera argentina, un d’ells un xicot madrileny que l’hi ha agafat gust a Sudamèrica (no m’extranya) i va fent viatges per aquí en els útims anys.
El viatge en vaixell a la catedral i capella de marbre és brutal, els colors de les ccoves, del llac, les formacions, l’entorn… no puc parar de tenir orgasmes visuals i fer fotos a tort i dret, un Stendhal de collons. Només dura una horeta però realment una de les millors experiències del viatge (i pensar que ahir estava dubtant si seguir baixant o creuar ja cap a l’Argentina per fer-ho tot més fàcil…).

A l'aventura lacustre

Formes especials

Colors especials

Molt i molt marbre

A la catedral

Quin gustttt

Plecs de marbre

Capella snant

No paraules

Formes geològiques

Una imatge entre mil

Capella des de la tornada

Aquí sí que ja em separo amb en Dirk, ell segueix camí avall i jo torno a Puerto Rio tranquilo. Amb la tonteria hem estat una setmana compartint viatge…

Mes vistes del llac

Tornant del port

La meva idea inicial era seguir camí, però estic tan al·lucinat que sento necessito quedar-me aquí per disfrutar d’aquest entorn. A més encara estic dubtant si anar a la laguna de San Rafael. És quelcom tan car que ni m’ho havis plantejat, sol valer uns 180€… però al poble m’han fet una oferta perquè havien de sortir igual i per ser primer dia de 100 i escaig…  amb mal a l’anima i la meva rateria, al final agafo l’excursió, a veure com resulta…
La tarda la passo a Puerto rio tranquilo disfrutant de l’encant d’aquest meravellós poble, que amb la llum del capvespre encara em descobreix llocs i moments més bonics, com el cementiri amb millors vistes del món. No es pot dir que no disfruto com un enano en aquesta part de món.

No words

Vistes que em fan enamorar de la ciutat

Un cementiri especial

Glaceres penjants, nous amics i ciutats enmig de la natura, això és la carretera austral

Avui ens despertem a una hora indecent a petició del nostre nou company suís, i comencem a fer dit a les 09 del matí, no sense abans trobar-nos amb un noi israelí que ens demana si es pot unir a nosaltres per anar al parc nacional Queulat, on visitarem el ventisquero colgante o glacera penjant (ventisquero és glacera per aquesta gent).
Ens separem en dos grups de dos, pensant que així serà més fàcil trobar qui ens porti. 2 hores i mitja després, les forces comencen a defallir. Potser no és bona hora i en aquesta zona la gent és menys acollidora.

Aburrits esperant

El fiord de puyuhuapi

Finalment, un cotxe agafa al suís i al israelí; i sense esperar-ho, s’ofereix a portar-nos també a nosaltres. Total, 4 homenots amb 3 motxiles enormes al darrere del cotxe, tota una aventura i incomoditat, però agortunadament només són 20 km.
Els que ens porten són una parella xilena, ell viu aquí per feina (treballa als ports) i ella l’ha vingut a visitar en aquest cap de setmana llarg i aprofiten per voltar una mica la zona. Molt amables, ens deixen al desviament cap a l’entrada del parc. D’aquí a l’entrada són uns 2 km, on paguem entrada. Caminem una micona més i deixem les maletes en una guarderia. D’aquí al primer mirador són uns centenars de metres més. Tot i que el cel està força tapat, el primer mirador ens ofereix una vista impresionant del ventisquero i ja ens mostra que haver vingut aquí haurà valgut la pena.

Primer mirador amb Dirk i.Octave

Una caminada de una horeta i mitja ens porta a un segon mirador molt més proper i espectacular, on dinem i baixem per anar fins a la laguna que ha creat el ventisquero. Estem molt prop del mar i el riu ventisquero, que va de la laguna al mar, és super curt.

Ventisquero colgante impresionant

Desde la laguna

Tornem enrere, recollim bosses, deixem a l’israelí que torna a Puyuhuapi. Nosaltres tenim molta sort i ens recull una noia que ens hem creuat fent senderisme al parc. És l’Andrea, una noia de Viña del Mar professora de dibuix i tecnologia que ha vingut a viure aquí per feina i que aprofitant el pont ha decidit sortir a conèixer una mica.
Ella va a Puerto Cisnes, per després seguir fins a casa seva a Puerto Aysén. Com ens caiem bé, decidim sopar quelcom amb ella a Puerto Cisnes i seguir camí fins a casa seva, on ens ofereix terra i llit. Els paisatges entremig són molt bonics. Passem per el bosque encantado, segons diuen preciós, però plou i és tard així que ens l’haurem de perdre.
Arribem a Puerto Aysén, ja força a prop de Coyahique, la capital de la regió. Prenem uns vinets, xarrem i anem a dormir després d’una bona dutxa.

Paisatges emboirats

Bonic riu

A l’endemà ens despedim de la nostra nova amiga i seguim cap a Coyahique, una petita capital de 50000habitants, capital de la onzena regió on ens trobem i poder la ciutat més incomunicada amb la resta de Xile. Anem a buscar hostal i avui ens separem. Mentre jo vaig a un parc nacional a caminar una micona, en Dirk busca companys per fer senderisme aquests dies i l’octave busca material de camping pel seu pròxim destí a les torres del Paine.
El parc nacional no és res impresionant, únicament un bonic bosc amb un sol mirador per veure la zona, una caminada de 3 horetes per un bosc tupit i en alguns punts tètric (sobretot pel vent que mou molt els arbres) amb vàries llagunes.

Mirador des del parc

La ciutat al fons

Bosc tètric

Una de les llagunes

La veritat he disfrutat molt més de les vistes del camí que porta cap al parc, on es veuen uns voltants espectaculars. Quan acabo, vaig fins a un mirador del riu Baker, també amb genials vistes. Amb això acabo el dia.

Vistes pujant

Al bell mig de la carretera austral

Més vistes pujant al parc

El riu baker

El riu i cerro castillo al fons

Suposada cursa de cavalls a Futaleufú

Jo i en Dirk matinem per esmorzar i dirigir-nos a la carretera a posar el dit en amunt. Anem d’hora ja que en poca estona arriba un ferry de Puerto Montt amb molts possibles cotxes i cal aprofitar.
Passen un parell de cotxes i el que para és el tercer. Són els madrilenys amb els que vam passar part de la tarda ahir…ueeee!!! Tot i que no torcen cap on anem naltros, ens portaran fins a mig camí, on nosaltres ens desviarem cap a Futaleufú (un nom moooolt rebonic) i ells seguiran per la carretera austral. Els primers kilòmetres són pavimentats i molt bons, però de forma sobtada la carretera austral es transforma realment en el que imaginavem, una pista ampla de pedres i sorra, en un estat entre pobre i acceptable. Hi ha moltes zones d’obres en un estat deplorable, i amb el cotxe que porten la conducció fa patir, però finalment arribem sans i estalvis a la Villa Santa Lucía, on naltros ens quedem. Entremig paisatges espectaculars.

Vistes des de la road

Carretera austral

Aquí no hem d’esperar ni 10 minuts i una extraña pareja ens recull. Una parella en els seus 50largos, rejuntada fa uns anys i amb fills grans de parelles prèvies. Ell carabinero (poli d’aqui vaja) acabat de prejubilar; ella periodista que treballa per la integració i milloria social. Molt curiós i divertit veure els seus diferentíssims i extrems punts de vista de tot plegat. Parlem de situació social, dels mapuches, de tot en general… mentrestant els paisatges segueixen essent espectaculars.

Una parada on the road

Llacs i glaceres

Arribem a Futaleufu, on ens havien dit a les 13h hi havia una cursa típica chilena a les afores. Allí ens dirigim, ja que falten uns 5 minuts. Al arribar ens trobem un descampat amb 4 gats i poc més. Ens diuen que finalment sera una mica més tard. Quan estem a punt de tornar al poble, ens diuen en 20min i pensem no ens val la pena… finalment i 3h després,  a les 16h, sembla que començaran les curses (la patagònia xilena funciona així). Esperem una micona més i quan ja sí que sí, els dos cavalls que havien de lluitar estan molt nerviosos i comencen a regirar-si i intentar tirar el seu genet. Total, que son les 16:30 i encara res de res. Decidim doncs marxar. L’ambientillo ja l’hem viscut així que…

Esperant a l'ombra

Cavalls i boines

El experto

Intent inici cursa

El carabinero, també aficionat als cavalls, ens explica funcionament d’aquestes curses. Son de a 2 i molt curtes, entre 200 i 250 metres. Funcionen en base a apostes entre els dos genets, i a vegades si ja saben que sin millors aposten no per quedar al davant, sino per guanyar per tot un cap o tot el cos… si al arribar bo els separa aquesta distància, tot i se els primers, es considera han perdut. Lo millor, els locals amb la boina típica dels patagons, tant xilens com argentins, la boina vasca com en diuen ells per ser igual a la típica boina que porten els nostres veïns del norte.
Tornem al poble doncs i donem una volta per trobar allotjament. Acabem a un hospedaje (casa d’algú amb habitacions per llogar), la forma principal d’allotjament en aquesta zona. Anem a petar amb un senyor gran divorciat, el típic abuelillo de poble cascarrabies que creu la televisió com a veritat absoluta, ja que és únic nexe amb exterior, fent que pensi que el món esta fet una porqueria i que cualquier momento pasado fue mejor. Almenys el lloc està net i l’home esta amasando un pan per dema esmorzar.
La resta de la tarda la passem anant a un mirador per veure les fantastiques vistes de la zona i la vall. Ens fem un bany a un llac que hi ha, amb l’aigua molt menys freda del què pensàvem, i sopem. Es dissabte i ens apropem a una festa que hi ha en un local de rodeo, però quan arribem hi ha 2 gats i prenem una birra i tornem a casona a dormir.

Plaça major

Estampa de la ciutat

Llac on ens banyem

Panoramica complerta

Mes vistes del mirador

El diumenge al matí ens reb amb altes senyals de pluja. Donem una volta i es posa a ploure bastant. Per aquest motiu, decidim millor agafar el bus (aprofitant únic bus de la setmana) fins a Puyuhuapi, ja que la distancia és molt llarga i amb la pluja se’ns poden dificultar molt les coses…

De cami entre la pluja

Així agafem el bus que ens ports per un llarg camí, primer enrere cap a la carretera austral i després seguint aquesta. La pluja ens va acompanyant, però de tant en tant surt el sol i ens deixa veure paisatges que semblen extrets de llegendes.
De camí coneixem a l’Octave, un noi suís que s’ajuntarà uns dies amb nosaltres. Arribem doncs a Puyuhuapi, un poble en un fiord que té un enorme glaciar al costat i termes d’aigua calenta extremament cares. Donem una petita volta per veure els entorns, comprar sopar i a dormir.

La junta, poble del camí

Arbre de nadal

Fiord de Puyuhuapi

Chaitén o la ciutat volcanica

El viatje nocturn en vaixell resulta força còmode ja que va mig buit i em puc estirar en els seients, en una fila de 3. De totes maneres, cap a les 06:30 em desperto i surto fora del vaixell, que m’ofereix un panorama espectacular de tota aquesta zona i del fiord que es troba aquí. Al vaixell he conegut en Dirk, un alemany que ha decidit també de forma espontania baixar per la carretera austral i amb el que decidim seguir camí fins que vulguem.

Ens aproximem a la costa

Fiord del chaitén

Fa freeeeed

Arribem i ens ve a recollir un bus que ens porta fins al centre del poble, total un kilometret però bé. Agafem la primera habitació a preu raonable i decent que trobem i ens recomanen anar a unes termes que es troben com a 25 km. Fem dit i en una estoneta trobem a qui ens porta fins a l’entrada de la carretera amb les termes. Allí, però, ens trobem unes noies que ens informen que estan tancades per renovació. Fem una volteta doncs i reconeixem la zona, que sembla molt maca tot i els núvols que ens tapen tot. Afortunadament, però, no plou.

Per la zona del Amarillo

Tot esta tapadillo

De tornada trobem cotxes que ens van fent petits recorreguts fins a tornar a Chaiten, un total de 3 cotxes, tots ells de gent local que ens explica historietes de la zona. La xerrada sempre va cap al volca, un volca que va erupcionar al 2008 i que va deixar la població semidesèrtica. De com la mala gestió del govern, que va intentar aprofitar l’avinentesa per construïr un poble nou ecofriendly sostenible. Una mena, segons els locals, d’eurodisney fantasia amb preus inasequibles per ningú… tot i el boicot de no portar llum ni aigua a la zona per intentar obligar a la gent a passar al nou poble, la gent va anar tornant a repoblar i, tot i que ara són la meitat que eren, el poble comença a tenir cert dinamisme.
La tarda, en la que plovisqueja una micona, la passem descansant, llegint, voltant…
Al matí següent i després d’esmorzar, anem a fer una mica de dit per dirigir-nos 25km al nord, al parque Pumalin (un parc per a tots però que pertany a l’amo de Northface i Patagonia), on hi ha la caminada x pujar al volca Chaiten, el que va explosionar al 2008.

Entrada a sendero i visió de destrucci{

El camí esta molt ben senyalitzat i ens porta per una mostra de destrucció entre els núvols i la boira baixa. Anem pujant lentament sense veure gaire res per la boira. Just arribem al cim al millor moment, quan comencen els núvols a marxar i queda el que no estem segurs si és fum del volca o un núvol. La visió del crater amb les lagunes i l’aparició del nou cim que va sorgir en la darrera erupció és força impresionant.

De pujada

Arribat al cim

El nou volca fumejant

Les llacunes al fons

Mes fum i destrucció

Panorama volcanic

Mentre baixem, anem vislumbrant les vistes cap al mar. Ens parem i ens trobem una parella de francesos que pujen i que poden ser una possibilitar per la tornada.
Anem a dinar els entrepans de formatge que ens acompanyaran a la patagonia (gairebe els unics aliments disponibles no carnívors a la zona) al costat del riu.

Comença el camí de baixada

Un dur camí

Anem arribant a la vall

Després d’això ens posem amb l’autostop però ja ens han avisat que fins a l’hora del ferry que arriba a caleta gonzalo, i única manera d’arribar aquí, serà complicat. Passa el propietari de chaitentravel, un nordamericà que viu aquí fa anys i que va ser un dels màxims impulsors del poble, que ve a recollir uns guiris que estan fent la ruta. Parlem una bona estona de tot, de vida, muerte i corrupció, i quan els francesos són aquí ens afegim a ells. El cel ha quedat més serè impossible i veiem muntanyes que no haviem vist ni intuït fins ara. Primer ens trobem el majestuós volcà Corcovado i després des del poble veiem el Chaltén, que acabem de pujar. Ah, doncs es veu des de baix i tot… No només això, sino que es veu una gran fumarola sortint d’allí que fa una mica de pooooreta.

Vistes del corcovado

Disfrutem la tarda-vespre de sol i calor a la terrassa del nostre hospedaje, on fan un asado i molta gent guiri i local ve per sopar. Coneixem uns españols de Madrid que fan ruta en cotxe, una francesos, uns nordamericans… socialitzem i la passem genial fins hora de dormir 😉